ESTIU 2006

Ha començat estupendament i promet ser simplement extraordinari.

L'entrada de l'estiu l'he passat a Madrid. Hi havia anat per motius de feina el dimecres passat i per motius de festa i diversió m'hi vaig quedar fins diumenge.

Porque la vida puede ser maravillosa!!!

Dimecres vam començar a explorar el terreny: Plaza Mayor i la Latina, o el què és el mateix, dia de relax amb els de la feina. Dijous es va acabar el curs i la gent va tornar cap a casa... menys alguns XD. El gran Miguel, àlies el Bueno, em va recomenar un bon restaurant per sopar al costat del Cuzco AC (a la Castellana, ben a prop del gran water, conegut universalment com Estadio Santiago Bernabeu), en concret al carrer de Juan Hurtado de Mendoza. No recordo exactament el nom del restaurant, em sembla que era El olvido. Tenia una terrasseta de puta mare i un menjar exquisit pel que fa a qualitat preu. Extraordinari el primer plat que em vaig fotre. Una delicatessen (allà tot el què té formatge és boníssim). Com a curiositat, parets amb detalls de color taronja i una explicació "el taronja és un color intens, i més que el vermell, simbolitza passió i alegria". M'ho apunto.

El Bueno em va recomenar seguir la nit a l'Avinguda de Brasil, també ben a prop de l'hotel AC Cuzco. Però a mi no em va fer el pes. Potser perquè veia la Torre Picasso i de pas la seu de SyV. La qüestió és que vam decidir moure'ns. Destination: Gran Vía (parada de Metro). Allí vam passejar una mica. Era obvi que teníem dues opcions: Huertas o Chueca. Com que Huertas jo ja hi havia estat, i com que sabia que la tornaria a trepitjar amb el Miguel i el Luís durant el finde, em vaig endinsar en el barri gay de Madrid, el millor barri segons el meu cap (un dels homes més cremats de l'univers, i no, no és gay... que jo sàpiga!). La veritat és que sense guies madrilenys, és difícil trobar l'ambient correcte en aquell barri. Una altra vegada serà. Com que Chueca no ens motivava, vam decidir anar a la mítica discoteca Ananda, el Danzatoria madrileny.

Ananda està a l'estació d'Atocha, ben a prop d'un altre local mític, Kapital. La diferència entre els dos locals bàsicament és que a Kapital es folla i a Ananda no.

Ananda és una espècie de "terrassa-discoteca" dins de la pròpia estació d'Atocha. Realment és difícil d'explicar. La música és màquina i l'ambient és d'allò més fashion. També hi ha molts nens rics i molta nena a la caça del famosillo de torn. Però si per alguna cosa és espectacular Ananda és per les seves Go-gos. Feia molt de temps que no veia una rossa-ulls blaus tan espectacular. Un cos perfecte (al voltant dels 170 cm), un ventre meravellós, unes cames fantàstiques i uns pits operats: enormes, rodons i ben drets. Vestia amb shorts i bikini de triangle que deixava veure la majestuositat d'aquelles tetes perfectes. Però el més increïble de tot és que quan la mirava era difícil veure-li el cos... perquè la cara era igual o millor!!! Després de gairebé 26 anys, per fi veig el meu equivalent en tia ;-)

Divendres vam canviar d'aires. L'empresa ja no em pagava l'hotel. Vam anar a un hostal a 100 metres de la Puerta del Sol. Més al centre impossible. Habitació digne, amb aire condicionat i tele amb la Sexta per veure el Mundial en condicions. La tarda me la vaig passant fotent-me clares pel centre de Madrid: Plaza Mayor, Sol, Gran Vía... Després de dues nits d'amateur, tocava començar el cap de setmana i l'estiu com Déu mana. Naturalment vaig trucar al Miguel i el Luís i ells em van preparar una ruta.

Tot va començar a Lateral (a la Castellana, davant mateix de SyV), el mític restaurant de tapes on en Danelor comença els rituals de cacera salvatge. Després de les ampolles de vi blanc vam anar amb cotxe fins a no sé on :-PPPPP Vam trepitjar varis bars i vam canviar de zona dues vegades. Després vam anar a Huertas, on sinó? Allà vam alternar bastants bars musicals-dicoteques. Interessant Madrid. En un mateix carrer hi poden haver locals per a bruts i locals per a nets que diria en Felip, o locals per a Pingüins i locals on la gent pot portar camisa sense sentir-se estrany que diria jo.

Aquella nit m'ho vaig passar de conya tot i que entre el Brugal i el vi tampoc sóc capaç d'assegurar què vaig fer realment. Només sé que teníem intenció d'anar a The Room i que vam acabar al Vendeta uaaaaaaaa. Com sempre, el Luís se les va pirar abans d'hora.

L'endemà, dissabte, vaig fer el gos durant bona part del dia. A la tarda vaig dinar en un Pans i vaig tornar ràpidament per veure els primers vuitens de final del Mundial: Deutschland versus Suècia i Argentina versus Mèxic.

