LONDRES I JO

Podria parlar hores i hores de Londres però com que una imatge val més que mil paraules, m'imagino que 10 fotos i un enllaç valdran encara més.

Westminster, el Big Ben, i jo partint-me el cul i aguantant com més bé podia.

Així és la Torre de Londres de nit (bé, eren les 18 h però al novembre ja se sap...)

Oxford Circus. Foto feta des dalt d'un autobús. El ticket diari val 3 lliures. L'any 2003 en valia 2!!! Què cabrons!!! Londres és mooolt car. Ara bé, també és cert que és un plaer passejar-se i moure's amb autobús. Des del segon pis les vistes són magnífiques. Londres té un servei d'autobusus bastant bo. Els autobusos potser no són últim model com a Barcelona, però hi ha mil milions de línies i passen a totes hores. Tots els dies de la setmana fins a les 12 de la nit! Els dies de cada dia amb freqüències inferiors als 7 minuts i els diumenges amb freqüències inferiors als 12 minuts! Després de les 12 de la nit hi ha gairebé les mateixes línies (tot i que s'anomenen N-X on N significa "night" i X és el número de la línia) però passen cada 15-30 minuts.

Oxford Sreet, el mític carrer comercial. Foto feta des d'un autobús. A Londres no hi trobaràs grans avingudes però si petits carrers entranyables com aquest. Ja fa més de 2 segles que el centre de Londres conserva la mateixa estructura de carrers.

I del casc antic (antic però digne no com el de Barcelona...) passem a una foto de l'sky line londinenc. Aigües de Barcelona? Nooo!!! Els londinencs ja fa anys que tenen un edifici així.

Entrada del barri xinès. Londres, com totes les ciutats cosmopolites de debò (i no pordioseras i brutes com la nostra) té una petita zona on s'hi concentren orientals. Avís important, més que barri són 3 carrers. Els que, com jo, han estat a New York i San Francisco, el barri xinès de Londres més aviat ens fa riure.

Londres està ple de locals i tavernes centenàries i mítiques com el White Lion de Coven Garden. Els britànics m'encanten perquè són tan tradicionals, tan clàssics, tan nets i pulits, tan diferents al model barceloní... Ep! Això no vol dir que Londres no tingui locals moderns, ni que no hi hagi "alternatius". Simplement vol dir que conserven allò que els hi agrada, i que no permeten que ningú ho destrossi o s'hi pixi com alguns que jo em conec... eh samurai? ;-) :-PPPPPP (de bon rollo!!!!)

Knigts Bridge, el luxós carrer on hi ha el Harrods (l'edifici de la dreta). En aquest centre comercial fins i tot el De Gispert se sentiria pobre ;-) Mobles i catifes de més de 10.000 euros, roba italiana, rellotges de luxe... De tot però tot a preus inassumibles per la majoria de mortals. Algunes coses no deixen de ser horteres però d'altres fan tant de goig... Pels carrerons annexes a Knights Bridge hi ha autèntiques mansions victorianes. És espectacular veure Rolls Royce, Ferraris i Aston Martins aparcats al carrer. No cal ni dir que la seguretat i el civisme londinencs són dues virtuts que ja m'agradaria tenir a Barcelona...

La primera locomotora de la història. No podia faltar una foto dedicada als magnífics museus que hi ha a Londres (per més informació post dedicat íntegrament als museus de Londres). Espectaculars i entrada gratuïta! Només New York pot comparar-se a Londres quant a museus. A Londres, jo recomano anar a veure els museus dedicats a la tècnica, la ciència, i el British Museum i l'Albert Museum (fill de Victòria que morí ben jove. Té un monument dedicat al Hyde Park, el famós parc londinenc -una tifa comparat al Central Park de New York tot i que Hyde Park té el mèrit de ser una zona verda centenària, com els Jardins Imperials de Tokyo). Per veure art, aneu a Paris, a Madrid, al Vaticà, a Firenze i al Caire. No us deixeu enredar pels anglosaxons (que tenen coses, cert, però n'hi ha que en tenen més i millors).

I per acabar, una foto amb el meu amic Horace Nelson, a la plaça Trafalgar. No hi ha res més més típic i cèntric que això. Com podeu veure, a l'hora de fer grans places a l'estil Paris, els londinencs fan figa. Trafalgar Square és bastant lamentable tot i que té el seu caràcter.

Podria ensenyar encara més coses, com Marble Arch, Regence Street, la vida del centre de Londres, la catedral (St. Paul), Chelsea, el barri burgès, les possessions d'aquella família tan pobre, els reis d'Anglaterra... Però crec que amb aquestes fotos ja n'hi ha prou per fer-se una petita idea de Londres. Recomenable al 100%. Per cert, tema clima. A Londres els núvols hi viuen perpètuament, i la pluja sol fer acte de presència tots els dies de l'any... però també s'ha de dir una cosa bona del clima de Londres: ni fred intens ni xafogor, ni tempestes ni neu. Per tant, que no us enredin, el clima de Londres és bastant millor que el d'altres ciutats europees a l'hora de fer turisme. Per exemple a Viena o a Praga, a l'hivern fot una rasca acollonant, a Atenes i Roma a l'estiu t'ofegues de calor... A Londres, en principi, no. XD

ENGLISH VANDALISM

Aquest pont he estat a Londres. Aaah!!! Magnífica ciutat, ex-capital de l'Imperi Britànic, l'únic imperi que ha dominat Amèrica, Àfrica, l'Orient Mitjà, Àsia i Oceania a la vegada. Algun dia dedicaré elogis i comentaris sobre Londres. Hi he estat 3 vegades al llarg de la meva vida, i per tant, em veig amb cor de parlar-ne sense temor a fer un diagnòstic equivocat.

Avui però, parlaré d'una faceta que tenen els britànics i que mai se'n parla. La faceta de lladres, de bandits, de saquejadors, d'ursupadors i desvergonyits. Només cal anar als museus i contemplar tot allò que han robat i mostren sense pudor com a patrimoni britànic.