La nit del dissabte va ser molt especial. El Luís es va rajar però el Miguel em va oferir gaudir de la Festa Major de Tres Cantos, una espècie de Sant Cugat madrileny. El pla era simple: comprar quelcom de beguda en un garito de xinesos, agafar el cotxe i cap a Tres Cantos. Allí vam sopar en un Ginos d'un centre comercial i després vam anar cap a les carpes. Hi havia un gran ambient.

Només arribar (a les 12 + o -), en un escenari immens tocaven uns paios del poble que versionaven temes de heavy amb una gran dignitat. Tancaren el recital amb dos grans cançons: Run to the hills (Iron Maiden) i una versió heaviata de "La canción del pirata" de Espronceda (ja sabeu aquella de "Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela, no corta el mar sino vuela, un velero bergantín... Qué es mi barco mi tesoro, que es mi dios la libertad, mi ley: la fuerza y el viento, mi única patria, la mar"). Després va tocar el torn dels "professionals". Primer va ser el torn de Alpinista (jo no els conec) i van tancar els concerts Pereza. En principi pot ser aquests últims no us diguin res però us asseguro que tenen algunes cançons (dos o tres :-P) super-conegudes i que segur que heu sentit en alguna disco.

Els recitals van acabar ben passades la una de la matinada. Mentre estàvem "de concert popular" vam fotre'ns la beguda i vaig poder conéixer dos canaris molt cachondos (el Yago i l'Àlex) i la xicota del Miguel. Va ser tota una sorpresa car es tracta d'una noia maca i molt simpàtica. Ah, i pels lectors malpensats, també és molt digne pel que fa a cos. Vamos, que el Miguel li passa la mà per la cara a més d'un. No es pot dir el mateix d'ella perquè algunes lectores han estat amb el putu amo, o sigui, jo XDDDD Per cert, amb la xicota del Miguel també anaven algunes amigues. La teoria Gispertiana es cumpleix: només veiem les ties que estan bones, per això sovint diem que les nòvies dels amics no tenen amigues o que en una discoteca no hi havia ties.

Un cop es va acabar el concert va tocar gaudir de les carpes i l'ambient a l'aire lliure. Allò estava ple de gom a gom. Simplement sensacional: temperatura ideal, moltes noies, música boníssima (poques cançons del Razz, moltes de Sala B i algunes extres, com Mago de Oz), begudes barates, bona companyia, xiringuitos del PP i el PSOE i un servidor provocant...

En definitiva, que he gaudit moltíssim de Madrid ciutat i dels afores. És la meva fórmula per evadir-me: amics de puta mare, ambients nous i molta varietat. 100% recomenable.


I AIXÒ NOMÉS HA COMENÇAT.


Aquest cap de setmana venen el Luís i el Miguel a Barcelona. Danzatoria ens espera...

I al juliol cap de setmana al País Basc i/o País Valencià...

I a l'agost dues setmanes a la Xina...

I el mundial de basquetball a la Sexta (USA amb Wade, Kobe, LeBron...) i caps de setmana amb el Gimi a la costa catalana amb motos d'aigua, gresca nocturna...

I la primera setmana de setembre a Jordània i Síria amb en Ritt and company...

ORLANDO

A l'estiu del 2002 vaig passar 5 dies a Orlando, Florida, per gaudir dels seus múltiples parcs d'atraccions.

Informació de Florida: és la terra dels cítric, els cocodrils i els cubans exiliats. La capital és Tallahassee (i la coneix sa mare) però les seves dues grans ciutats són Miami a la costa i Orlando a l'interior. Florida és un Estat molt pla, amb uns paissatges boscosos i un clima gairebé tropicals. La península fou descoberta per Juan Ponce de León navegant durant la Pasqua Florida i per això fou batejada amb aquest nom. Com a anècdota, dir que inicialment els espanyols es pensaven que era una illa. Actualment Florida viu bàsicament del turisme de sol i platja i els parcs d'atraccions de Walt Disney, MGM i Universal Studios, tot i que també destaquen altres activitats econòmiques com són la indústria bancària i financera, i la indústria tecnològica (IBM, Electronic Arts i sobretot el Centre Espacial John F. Kennedy amb el famós Cap Cañaveral, un dels centres d'operacions de la NASA i l'exèrcit americà).

Orlando: parcs d'atraccions i poca cosa més. Com Miami, Orlando és una ciutat petita (àrea metropolitana de menys de 2 milions de persones) plena de latinos. Els mateixos latinos (ja sabeu que a mi m'encanta barrejar-me amb els latinos, o no, Rittman? ;-)) em van dir que no perdés el temps visitant la ciutat. Personalment, una de les coses que més em va agradar d'Orlando i el Comtat d'Orange va ser veure'ls des de l'avió: immenses planícies verdes amb llacs, rius i aiguamolls. Sensacional.