A Londres hi trobarem:

- art i cultura egipcia (retrats, escultures, estatues, mòmies, gerros...)
- la pedra roseta. Magnífic el comentari que hom pot llegir al Museu Britànic: ens la van donar els francesos. Genial! Al 1.799 els francesos varen ser sorpresos per l'armada britànica. A l'acabar la batalla, i per temor a que es pogués perdre la pedra roseta, els rendits francesos van haver de regalar la pedra. I d'això en diuen "donar"? Ara es veu que si t'atraquen no et roben sinó que tu dones voluntàriament les teves possessions.

- art i cultura de Mesopotàmia. En aquest cas, els anglesos tenen raó: a l'Iran i a l'Irak ningú s'ha preocupat mai per l'art i la cultura de l'Antiga Babilònia. Per tant, tot i que és horrorós veure estàtues i gravats de la mida d'una casa als museus de Londres, també és cert que els amics de Zapatero, Blair, Schröder i Putin, encara són més impresentables que els anglesos.
- art i cultura de l'Antiga Grècia.
- pedres i relleus del Partenó d'Atenes!!! Sí nois, hi ha més pedres originals a Londres que a Grècia. I els comentaris dels anglesos són insuperables: Lord X els va donar generosament al Museu. Els va donar generosamewnt al Museu??? I com és que tenia ell pedres i relíquies d'Atenes??? Van venir soles a casa seva??? Què desgraciats!!! Però la cosa no acaba aquí: gràcies a Lord X i al Museu Britànic, aquesta meravella queda protegida de les inclemències metereològiques i els actes vandàlics, així com de la recent pol·lució atmosfèrica.

- art i cultura romanes. En aquest apartat us haig de dir que és impressionants. Jo he estat a Itàlia (tres cops), a Tarragona, a Mèrida i a altres ex-ciutats romanes però enlloc he vist la riquesa que tenen els malparits dels anglesos. Només Roma té més coses que ells.
- les famoses columnes de Dàcia, de més de 40 metres d'altura i 5 metres de diàmetre. Aquesta meravella del món, hauria d'estar a l'actual Romania, però vés per on, estan a Londres. Per protegir-les dels vàndals, esclar.

- art i cultura japonesa, xinesa i coreana. Armes, armadures, pergamins, petites cases, estàtues, seda... Com que no hi entenc no puc saber el valor real de les peces exposades. Sort que els guerrers de Xian es van descobrir al segle XX!!! Altrament suposo que ja sabeu on serien...
- art i cultura de la Corona d'Aragó!!! Els malparits dels anglesos tenen el quadre medieval més important de l'Edat Mitjana. Els anglesos no dubten a posar-lo al costat mateix de les obres que tenen de Donatello i Rafaelo... Em fot que hagi de ser a Londres on es reconegui una cosa que és òbvia: a l'Edat Mitjana el país més avançat del món militarment i culturalment fou Catalunya (la farga catalana va permetre que els catalans fossin els primers en obtenir en acer de debò i no ferro de mala qualitat, i a més en grans quantitats, Catalunya fou pionera en la navegació, i foren els catalans els inventors de les coques i totes les embarcacions pre-modernes, a Catalunya es feia el vidre de més qualitat i no a Venècia com diuen alguns, i fou a Catalunya on els murals i els quadres medievals assoliren les quotes de màxima qualitat). En aquest immens quadre-mural hi surt Jaume I el Conqueridor, les 4 barres, la Batalla del Puig, i el nostre patró: Sant Jordi. És extraordinari, però malauradament està a l'única sala on no hi deixen fer fotos, com he dit, juntament amb les obres dels artistes italians més famosos de tots els temps. El meu pare és de l'opinió que els anglesos han "reparat" el mural. Podria ser, perquè a Catalunya poques coses senceres ens queden (els borbons durant dos segles i més tard els anarquistes i els comunistes ens han rebentat un passat gloriós). També hem de dir, tot sigui dit, que en el cas de Catalunya la majoria de coses que tenen no són robades (els francesos sí que ens han robat moltes coses i les exposen a París els molt fills de puta) sinó comprades. Sí, heu llegit bé, comprades. Així som els catalans. El nostre claustre més famós del món està a New York i el va comprar Rockefeller...

- art i cultura del renaixement italià (però no és comparable a Firenze i altres ciutats italianes)
- art i cultura del món islàmic i de l'Índia. Com que no hi entenc, no puc opinar.


- art i cultura celta i gaelica. Un dels capítols més foscos dels assassins dels anglesos. A Irlanda i Escòcia només hi queden les deixalles.


- art i cultura castellanes i franceses. Jujaujaauaju això sí que em fa gràcia. És espectacular veure turistes espanyols quan veuen que claustres sencers de Sevilla, Salamanca i Santiago de Compostel·la descansant a Londres. El més bèstia és el de la foto. Així que ja sabeu... quan visiteu esglésies espanyoles vigileu perquè potser l'original no està a la península ibèrica, sinó a Londres!!!
- art i cultures de tot cristo que hagi deixat que els anglesos trepitgessin casa seva, mig Europa, Rússia, Hawaii, Sud-Àfrica, Oceania, Malàisia, Madagascar, l'Illa de Pasqua, Canadà, ...

A mi, però, el que més m'ha sorprès es veure que tenen relíquies de països que no han conquistat mai (com és la Penbínsula Ibèrica, França, Itàlia...) i no només de les colònies (àsia, amèrica, àfrica, oceania...).

GALILEU

“Tots els planetes giren al voltant del Sol. És una Veritat sabuda per l’escola pitagòrica i per Copèrnic i Kepler però mai provada per l’evidència dels nostres sentits”