Impressionant l'aeroport d'Orlando. És enorme, no pas pels habitants, que són pocs, sinó pels 50 milions de turistes i visitants (!!!) que cada any hi passen. És tan gran l'aeroport, que entre terminals hi ha una extensa xarxa de monorrails.

Sabíeu que... el clima d'Orlando és subtropical. Això vol dir que les temperatures sempre solen estar al voltant dels 25ºC però també que hi ha un període de pluges que va del juliol al setembre. En altres paraules, si hi aneu a l'estiu tingueu per segur que el clima serà emprenyador: ara sol, ara pluja, ara núvols, ara tempesta... A favor dues coses: 1) el juliol i l'agost NO són els mesos de màxima ocupació ja que els americans prefereixen anar-hi durant l'estació seca i 2) com que la temperatura és suau i agradable, la pluja tampoc molesta gaire, i més si tenim en compte que hi ha moltíssimes atraccions interiors. Només cal comprar-se unes "capalines" i a gaudir.

Orlando té molts parcs però jo en destacaria dos: el mític DisneyWorld, el complex d'atraccions més gran del món (format per quatre parcs independents: Magic Kingdom, Epcot Center, Disney-MGM Studios i Animal Kingdom) i el fabulós Universal Studios.

El Magic Kingdom és molt semblant al Disneyland de París: el mític castell, l'atracció de Pirates of the Caribean, el vaixell de vapor del Mississipí, el tren de l'Oest, personatges Disney... Ideal per a nens i bastant fluix per a adults. Com a anècdota, dir que la majoria d'atraccions mítiques són més velles que nosaltres.

Epcot Center és el parc ideal pels adults, que no els joves. És un parc més aviat cultural, sense atraccions fortes ni tampoc infantils. Una gran part del parc és com una Exposició Universal però a lo grande, amb zones de diferents païsaos del món on podem veure arquitectura, gastronomia, souvenirs... També hi ha una zona dedicada a la tecnologia i la ciència, amb una atracció francament sensacional des del punt de vista de l'enginyeria. Es tracta d'una atracció interior, a bord d'uns vehicles que van per guiatge òptic, és a dir, sense conductor i sense vies ni carrils.

El Disney-MGM Studios és un parc força fluixet però amb alguns espectacles i ambientació made in Hollywood. En aquest parc hi ha el clàssic Star Wars Tours (que Disneyland París va copiar), possibilitat de visitar estudis de cine i indrets on es simulen explosions, incendis, inundacions, etc, o un plató amb possibilitat de participar a Who Wants To Be a Millonaire?, però jo destacaria l'espectacle d'Indiana Jones i la Rock 'n' Roller Coaster Starring Aerosmith, la millor muntanya russa del planeta.

L'espectacle d'Indiana Jones és apoteòsic. Seus en un teatre i veus algunes escenes d'Indiana Jones i l'Arca Perduda en directe. És increïble veure com canvien els escenaris i preparen les escenes (amb uns camions i unes grues immensos). Ho fan a una velocitat i amb una professionalitat admirables. Els actors imiten molt bé alguns dels gestos dels personatges (són tants els moments memorables), i els efectes especials també són molt bons: des d'explosions a cotxes saltant pels aires i tot això amb els diàlegs i veus originals (en off) i la mítica música d'Indiana Jones. Amazing! Com també ho és la muntanya russa d'Aerosmith. Mentre fas cua veus tota mena d'objectes de la mítica banda de Heavy Metal així com una petita història. L'atracció està ubicada en una zona que simula ser Sunset Boulevard. Allà tenim la mítica banda perdent el temps quan de sobte els truquen i els recorden que tenen un concert ja. Aleshores van directes a la limousine i comença l'atracció: un tren que simula ser la limousine a tota llet pels carrers de Los Angeles. L'atracció inclou una acceleració inicial de 0 a 100 km en un tram sense pendent (brutal), loopings, girs... i tot això amb música d'Aerosmith a tota llet en un ambient que simula els carrers de L.A a la nit.

Però tots els parcs de Disney són una merdeta al costat del millor parc d'atraccions d'aquet planeta: Universal Studios Orlando Florida. Aquest parc és el súmum de la diversió. Només té un inconvenient: un cop has estat a Universal Studios Orlando Florida la resta de parcs d'atraccions (Port Aventura, DisneyWorld, Disneyland L.A, Disneyland París, ...) et fan cagar.