Galileu -conegut universalment pel seu nom de pila- és el primer dels tres científics més importants i determinants de la història de la humanitat. Els altres dos són, naturalment, Newton i Einstein. La importància de Galileu per la història de la ciència i llur desenvolupament no és pas inferior a la seva extraordinària –i totalment merescuda- fama. Tothom ha sentit a parlar de Galileu, ja sigui dels seus invents (com el telescopi), ja sigui del seu afer amb l’Església de Roma. Només Newton i Einstein tenen un repertori igual (o superior) de llegendes o proeses que els allunyen de la resta dels mortals. Tanmateix, aquesta inusual coneixença d’un científic i la seva obra és fins a cert punt paradoxal. Galileu no és un científic als ulls de la gent sinó una espècie d’heroi o mite, al costat mateix del rei Artús o d’Ulisses, rei d’Itaca. I ja se sap que els mites no són mai certs del tot. La majoria de coses que hom sap –o creuen que saben- sobre Galileu són falses o, com a mínim, no del tot certes. Però el pitjor de tot és que molts llibres de física –tan a nivell d’escola com d’universitat!- alimenten aquests mites més propis de la mitologia que no pas d’un científic. No cal embellir l’obra i la vida de Galileu per admirar-lo i agenollar-se davant del seu talent, només cal conèixer qui era, què va fer i la magnífica base que ha significat la seva obra pels autors posteriors. Vet aquí la paradoxa, si hom coneix a Galileu no és per la seva grandesa sinó per ser un petit geni (una espècie d’il·luminat) que, havent demostrat (com?) que la Terra girava al voltant del Sol, s’enfrontà a l’Església. Pobres ignorants! Si la vida i obra de Galileu es reduís a aquesta misèria, de debò creuen que la seva fama, capaç de reduir a espectadors de luxe homes com Kepler, Descartes, Hooke o Huyhgens, seria tan i tan gran? Galileu fou el científic que desafià i superà l’hegemonia dels clàssics grecs gràcies a una correcta observació de la naturalesa; l’home que derrotà la ignorància i els seus prejudicis amb l’ajut de la raó i l’experimentació. Galileu Galilei va deduir i crear tot sol dos aparells per mesurar el temps (el pèndol i un senzill rellotge hidràulic), la temperatura (el termoscopi, precursor de l’actual termòmetre) i el telescopi, l’aparell bàsic per l’astronomia. Amb l’ajuda d’aquests aparells, Galileu va experimentar, observar i raonar tota mena de fenòmens mecànics i astronòmics tot formulant lleis físiques amb l’ajuda de les matemàtiques. Per tot això, Galileu està considerat el pare de la ciència moderna. Els mites i les llegendes per la mitologia. Les proeses i gestes intel·lectuals per la ciència i la seva història.

El 22 de juny del 1.633, Galileu, fou obligat a declarar...

“Jo Galileu Galilei, [...] agenollat davant vostre, [...] amb la vista fixada en els Sants Evangelis que tinc a les meves mans, declaro que sempre he cregut i crec ara i amb l’ajuda de Déu continuaré creient tot allò que la Santa Església Catòlica Apostòlica Romana creu, predica i ensenya. Així doncs, com que aquest Sant Ofici ha manat judcialment que abandoni la falsa opinió que he mantingut, que el Sol roman en el centre de l’Univers inmòvil, no defensaré ni, de cap de les maneres ensenyaré, ni de paraula ni per escrit, aquesta doctrina prohibida per ser contrària a les Sagrades Escriptures. En conseqüència, [...] amb sinceritat i de tot cor i amb fe no fingida, abjuro, maleeixo i detesto els errors i les heretgies anteriorment mencionades, i en general qualsevol error i secta contràries a la Santa Església, i juro que no diré o afirmaré mai més, de paraula o per escrit, alguna cosa que pugui fer-me sospitós d’heretgia. [...] Juro i prometo cumplir totes les penitències que se m’han imposat o se m’imposin per aquest Sant Ofici. [...] Que Déu i els Sants Evangelis sobre els quals tinc exteses les mans m’ajudin. Jo Galileu Galilei juro, prometo i m’obligo tal i com acabo de dir, i en fe que aquests són els meus compromisos, a firmar amb el meu propi puny i lletra aquesta abjuració, que és la meva i que he recitat paraula per paraula. ”

Diu la llegenda que tot seguit Galileu digué en veu baixa: “Eppur si muove” és a dir, “Emperò, es mou.”

BODORRIO

El passat dia 1 d'octubre vaig anar a una boda força especial. Es casava una companya de feina, una tal Judith... la mateixa q va anar a Gran Hermano ja fa un parell d'anys (o potser més, jo no segueixo la trash TV). La cosa prometia. D'una banda pq amb la gent d la feina hi ha bon feeling, tots som joves (la Judith és la més gran i tot just en farà 32 el dia 16), són uns borratxos juerguistas de puta mare (jefe inclòs!), i de l'altra pq a la boda hi anar Tele 5, i gent dl mundillo aquest, com la Mercedes Milà i ex participants del Gran Germà.

La boda fou a Sitges. És un lloc prou maco si mai. El capellà era un paio q es veu q surt A tu lado, un programa q no he vist mai. No ho va fer malament. No es pot dir el mateix d la Mercedes Milà q va fer un discurset dient coses com... "se demuestra q gran hermano es un éxito, q las parejas funcionan... " i "somos un grupo, estamos unidos....". Només li va faltar dir Viva tele 5. Lamentable.

Per sort, la cerimònia va ser curta. A la sortida de l'Església ens esperaven les càmares de Tele 5. El dimarts 4 d'octubre van sortir aquestes imatges al programa A tu lado. Jo hi vaig sortir, m'han dit companys de feina. No us vaig dir res pq sé q vosaltres, els meus amics i coneguts, joiosos lectors d'aquest blog, no mireu aquests programes...


El banquet fou a l'Hotel Melià de Sitges. A mi em va agradar molt el menú, senzill però molt bo. Genial el suc de mandarines amb vodka. I naturalment genials també els puros.

Jo vaig dinar amb alguns companys de feina i amb els representants dels xavals d'Operación Triumfo i Gran Hermano. Quins paios! Tenen 30 anys però quina vida q porten els cabrons. Em van convidar a la ignaguració de la nova Up&Down (han canviat de propietaris), ens van recomenar un restaurant italià on ens poden regalar entrades per a les discos més chics, i estem a l'espera de si podem aconseguir vips per poder anar a llocs com The club sense haver de portar noies ni òsties... Ja us informaré. A la foto jo a la meva taula. Al darrera hom pot visualitzar la Mercedes Milà i el capellà de Atu lado. Suposo q al post les fotos són massa petites i no es veuen bé...

Després del dinar va venir la festa... Les fotos parlen per sí soles... Per cert, dir-vos q en la meva humil opinió la Judith estava molt maca, i mira q a mi els vestits d nòvia no em solen agradar. Serà pel parell d'arguments q té per agradar als homes? :-P

A les bodes és fàcil trobar amor...