Universal Studios Orlando Florida té dues zones diferenciades: l'Island of the Adventure i l'Universal Studios pròpiament dit. El primer és el paradís de les muntanyes russes i les emocions fortes. Es tracta de cinc illes d'aventures: Isle of Superheroes, Toon Lagoon, Jurassic Park Island, The Lost Continent i Seuss Landing. A l'illa dels Superherois hi ha la millor atracció del planeta: The Amazing Adventures of Spider-Man. Es tracta d'una atracció única, una meravella tecnològica, un plaer indescriptible. Uns vagons de 6 places que tenen dos graus de llibertat (avançar i retrocedir per la via, i girar sobre sí mateixos) en una espècie de muntanya russa amb pujades, baixades, girs, acceleracions i frenades brusques en un ambient tridimensional gràcies a un conjunt de pantalles hàbilment posades, un so espectacular i les ulleres 3D que et poses abans d'entrar. Veure per creure. De debò que les paraules no poden descriure aquesta atracció. És com estar dins del còmic i seguir l'Spiderman mentre persegueix i lluita contra alguns dels seus enemics. És com si barregessim les sensacions d'un IMAX (3D) amb l'Star Tours (imatges i so) i una muntanya russa (moviments reals, avances, baixes, puges, etz).

Nosaltres vam començar per aquesta zona del parc i no vam passar a l'altra zona fins ben entrada la tarda. Però la veritat és que Universal Studios és un parc "doble". Encara que només pagues una única entrada, és impossible veure'l en un sol dia. La part del Universal Studios pròpiament dit no té res a envejar a l'Island of the Adventure. Hi ha tantes pel·lícules, tantes atraccions, tants espectacles, una ambientació tan espectacular... Hom pot anar a caçar un tauró en un vaixell en una atracció ambientada en la famosa pel·lícula Jaws (Tiburón tot i que Jaws vol dir mandíbules...), pot veure una espècie d'Imax de Terminator amb sorpresa final (apareixen actors i completen l'espectacle en directe), un 4-D de Shrek (3D amb ulleres i la quarta dimensió són ràfagues d'aire i aigua que et tiren en alguns moments puntuals, de manera que sembla real), un 3D dels personatges de Hanna i Barberà -fill de catalans!- (The Flinstones i molts més), pujar al cotxe de Back To The Future, l'atracció de King Kong (el clàssic, no sé si ara amb la pel·lícula l'han actualitzat) i molts més.

La continuació del viatge en 3 posts més:

Triangle de l'Est

Washington D.C.

The Capital of the World

HI HAVIA UNA VEGADA TXERNÒBIL

Aquest dissabte gràcies al Big Vic vaig tenir el privilegi d’assaborir una magnífica exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): “Hi havia una vegada Txernòbil”. Està oberta fins les 20 hores. Quan tanquen podeu fer una birra al carrer Tallers, sopar pel centre i després de sopar... Nosaltres vam fer copes a la Plaça Reial i vam acabar al mític Sidecar.

Una exposició francament interessant. Dura, directe, punyent, amb centernars d’imatges, vídeos, documents, vestits, objectes... de cap manera pot deixar-nos indiferents.

El 26 d’abril de 1986 el reactor RBMK 4 [el Cap del Departament de l'Energia Atòmica de la URSS havia dit que aquests reactors eren tan segurs que fins i tot es podrien tenir centrals nuclears a la Plaça Roja...] de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna) va patir un accident que va culminar en dues explosions que van ocasionar l’emissió de tones de material altament radioactiu a l’atmosfera [el govern comunista va obligar als científics a fer un informe fals on es minimitzaven els danys. L'enginyer responsable d'aquest informe, incapaç de viure amb els remordiments, es va suicidar pocs mesos després]. Les conseqüències immediates i a llarg termini de l’accident industrial més greu del planeta són encara incalculables.

Com es va gestionar l’accident? Com va reaccionar la societat soviètica? I el món? Com ha quedat la zona? Quines són les conseqüències del desastre? Tot això i molt més a l’exposició.

En termes generals crec que és una magnífica exposició. Llàstima que, com sempre, en aquest país nostre les classes dirigents (llegiu polítics, artistes, periodistes, etc) aprofitin qualsevol cosa per oferir-nos la seva visió de la jugada, la única i la correcte, la del políticament correcte. En aquest cas, per sort, la manipulació és mínima però no per això justificable. Destaquen dues idees que deixen a l’aire com si res:

1) Criminalitzar l’energia nuclear és com criminalitzar el foc. El perill és una mala gestió, un mal disseny, una mala construcció, un mal manteniment... El perill és el comunisme. Per què els ecologistes utilitzen Txernòbil per criticar l’energia nuclear i en canvi no utilitzen els piròmans per criticar el foc?

2) Algun il·luminat obre l’exposició amb una petita introducció al món soviètic i un comentari francament patètic: els russos tenien hidrocarburs i grans rius i en canvi van decidir fer centrals nuclears per mostrar al món que ells també eren una superpotència. Insinua que no eren conscients del perill. Ha ha ha. Va petar un reactor nuclear com els hi hagués pogut petar una presa.