Rocío, ex Gran Hermano. Quin cos, quins pits! Tots els tios enamorats d'ella. Fa gràcia sentir l'opinió de les ties. Éstà massa prima" "Bah no es tan guapa" "S'ha deixat el cul a casa o q?" "aquest vestit no encaixava" bla bla bla.

En fi, q m'ho vaig passar molt bé. Llàstima que no hagi tingut ni ganes ni temps per penjar un post abans perquè ara ja gairebé no recordo les anècdotes, q van ser mltes i molt bones.

LA MERCÈ 2005

Dijous 23 de setembre. A les 20:40 surto del curru. Quin infern de dia! Arribo a casa a les 21:00. Temps just per treure'm la corbata, canviar-me i fotre el camp. Destinació: Plaça Catalunya. Allà havia quedat amb un company de la feina, el Jordi, per anar a veure els concerts de Plaça Catalunya. La cosa prometia.

Només arribar a Plaça Catalunya, primera sorpresa de la nit: em trobo el Gispi. Tots dos teníem pressa de manera que ens vam saludar i poca cosa més.

A les 22:00 em trobava amb el Jordi i un amic seu (que també es diu Jordi) als cinemes Lauren de carrer Pelai. Tots dos juguen a basket i medeixen més de 190 cm. Quina pinta que deuria fer jo al seu costat! El Jordi que no és company meu de la feina havia quedat amb el seu rollete i dues amigues seves a les 22:15 a Passeig de Gràcia - Gran Via. Teníem el temps just per anar a sopar abans de conéixer les nenes. Vam anar a un antro del carrer Pelai que no sé com se diu. Una espècie de "Pans and Company" on, casualitats de la vida, em vaig trobar amb la meva ex, una amiga seva i el Xavi.

Aquest mes de setembre no hi hagut dia que no hagi pensat en ella. La vaig reconéixer per la samarreta. Anava vestida igual que un dels dies que vaig estar amb ella a Lisboa. Samarreta verda molt xula i texans Sanblancat molt xulos. Portava el cabell recollit. Masa recollit pel meu gust. També em va semblar que estava una mica més grassoneta que quan ho vam deixar. No sé com se suposa que hauria d'haver reaccionat però la veritat és que no sabia què dir, ni que fer, ni res de res. Crec que a ella li passava el mateix. Ens vam mirar, ens vam saludar i ens vam allunyar respectivament. Jo vaig anar a parlar amb el Xavi i ella se'n va anar amb l'amiga. Em va fer molta il·lusió parlar amb el Xavi. És un gran paio i m'ho va tornar a constatar. Em va agradar poder parlar amb ell i comprovar que encara es pot comptar amb ell. No cal ni dir que no es pot dir el mateix de l'amiga de la meva ex.

Després de parlar una estona amb el Xavi vaig reaccionar. Dsprés de tants dies sense veure-la, i amb les ganes que tenia de veure-la i parlar amb ella, no podia acceptar aquella situació. Així que vaig anar a veure-la, vaig allunyar-la de l'amiga enemiga, i vaig parlar amb ella. Poca estona perquè l'amiga enemiga va venir ràpid a emprenyar. Què vaig dir-li a la meva ex? Mmmm, que com estava, què feia (era obvi que anava a veure el Coti, i jo li vaig dir que també i va flipar, però un canvia amb el temps...) i parides vàries. Li vaig dir que havia estat a punt d'enviar-li un sms de conya dient-li "ens trobem al concert" (i ja ho veieu, al final la conya es va fer real). També li vaig dir que em sabia greu com havíem acabat. I ella què? Doncs no ho sé nanos. Sempre ha estat força freda i callada, difícilment saps el què pensa. Va set tot tan ràpid i tant estrany... crec que per primera vegada en molt temps els dos ens vam veure tal com som, ni dolents ni bons, simplement un tio i una tia com els altres. Només quan ens acomiadàvem els vells costums em van estar a punt de trair. Enlloc de fer-li dos petons a la galta una mica més i li foto un morreo. Juas.

Total que em vaig acomiar d'aquella gent i vaig tornar amb els dos gegants, els dos Jordis. Vam sopar ràpid però tot i així vam arribar a Passeig de Gràcia-Gran Via a les 22:40. La sorpresa va ser veure que elles no hi eren i que el Jordi al mirar el seu mòbil va veure on missatge on li deien que havien anat a sopar a un restaurant i que ja ens veuríem a les 22:50. No cal ni dir que jo i el Jordi vam començar a fer comentaris de l'estil "només començar i ja te la clava eh?" "ets un calzonazos".

A les 23h encara no havien vingut i el Jordi va tornar a mirar el mòbil i va veure un altre missatge que deia "ja ens veurem al concert". Guau! Havíem començat bé amb les nenes. Sentíem que el Coti ja havia començat. Així que cap a la Plaça Catalunya vam anar ràpidament.

Què divertit que és veure dos gegants entre un públic que de mitja no supera els 175 cm. Es veien dos caps sortint entre la multitud. Com es putejaven els que els tocava estar darrera seu!Va resultar relativament fàcil col·locar-se en una bona posició. El públic era força variat, una estranya mescla de quillos i cumbas, amb alguns pares i criatures, així com alguns joves tipus el Roger i la meva ex (per més informació llegiu-vos l'article "Com moure's per la nit barcelonina"). No cal ni dir que jo cantava com una almeja allí. Però tot i això m'ho vaig passar de conya.

El Coti és un paio que se'l veu bon jan. Transmet bon rollo. El doble del jugador del Barça Tiago Motta. No sabria definir-lo però en tot cas el tolero i l'accepto. No puc dir el mateix del Melendi. Un rastres brut que no es deu haver dutxat en tota la seva vida. El Coti reafirma les meves tesis: 1) es pot anar modern sense semblar un drogadicte brut i pudent 2) els espanyols són bruts, decadents i patètics, mentre que els argentins són més com jo, és a dir, decents.