Independentment del context històric, els motius per apostar per l’energia atòmica són bàsicament dos. En primer lloc perquè és el futur, és la font d’energia més extraordinària que hi ha, permet produir en quantitats inimaginables tot l’any i en un espai relativament petit (a diferència de la solar i la eòlica, per exemple) i sense gasejar la població (centrals tèrmiques) o destruir conques fluvials (energia hidroelèctrica, la meva preferida perquè em fascinen les preses i les turbines hidràuliques). En segon lloc, l’energia nuclear no només permet donar electricitat, sinó que permet obtenir moltíssims productes i béns, des d’armament fins a tecnologia mèdica.

Tornant a la segona meitat del segle XX, és obvi que els comunistes volien ensenyar al món i a la seva gent el seu poder, la seva grandesa, però en última instància, no ho oblidem, estaven en guerra (freda) contra els americans. La guerra i només la guerra produeix les grans revolucions tecnològiques. En aquest context de necessitat militar, si per “seguretat nacional” decideixes enriquir urani, jo crec que no està de més aprofitar la vida entesa i produir energia elèctrica. En definitiva, que la Unió Soviètica matava dos ocells d’un tret: augmentava el seu poder militar i augmentava el confort del poble.

PD: Per cert, amb el Vic ens hem quedat amb les ganes de repetir (bàsicament perquè hi vam anar a quarts de set i ens va faltar temps). Si algú hi vol anar que ens avisi!

COTXES ACCESSIBLES

Heu vist com les marques d'automòbils estan baixant preus enguany? Quina gran sort pels consumidors!!! L'any 2005 amb 12.000 euros només podies comprar un Smart petitet o els models més humils de marques com Nissan, Renault, Peugot, Fiat, Citroen, Opel... Un any després, amb els mateixos diners t'ofereixen models de gamma mitja o models de gamma baixa totalment equipats: un Nissan Almera (98 CV i 7 litres de consum), un Renault Megane (un cotxe familiar!), un Volkswagen Polo (tot i ser un cotxe de gamma baixa, el Polo sempre havia costat bastant més que els seus competidors directes), un Fiat Grande Punto (que com el seu nom indica, és més gran i complet que un Punto), etc.

Però la cosa no acaba aquí. No us penseu que les grans ofertes són exclusives de les marques "humils". Fa un mes vaig anar amb el meu pare a un concessionari Mercedes, i la nostra sorpresa fou veure cotxes familiars per 30.000 euros!!! Fa un any amb aquests diners només podies tenir un Golf GTI o un A3.

Què està passant? La veritat és que no ho sé del cert. Està clar que els preus estan baixant i que no només és un model concret. Estem en una etapa en la qual alguns models deixaran d'existir i en sortiran de nous, però també i sobretot, que s'acosten temps difícils per la indústria europea. Sembla ser que els asiatics ofereixen cotxes de gran qualitat i amb excel·lents garanties a preus molt inferiors als cotxes d'Europa. Els europeus temen que els passi com als americans, que ja tenen la batalla perduda. I per evitar aquest desastre, s'estan espavilant.

CONCLUSIÓ: si voleu comprar-vos un cotxe utilitari ara és el moment. Si el vostre pare o oncle o algun amic, conegut o familair busca un cotxe digne de 4-5 places, per 30.000 euros hi ha, per exemple, un Volvo V 40 o un Jaguar X-Type!!!

Sincerament, amb aquesta nova política de preus, em sembla que hi ha dues marques que ja poden començar a espavilar: m'estic referint a Audi i BMW. Suposo que només és qüestió de temps veure el contraatac.

DOS MADRILENYS A BARCELONA

Abans de començar el relat d’aquest entretingut cap de setmana, fem un petit recordatori…

No fa pas tant, en un Imperi no tan llunyà…

CAPÍTULO I: LA AMENAZA FANTASMA

El Imperio está envuelto en un caos. Desde los bordes exteriores, el Tripartito prepara un Estatut y Gas Natural lanza una OPA a Endesa.

Mientras el Congreso Imperial debate infinitamente esta alarmante cadena de eventos, tres jóvenes liberales asaltan la capital a mediados de noviembre del 2005.

En su periplo por Madrid, las mujeres son sobadas, la cama es compartida y el Barça humilla al Real en el Bernabeu.

CAPÍTULO II: EL IMPERIO CONTRAATACA

Son tiempos oscuros para la rebelión. Aunque el Barça ha ganado la Copa de Europa, los imperiales han recortado el Estatut y han hundido el Tripartito.

Evadiendo a la temible caverna imperial, un grupo de luchadores de la libertad han establecido una nueva base secreta en la Plaça del Sol.

El malvado imperio, obsesionado con encontrar a estos jóvenes rebeldes, ha enviado a dos de sus lacayos más viciosos, Don Luís The fucker y Miguel Ángel “El Bueno”, para aplastar definitivamente cualquier forma de librepensamiento…

CAPÍTOL III: DEL SOL A PLATAFORMA

Era l’últim cap de setmana del mes de maig. S’esperava festa, gresca, alcohol, nenes, cossos suats, contacte físic, mirades lascives, llavis ardents i molta, molta conya i diversió.