A mig concert del Coti van venir les ties. No els hi va costar trobar-nos, 2 tarros sobresortien enmig del públic. Eren tres noies de la meva edat que n'aparentaven 19. Una havia estudiat a ESADE, i naturalment coneix el Serra i el Gispi. Era la més presentable però era la que estava ocupada. Les altres dues eren molt simpàtiques... XD

El concert del Coti va ser increíblement curt: 30 minuts escassos. La veritat és que la penya no es coneix cap cançó del Coti, excepte, esclar, Nada de esto fue un error. Naturalment va sonar al final i tots la vam cantar. El Jordi es queixava "sí que hay un error. No está Paulina Rubio".

Com que el següent concert, el de Melendi, no començava fins a dos quarts d'una, vaig proposar anar a pendre algo en un bar. Tothom va estar-hi d'acord. Vam anar a un baretu a la Via Laietana. Allà ens vam fotre unes bones birres. N'hi havia de moltes marques, i com qui no vol la cosa, allò em va recordar el pare de la meva ex, que beu birres d'alta graduació, com la Judas. Vam estar xerrant una bona estona amb aquelles mosses. El Jordi company de feina i jo també parlàvem bastant del nostre curru, bàsicament rajavem de la penya. Vam riure molt. Ara mateix no recordo molt bé la totalitat de la conversa però sí que recordo que en un moment donat una de les noies, que és biòloga, ens va explicar com, en principi, la suor masculina pot excitar les noies. El motiu no el vaig acabar d'entendre però diria que deia quelcom així: suem col·lesterol que resulta que està emparentat amb la testosterona... comor?!?! Les altres noies no opinaven precisament el mateix. Llavors la biòloga explicava que hi ha dos tipus de suor: la suor del guarro brut i la suor petegrijander. En altres paraules: Melendi quan sua no és precisament atractiu, però la suor dels homes que normalment van nets, en determinatdes ocasions sí que pot ser-ho.

A dos quarts d'una va començar Melendi. Aquí sí que la gent coneixia les seves cançons. Fins i tot a mi em sonen algunes. Amb les noies comentàvem que la paraula "caballo" "el caballo" sortia en moltes cançons. Aquest home en comptes de pensar en dones pensa en "el caballo". Melendi es va currar més el concert que Coti (no era molt difícil superar-lo) però nanos, a mi aquest asturià no m'agrada. El trobo un cínic hipòcrita. Va de progressista, d'antiglobalització i merdes d'aquestes però ell bé que viu de puta mare gràcies a aquest sistema. L'odio tant com el Bono (el cantant d'U2... i el ministre també l'odio què collons! XD). Melendi també va comentar que es trobava malament i que el perdonéssim. Fua. Com molt bé deia el Jordi, "las drogas te acaban pasando factura". Jejeje. En un moment del concert vam votar amb els braços alçats i jo en un dels vots, quan "baixava", vaig "clavar" el meu colze al cap d'un boliviano que tenia al davant. En dues paraules: im-presionante.

A les 2 + o - va acabar Melendi. Una de les noies, molt simpàtica eh?, va fotre el camp perquè treballava l'endemà (quina pua), i es va unir a la festa un amic del Jordi, un tal Edu Feliu, pel que sembla un tirador de canyes professional. El nou grup va decidir anar al Marsella, el mític bar del Raval. Diu la llegenda que és el bar més antic de barna. Qui sap, en tot cas el què sí que us puc dir és que: 1) fot una calda impressionant. Jo no parava de suar. Em notava el tronc xop. Però les ties res, no s'excitaven XD 2) carreguen com ningú els cubates. Un cubata allà val per 2 o 3 cubates estandard 3) l'absenta. Ai, l'absenta! Beguda màgica, quan passa per la gola quina escalfor... anís del bo. En aquestes èpoques de l'any jo crec que és excessiu però a l'hivern va de conya per escalfar-te. Dos cubates els tios (1 les ties) i un got d'absenta per compartir i ja estàvem tots on fire (i molt suats també).

Pels carrers veiem que l'amic Joan Clos i la seva petarda, la Imma Mayol, no han aconseguit que la seva gent sortís de casa havent pixat. Pel que es veu alguns es van oblidar i esclar, un cop t'estàs pixant no t'ho faràs a sobre oi? El raval i el gòtic fan tanta pena... Però bé, la qüestió és que vam sobreviure i vam acabar en una disco de la Plaça Reial. Crec que és el Sidecar, però a aquelles altures de la nit no em demaneu recordar detalls insignificants com el local on vaig entrar. És un local bastant lamentable. Molt petit i amb música dels 70 i els 80. Només coneixia la cançó d'Europe, la mítica "The final countdown". O qui sap, potser és la única que recordo... perquè la veritat és que un cop a dins tots vam anar per feina. I amb final feliç XD

9-7-05 El dia que vaig coronar el Pedraforca

Un dels motius pel qual tinc un blog és sens dubte poder penjar articles (amb fotos incloses) de les meves proeses/viatges/gestes que he realitzat i aniré realitzant al llarg de la meva vida. Si fa uns dies vaig penjar "El rei esquiant" avui toca penjar un article amb fotos d'una fita que vaig assolir aquest estiu. I és que el 9 de juliol de 2005 serà recordat per sempre més com el dia que vaig coronar el Pedraforca.

Aquest era l'aspecte del Pedraforca (un 2.500 metres al Pre-Pirineu) aquell 9 de juliol a primera hora del matí. La boira va ser la gran protagonista de la jornada.

Quin dia aquell 9 de juliol! A ple estiu ens va tocar un dia de boira i fins i tot pluja (ja cap al final). Però ni la boira va poder aturar el diví Maverik, Senyor dels Pirineus. La veritat és que estic molt orgullós d'haver fet aquell cim. És dur i cansat, però val la pena.

Imatges on es pot veure pedra i boira. En aqusta última foto hi surto jo. Els últims trams del Pedraforca són realment espectaculars: pedra i roca formant parets inacabables. Obrir-te camí tot escalant fins arribar al cim. Quin cúmul de sensacions: per moments et sents com un heroi, un ésser diví desafiant la naturalesa... un plaer indescriptible.

I finalment el cim amb una foto com Déu mana: tota l'expedició amb la senyera i l'estel·lada.

La jornada acaba amb la baixada. Per baixar, diuen que el millor és fer-ho per l'Enforcadura. Allà hom pot contemplar la tartera. Simplement espectacular. En el nostre cas, la boira hi afegia una component tètrica. Tots els integrants vam relliscar en algun lloc de la tartera. Alguns amb més fortuna que altres.

La "Elo" i un servidor disfrutant de la tartera.

Finalment, quan la tartera s'acaba, entrem al bosc. L'últim tram és un camí molt planer que porta directament al refugi Lluís Estasen (1.640 m). No gaire lluny hi teníem aparcats els cotxes. Així acabà una jornada emocionant, intensa i esgotadora.

GRAN BARÇA

Després d'una jornada de lliga i de Champions tan profitoses pel Barça i tan patètiques pel Madrid, i en vistes que l'Oree no escriu res, no puc evitar escriure un article.

Si les coses segueixen així, crec que aquest any pot ser semblant al de l'any passat. D'una banda tenim un gran Barça, un equip consolidat, equilibrat, un bloc temible del qual podem presumir tots els afeccionats blaugranes. De l'altra, tenim un Madrid irregular, ple d'estrelles descontrolades, que va camí de repetir el fracàs dels dos últims anys.

El Madrid té un porteràs com Casillas, és cert, però el Barça té a Valdés, que tampoc està gens malament. La defensa blanca fa aigües la miris com la miris. La defensa blaugrana potser peca de feble en algunes ocasions però queda compensada per l'excel·lent capacitat ofensiva dels seus laterals. La parella de centrals Puyol i Oleguer treballa força bé, feble per alt però infalible (o gairebé) per baix.

El centre del camp del Barça és, senzillament, extraordinari. Hi ha de tot a parts iguals: talent, passada, pressing, dribling, velocitat, contundència, xut, remat... El trio Xavi-Deco-Marquez és l'ànima del Barça. Quan falta un d'ells l'equip no és el mateix. La serenor de Xavi, la versatilitat de Deco, i la feina bruta de Marquez són, ara per ara, insubstituïbles. No es pot dir el mateix del centre del camp del Madrid. Allà ningú sap el que ha de fer. Ningú defensa, tots van a la seva. El resultat és el que s'està veient: un grapat d'estrelles humiliades per equips com el Celta i el Lió.

I finalment la davantera. El Barça juga amb un mitja punta màgic com és Ronaldinho (que a vegades peca de frivolitats però que quan s'hi posa decanta els partits a favor nostre), un davanter centre rapídissim i amb ganes de gol com és Eto'o, i amb un extrem nat com és Giully.
I encara tenim un as a la màniga: Messi, la nova perla del Barça.

I el Madrid que té? Grans jugadors però tots juguen pel centre: Raúl (que està acabat), el temible Ronaldo, Robinho (de moment no ha fet absolutament res diguin el que diguin els madrilenys), Zidane (força grandet)... El resultat: molt talent desaprofitat. El Madrid ni crea ni busca espais, simplement espera una genialitat, que de tant en tant pot sortir però que no et dóna garanties per afrontar competicions tan dures com la lliga i la Champions.

Així és com ho veig jo. Un gran Barça i un trunyo blanc, sí senyor.

VINCE CARTER

Si preguntem a aficionats, periodistes, i fins i tot als mateixos jugadors de basketball: qui és l'home que fa les millors esmaixades? La resposta és sempre la mateixa: Vince Carter.

Si Julius Erving, el Doctor J, als anys 70, Dominique Wilkins, The Human Highlight Film, i Michael Air Jordan, als anys 80, són els mestres de l'esmaixada, Vince Carter és l'alumne que ha superat els mestres, l'alumne superdotat que no té límits.

Vince Carter medeix 197 cm. És per tant un dunker relativament baix. Però Vince Carter és capaç d'operar qualevol defensa com si es tractés del mateix Doctor J (201 cm). Vince Carter és capaç de rebentar l'aro com si fos The Human Highlight Film (203 cm). Vince Carter és capaç de desafiar la gravetat com Air Jordan (199 cm). I tot això en una època on els alers, els seus defensors habituals, superen els 200 cm. I per si això no fos prou, hi hem d'afegir una creativitat i una bellesa plàstica a l'hora de realitzar esmaixades que cap dels seus predecessors hagués pogut arribar a somiar mai.

Al llarg de la seva carrera, Carter ha fet grans esmaixades. Jo em quedo amb 5 esmaixades.

En cinquena posició...

esmaixada in your face a David Robinson, gegant de 217 cm. La jugada va valdre dos punts + falta de Robinson + tir adicional + humiliació per a Robinson + deliri pel públic.

En quarta posició...

concurs d'esmaixades de l'any 2000. Vince salta i acaba amb el colze dins de l'aro... les fotos parlen per sí soles.

En tercera posició...

esmaixada in your face a Tim Duncan, gegant de 213 cm. En paraules de Kevin Garnett, millor jugador de la NBA actual, "oooh... my god, unbelieveble. You don't know how difficult is to dunk in the face of Timothy Duncan, one of the best defensive players I've ever met...".

En segona posició...

concurs d'esmaixades de l'any 2000. Vince passa la bola al seu cosí, Tracy MacGrady (un altre jugón), corre cap a cistella i salta... Tracy li passa la bola i mentre Vince és a l'aire agafa la bola, se la passa per sota les cames, i encara té temps d'esmaixar... descomunal. Us juro que les fotos, al·lucinants, no transmeten la brutalitat de l'acció.

En primera posició...

per mi el millor Slam Dunk de tots els temps. Vince corre cap a la cistella salta... fa un gir de 360º i mentre està acabant és capaç de realitzar un molí a una mà. Com va dir Garnett: "It's over! It's over!". Shaquille O'Neal es posava les mans a la cara incapaç de creure el que havia vist. Dos de les esmaixades més espectaculars en una de sola! La boca dels espectadors no s'havia obert tant des que els 169 cm de Spud Webb s'havien enlairat 131 cm per realitzar esmaixades el 1986... El comentarista va dir, molt encertadament: "Let's go home! Let's go home, ladies and gentlemen! Let's go home!". I tenia tota la raó, després d'allò ja no hi havia res per veure. S'havia acabat el concurs. El guanyador era, naturalment, Vince Carter.

A falta de fotos del millor Slam Dunk (si algú sap on trobar imatges d'aquest slam dunk inhumà que m'ho digui!!!) us deixo una foto dels jutges valorant l'esmaixada. Per si no els sabeu reconéixer us diré que els jutges eren ni més ni menys que Michael Jordan, Spud Webb i Dominique Wilkins.