Com sempre, tot va començar divendres a la nit... Danelor, el fucker, el bueno i un servidor es trobaren en un restaurant de l’eixample (Aragó amb Balmes) per celebrar l’aniversari (26) d’una de les cosines del primer. Físicament sóc capaç de distingir algunes cosines Danelorianes però no em feu dir els seus noms perquè no els recordo.

Cervesa, vi blanc i brougal. Ah! Visca la bona vida. A la festa a part dels rostres ja citats hi havia més danelorians i danelorianes, unes búfales i dues ciutadanes de la Deutsche Bundesrepublik, una de les quals tenia un piercing al clítoris. Quin morboooooo!!! La noia (només té 21 anyets) va anar al W.C i els hi va ensenyar a unes quantes noies. Incomprensiblement, als nois no ens ho va ensenyar :-P

A quarts d’una va tocar marxar cap a Santaló. Per alguns, la festa ja havia començat hores abans...

No recordo a quin bar musical varem anar. Només recordo que estava molt a prop de la tasca i poca cosa més... Passades les dues fotíem el camp del bareto per anar a la disco que té per nom Sol. Quants records... Allí vam celebrar la “graduació del 2n de batxillerat”. M’estic referint, naturalment, a l’antro pijo que hi ha a Villarroel, a escassos metres de la meva antiga llar.

Més brougal, més balls, més contacte físic, més diversió i a fer nones.

Dissabte em vaig despertar a quarts d’onze del matí amb una bona ressaca. Per increïble que sembli, fins a l’hora de dinar només vaig fer tres coses: jeure al sofà cagant-me en tot, mirar per internet ofertes de mòbils i baixar-me la melodia del Senyor dels Anells. Si hi hagués un doctorat de com perdre el temps segurament en Maverick seria una eminència.

Encara no havia dinat quan en Danelor em trucà. La meva veu era ronca i mancada del to viril que torna boges a les dones. En Danelor no estava gaire millor que jo però em va animar per anar a veure X-Men 3. Quin gran pla. Segur que era el somni del fucker i el bueno, venir a Barna a veure una puta pel·li de nens petits. Però com que un servidor no tenia res millor a fer, vaig acceptar la proposta. Així que vaig dinar, vaig fer una petita migdiada i cap al cine falta gent.

X-Men (la primera) és una gran pel·lícula per passar una bona estona. Personalment m’esperava una porqueria i em va sorprendre gratament. No fa pas tant que la vaig veure en una cova a prop de la Meridiana (o el què és el mateix, un pis de votants del PSOE, famílies que gasten més en la televisió, la Playstation i el telèfon mòbil que en el pis). La veritat és que trobo que els personatges estan molt ben caracteritzats (des d’en Logan àlies Wolverine fins al Magneto) i el guió és àgil i amè. No he vist X-Men 2 però m’han dit que encara és millor. X-Men 3 ja us ho dic ara, NO. És entretinguda i vistosa però ja no conserva aquella frescor de l’original. Suposo que per mi el factor “sorpresa agradable” de la primera part és insuperable (igual que em va passar amb les trilogies de Matrix i el Senyor dels Anells. La primera extraordinària, la segona alts i baixos i la tercera entretinguda però decebedora). D’altra banda, els anys pesen massa a algunes de les fèmines. L’actriu holandesa que feia de nòvia del Cíclop, fa 5 anys estava per sucar-hi pa però ara és més aviat una dona demacrada, la Pícara abans era una noieta entranyable i ara és una noia que podria ser una caixera de la Maquinista... i així un llarg etc.

Eren les set de la tarda quan fotíem el camp del Cinesa Diagonal. Estàvem rebentats i tocava descansar si volíem arribar en condicions a la nit. Aleshores va ocórrer. Quatre homes i un únic llit. Les conyes foren vàries, algunes previsibles, altres originals, totes divertides. El Fucker va comentar algunes postures que havia practicat la nit anterior. Explicava tot emocionant una postura que jo ja fa anys que practico sempre que puc. És una de les meves favorites i li dec el descobriment a Lord Filip de Fenek (les millors, però, són sempre les penetracions per darrera, acompanyades dels cachetes al cul i un “Who is your daddy?”). Aquest tipus de postures, tècnicament s’anomenen “la profunda” i no solen agradar a les dones... a no ser que tinguis el penis petit. El motiu és ben simple, les envestides són molt més llargues i violentes que en qualsevol altre posició, de manera que la noia sol acabar feta pols. Sí, es clar que es pot fer “lentament” i amb “delicadesa” però no és el mateix, collons. Ídem quan l’enganxes per darrera.

Aprofito aquest comentari per encetar una polèmica i ja em direu què opineu. La gent o bé fornica molt... però repeteix poc, cosa que es tradueix en poca tècnica i originalitat, o bé han repetit molt amb una sola tia i no han provat res més, cosa que es tradueix en rutina i deliris de grandesa (cada noia, agradi o no, és un món). En el cas de les noies és completament diferent... perquè tots els tios som iguals!!! Una noia que ha estat molt de temps amb un tio és genial perquè sap com donar-te plaer, en canvi, una dona que ha estat amb mil tios però sempre poc temps no sap agafar una verga i succionar-la com Déu mana.