Font d'informació: DVD de la sèrie NBA titulat Dunks!

Font d'informació per l'article de Spud Webb: bàsicament www.ACB.com (gran pàgina web).

AQUIL·LES (segona part)

El profeta Calcant havia predit que Aquil·les podria escollir entre una vida curta i gloriosa o una vida llarga i tranquil·la. Aquiles trià la primera opció. Abans de la guerra de Troia, Aquil·les ja s'havia guanyat la fama de ser el millor guerrer aqueu.

Poc abans que esclatés la guerra de Troia, Tetis amagà el seu fill a la cort del rei Licomedes ja que es deia que als murs de Troia Aquiles sucumbiria. Durant nou anys Aquil·les restà amagat a la cort disfressat de dona. Visqué amb les filles del monarca i fins s'enamorà d'una d'elles, Deidamia, la qual li donà un fill: Neoptelè.

Mentrestant els aqueus eren incapaços d'assaltar Troia. Una vegada i una altra, el príncep Hèctor, heroi de Troia, aturà els exèrcits de Agamènom. Estaven ja tots els aqueus desmoralitzats quan Ulisses recordà que el vident Calcant havia augurat que Troia no cauria si el guerrer més poderós no combatia al costat dels aqueus. Així fou com Ulisses, rei d'Ítaca, i Fènix (un octegenari segons els relats de l'època), el mentor d'Aquil·les, anaren en busca del pèlida a la cort del rei Licomedes. Es diu que per descobrir Aquil·les, l'astut Ulisses oferí a totes les donzelles dos plats. En un hi havia joies i en l'altra armes. Totes les donzelles excepte Aquil·les triaren les joies. Agafant una espasa Aquil·les havia revelat la seva identitat, i ni la seva immortal mare pogué retenir-lo.

D'aquesta manera, el fill de Peleu cumplí amb el seu destí. S'embarcà cap a Troia amb la companyia dels valents mirmidons, el seu estimat cosí Patrocle i el seu fidel auriga Automedó.

Als murs de Troia la mort i la glòria eterna l'esperaven. Allà on combatia Aquil·les, els troians sofrien grans pèrdues. Amb poc temps les seves gestes canviaren el curs de la guerra. Conquistà 23 ciutats properes a Troia, i vencé en combat singular a Telef, fill d'Hèrcules, a Licaon, príncep de Troia, a Pentesilea, reina de les amazones, i a molts més. Tan poderós era Aquil·les que els troians fugien quan el veien. Fins el valent Hèctor fugí atemorit a refugiar-se dins dels murs de Troia.

Però aleshores, en el punt més àlgid, quan la victória era pròxima, Agamènom, rei de Micenes i Cap Suprem de l'exèrcit aqueu decidí apoderar-se de la concubina d'Aquil·les, Briseida. L'enuig d'Aquil·les fou colossal. La Ilíada, el famós relat atribuit a Homer, comença aquí. En la Ilíada es narren les últimes gestes d'Aquil·les i de com del destí també fou implacable amb aquest heroi, el més gran de tots els temps.

Spud Webb

Sempre recordaré la NBA dels anys 80: les assistències de Magic Johnson, l'Sky Hook de Kareem Abdul Jabbar, les cistelles impossibles de Larry Bird, Michael Jordan i la seva uncanny hability to hang on the air, però per sobre de tot, sempre recordaré les esmaixades del menut Spud Webb, campió del Concurs d'Esmaixades del 1986. No ho vaig veure en directe, però recordo perfectament que aquell mateix estiu del 86, a Vilassar, amb el meu pare, vaig veure imatges del flamant campió. Veure per creure: un jugador de 169 cm esmaixant amb total comoditat una cistella situada a 3,05 metres d'altura!

No és cap fotomuntatge! 131 cm de salt vertical!

L'any 1986 un tap de bassa decidia participar al Concurs d'Esmaixades. Spud Webb havia entrat a la NBA per la porta del darrera. Abans del concurs d'esmaixades poca gent coneixia aquell menut jugador. Només Dominique Wilkins, The Human Highlight Film, company seu d'equip (els Atlanta Hawks) sabia del que era capaç Spud Webb. El motiu era simple: sembla ser que Spud Webb el desafiava a esmaixades al final dels entrenaments.

No li va costar gens posar-se el públic a la butxaca. Primer salt: agafa la pilota, salta amb els dos peus sota l'aro i... mentre és a l'aire gira sobre sí mateix per acabar esmaixant! L'estadi i mig món s'enfonsaven. Veure per creure. Un home de 169 cm fent una esmaixada amb un gir de 360º a l'aire!

Calvin Murphy, ex jugador de la NBA de 173 cm, es dedicà a motivar Spud amb frases com "no ets capaç de fer-ho. Apostaria la meva casa!" La segona esmaixada de la nit, la que podeu veure a la següent foto.

Rick Barry, comentarista de la TBS, deixava anar un "quan s'enlaire sembla que l'haguem de perdre per sempre més". El sobrenom "Spud" ve podria haver estat perquè saltava com un coet, però la realitat és ben diferent. És el sobrenom que van posar-li els seus pares quan era petit ja que segons ells Spud Webb tenia el cap rodó i semblant a la nau Sputnik.

D'aquesta manera el petit Webb entrava a la final contra el totpoderós Dominique Wilkins, el seu company d'equip. Però ni tan sols The Human Highlightfilm va poder aturar Spud Webb. A la final Spudd Webb realitzà dues esmaixades que demostraven les increïbles capacitats sobrehumanes que tenia. En el primer tirà la pilota enlaire a gran altura, salt, bola agafada a l'aire, i poderosa esmaixada a dues mans. El segon, l'apoteosi. Llança la pilota amb força contra el terra, d'allí rebotà al taulell per acabar recollint la bola a l'aire i esmaixar amb una sola mà (Spud Webb era massa petit per agafar la bola amb una mà, de manera que aquesta esmaixada encara té més mèrit ja que no "agafà" pròpiament la bola sinó que "arrossegà" amb la seva mà la bola fins a l'aro).

El moment culminant de la nit: l'esmaixada guanyadora

Després d'allò, el món explotava d'alegria. Spud Webb, five feet seven icnhes, guanyava el concurs d'esmaixades. Mike Fratello, entrenador dels Atlanta Hawks (equip del qual provenien els dos finalistes) deia: "Spud és Amèrica. Demà cada pare i cada fill intentaran fer una esmaixada. Si Spud és capaç de fer-ho, qualsevol també pot". Ara per ara, Spud Webb és l'home més baix que ha aconseguit fer esmaixades a la NBA.

EL REI ESQUIANT

Vet aquí un dels grans plaers de la vida: esquiar amb amics i/o amb la xicota (aleshores és doble esquiada...). La foto de dalt és del desembre del 2004, als Alps, a l'estació de Tignes.

Normalment és fàcil reconeixer l'Agustí per tres motius: 1) és el barrufet, el que porta el gorro blau més rídicul que et puguis imaginar 2) és el que esquia millor (modèstia a part) i 3) és el que porta l'equip més xulu (esquis SX11 de Fisher, pals de competició, i equip grisós).

A continuació, él barrufet fent-se el galant.


I per acabar fotos d'Andorra, febrer 2005. En aquesta esquiada vam fer uns videos brutals on hom pot admirar el meu estil impecable. Digne de veure.

No puc evitar emocionar-me quan em veig esquiant...

El paio que va fer aquesta foto podria haver agafat menys cel i acabar d'enquadrar a la parella!

AQUILES (primera part)

El més gran i mític heroi dels aqueus (els ancestres dels grecs), protagonista indiscutible de la Il·líada: "el dels peus lleugers", "el de la daurada cabellera", "Pèlida", fill de Peleu, etc. Aquil·les fou el guerrer més poderós de tots els que participaren a Troia.

Era fill de Tetis, ninfa del mar, i Peleu, rei dels mirmidons de Tessàlia Ftiòtida. Tetis era una bella filla de Nereu, senyor del mar, de la qual s’enamoraren Zeus i Posidó. Però com que l’oracle havia dit que el fill de Tetis seria molt superior al seu pare, els olímpics hagueren de renunciar a l’amor de Tetis. Per evitar que el fill de Tetis pogués desbancar els olímpics, es decidí que el marit de Tetis seria un mortal. L’elegit fou Peleu, considerat el més just dels mortals. Peleu havia estat deixeble del centaure Quiró i havia participat en dos dels capítols més importants de la mitologia grega: la cacera del porc senglar de Calidó i l’expedició dels argonautes.

El gran tret característic del bell Aquil·les era la seva aparentment invulnerabilitat. La llegenda que diu que quan era un nen la seva mare el va submergir a l’Estígia per fer-lo immortal és posterior a Homer. Segons aquesta versió, com que en el moment de submergir el petit Aqui·les a les aigües de l’Estígia Tetis agafava Aquil·les pel taló que uneix la cama amb el peu, el taló no hauria resultat invulnerable com la resta del cos. En realitat, Homer va descriure Aquil·les com un guerrer mortal, més hàbil, més fort, més valent que qualsevol altre, però un mortal com tots els altres herois. Homer sí que atribueix a Tetis un intent macabre per fer immortal el seu fill. Tetis volia cremar la part mortal d’Aquil·les llençant-lo al foc però Peleu es negà i salvà el seu fill. Fruit d’això, Tetis abandonà Peleu.

Aquil·les fou entregat al centaure Quiró, que l’alimentà amb lleons per augmentar el seu coratge, li ensenyà música, medicina, el tir amb l’arc i la tècnica del combat.

Continuació...

LES MILLORS FRASES DE LA HISTÒRIA (II)

Dediquem aquesta segona entrega de frases mítiques a l'enginyer elèctric més famós de tots els temps: Albert Einstein (1879-1955)

“Només hi ha dues coses infinites: l’univers, i l’estupidesa humana”

“La imaginació és més important que el coneixement ”

“És més fàcil desintegrar un àtom que desfer un prejudici”

“La política és pel present, les equacions són per a l’eternitat”

"Abans es creia que encara que desapereixessin totes les coses del món quedaria l'espai i el temps; en canvi, segons la teoria de la relativitat, amb les coses desapereixen també el temps i l'espai"

Nota cultural: Albert Einstein estudià enginyeria i després, com que no troabava cap plaça de professor, es retirà en una oficina de patents per poder fer allò que realment volia: pensar i reflexionar obre l'univers, els seus enigmes, i de pas resoldre els problemes que tenia la física de finals de segle XIX per explicar l'Univers. Un altre enginyer elèctric molt famós fou l'anglès Paul Dirac. Però això ja és una altra història...

VAE VICTI

AI DELS VENÇUTS

Si bé és cert que els romans varen conquerir i ocupar totalment la Gàl.lia al segle I abans de Crist, no és menys cert que anteriorment (al segle IV a. de C) els gals cisalpins (gals que vivien als alps) havien arrassat la península itàlica. Fins Roma va haver de capitular i rendir-se als gals. En aquells temps Roma començava a ser rica, en canvi, els gals no eren poca cosa més que una civilització arcaica. A canvi de la seva llibertat, els romans havien de pagar en or un cert pes establert en unes balances. Els romans bé que podien pagar-ho i de sobres, aquella quantitat. Els gals no havien calculat bé les riqueses de Roma, però aviat se n’adonaren. Fou així com Breno, el cap dels gals, es presentà a Roma i exigí més or. Els romans indignats digueren que s’havia de donar allò que s’havia acordat, allò que marcaven les balances. Aleshores el cap dels gals posà llur espasa sobre un dels plats i la balança cedí a favor del plat on s’havia col.locat l’espasa. Orgullós i desafiant el gal digué en llatí als sorpresos romans: “Vae Victi” (“Ai dels vençuts”). I els romans no pogueren sinó que obeir tot humiliats.

Tres segles després, tota la Gàl.lia era ocupada per Roma, i sense haver oblidat, els romans obligaren a Vercingetòrix, últim dels prínceps gals, a llançar les seves armes als peus de Juli Cèsar, general romà, per després posar-les en un plat de balança i exigir el seu pes en or. Derrotats i humiliats, els gals hagueren de sentir dels romans el “Vae Victi”.