Després de descansar una estona al costat (per dir-ho finament) d’en Danelor, vaig decidir aixecar-me i gaudir dels grans coneixements d’internet del bueno. Vídeos de tots els gustos: Dragostea, el Chivi, el Koala, “Me peto a la Laura" ... Senzillament sensacional.

A les 22 tocava sortir. El destí aquest cop fou el Born, un indret francament magnífic: els seus carrers, els seus bars, l’ambient bohemi... En un dels bars ens vam reunir amb el Faisà i una amiga d’en Danelor. A les 23:10 va anar cap a la zona olímpica. Destination: l’Agua, el magnífic restaurant amb terrassa a la platja. Allà vam beure i menjar com autèntics animals (40 euros per persona) fins que a les 2 ens van fer fora.

Teníem clar que els madrilenys no podien abandonar Barna sense trepitjar el nostre Temple. Naturalment m’estic referint al Plataforma, el paradís dels homes que no tenim temps per perdre ;-) Abans però, vaig proposar fer una copa al mític Marsella, l’ancestral bar del Raval que, ben mirat, cau més a prop del Paral·lel que de la Plaça Reial. Allí van poder assaborir cubates autèntics tot i que per desgràcia, l’amiga i the fucker ens van abandonar. El cansament en mi també era notable, de manera que vaig respectar la seva decisió. Eren poc més de les 3 i ja només ens quedava fer una cosa: assaltar el Plataforma. Per acabar-ho d’arrodonir, el Tigre de Sarrià, també conegut com el Ligre, un dels homes més valents d’aquest planeta, es va unir a la festa.

Opá, yo viazé un Plataformá

Els que no hi vareu ser us dic: el què us vau perdre!!!

EL CARIB MEXICÀ

Benvinguts a Cancún, el paradís de la festa, els hotels de puta mare i la inestimable companyia de centenars de nord-americanes cachondes (algunes potser massa jovenetes :-P).

Que ningú ho dubti, la península del Yucatan és un dels indrets més meravellosos d’aquest planeta: platges de sorra fina i mar transparent, selves i fauna tropicals, runes maies, parcs naturals extraordinàriament bells, la gent més simpàtica i agradable del planeta Terra (els mexicans), excursions marítimes, illes verges, bancs de coral, cultura i gastronomia mexicana (“no picaa, aarde”)...

Ubicada al Mar del Carib, Cancún, que en maia vol dir “niu de serps”, és el paradís. D’una banda tens la ciutat original, un poble de barraques on viuen indígenes, i de l’altra, la ciutat hotelera. Aquesta mescla entre humilitat tradicional i luxe i consumisme salvatge fa de Cancun un dels indrets més fabulosos d’aquest planeta. Un servidor, que s’esperava un indret de sol i platja i poca cosa més (com Varadero o Playa Bávaro), va al·lucinar.

Les platges de Cancún són infinitament més belles que les de la República Dominicana i Cuba. Destaca la sorra fina, la millor sorra del món segons els entesos (pel que es veu, la seva textura inigualable es deu a un procés bioquímic en el qual intervé la fauna marina de la costa) i els magnífics bancs de coral (els segons més grans del planeta, els més grans es troben en algun lloc de l’oceà índic).

La part hotelera de Cancun és una passada. 140 hotels de luxe, centenars de discoteques, botigues, carpes, piscines, cales, fonts, cines, teatres, espectacles... Només Las Vegas supera Cancun en qualitat i oferta hotelera. No cal ni dir que Cancun està a anys llum del nivell que poden oferir Cuba and company.

El Cancún original o rural també és força interessant: població jove, de 140-150 cm d’altura (llàstima que el meu germà no es va fer cap foto amb ells –al·lucinaven qual el veien, aixecaven el cap i miraven cap amunt tot meravellats), alguns que parlen en maia, mercadillos, fondes, preus realment econòmics... Aquesta part ens recorda que estem al Carib i que la pobresa està a l’ordre del dia (Mérida i Valladolid, les altres dues ciutats importants de l’Estat de Quintana Roo, són iguals). Ara bé, a diferència dels cubans, els mexicans són feliços per què poden pensar lliurement, beure Coca-cola, viatjar en autobús, ser atesos en cas de malaltia, i en definitiva viure dignament, que no còmodament. No es tracta de ser hipòcrites. Es clar que podrien viure millor, però almenys a Mèxic les noies no s’han de prostituir.

La part més fluixa de Cancun és, sens dubte, l’aeroport. És l’aeroport més cutre que he vist mai. I això que hi ha 200 vols diaris provinents de l’estranger! L’aeroport de l’Havana és molt superior (per què després digueu que sóc imparcial!).

A escassos kilòmetres de Cancun hi ha restes de la fascinant civilització maia. Els maies són (perquè no han desaparegut) un conjunt de pobles americans que durant 3.000 anys van dominar el sud de Mèxic i la totalitat de Guatemala. Els maies vivien de l’agricultura i el comerç, i s’organitzaven en ciutats-estats. Desconeixien el ferro, però tenien alfabet i jeroglífics, així com una extensa xarxa de comunicacions, els famosos camins blancs. Els meus escassos coneixements sobre els maies es limiten als que van habitar el nord de la península del Yucatan, que no foren pocs.

Se sap que els maies van endinsar-se al Yucatan ara fa 17 segles. Ningú sap del cert perquè van començar a colonitzar una zona tan adversa per poder viure-hi tota una civilització. El Yucatan és una regió extraordinàriament seca, mancada de grans rius i grans arbres, i amb un sòl molt mal parit (la única part del planeta Terra on hi manca l’humus, la matèria orgànica present en tots els sòls i que permet llaurar la terra, així com assimilar residus minerals i regular la nutrició vegetal –desconec realment què collons és l’humus, el què si que recordo és que el sòl del Yucatan era certament diferent a tots els sòls boscosos que jo hagi vist mai; és com si el terra tingués “crostes” i estigués “eixut”. Confio que en Red ens pugui explicar més sobre el tema, ell que és un professional. Per cert, el motiu pel qual el sòl del Yucatan és tan particular es deu, amb tota probabilitat, a l'enorme meteorit que va caure a la península ara fa 65 milions d’anys -alguns científics creuen que és l’origen d’un dels canvis climàtics i biològics més importants en la història del planeta).

La clau de la subsistència del poble maia al Yucatan eren les plantes medicinals i l’aprofitament de l’aigua dels rius subterranis (els geòlegs i els enginyers agrònoms segur que ens poden explicar el perquè d’aquests fenòmens).

Un cenote, paraula d’origen maia. Els cenotes són trossos de rius subterranis que queden al descobert perquè les parets de les cavernes s’han derruït.

Alguns historiadors sostenen que els maies van abandonar les zones muntanyoses i es van establir a la gran plana del Yucatan perquè d’aquesta manera podien estudiar millor els fenòmens astronòmics. És una explicació discutible, tanmateix potser és certa. Jo, que sóc un apassionat de la història de l’astronomia i les matemàtiques, em vaig enamorar definitivament dels maies quan vaig poder estudiar i conèixer in situ els seus extraordinaris coneixements matemàtics i astronòmics. Els maies coneixien i aplicaven el concepte del zero (abans que els indis i els àrabs), i les seves observacions astronòmiques a simple vista (és a dir, sense ajut del telescopi) no van ser igualades per ningú fins al segle XVI.

Chichen Itza ("la ciutat a la vora dels pous dels Itzas") és l’ancestral ciutat maia (segle V d.C) coneguda per la piràmide de Kukulcan, el déu Sol (que pels maies era una serp emplomada). Aquesta piràmide té algunes particularitats. Fou construïda damunt d’una altra piràmide, la qual encara avui en dia s’hi pot accedir (a l’interior de la petita piràmide hi ha la famosa escultura del Tron del Jaguar), car els maies van conservar la piràmide antiga. Diguem que la piràmide moderna simplement “tapa” l’antiga. Les cares de la piràmide de Kukulcan estan encarades amb una precisió esgarrifosa (no com les egípcies) als quatre punts cardinals (Nord, Sud, Est i Oest). Cada cara té 90 esglaons idèntics. Un cop arribes al cim, encara hi ha un esglaó comú de quatre cares, i dins de l’habitacle un podi una quarta part més alt que els altres esglaons. 90 x 4 = 360, més l’esglaó comú de quatre cares, igual a 364, més el podi de l’habitacle igual a 365,25. Els maies sabien que l’any dura 365 dies i 6 hores. Però això no és tot. La piràmide està ubicada de manera que durant els equinoccis de primavera i tardor -21 de març i 23 de setembre, a mesura que el Sol puja al seu zenit, les escultures de Kukulcan de la cara nord projecten una ombra que resulta ser una serp que avança inescrutable pels esglaons de la piràmide. El fenomen, simplement al·lucinant, està reservat a milionaris americans que es gasten petites fortunes per veure-ho en directe.

Però Chichen Itza és molt més que la gran piràmide. També hi ha el fabulós Temple dels Guerrers, l’Observatori del Cargol, dos cenotes enormes i el camp del “Joc de la Pilota” més gran del món (166 metres per 68). Aquest joc tenia vàries versions (segons cada cultura i subcultura precolombina de l’Amèrica Central) però totes acabaven bastant malament pel perdedor, que acabava sacrificat als déus (li arrancaven el cor, com a Indiana Jones i el Temple Maleït). Pel que fa a Chichen Itza, només em queda dir té una història riquíssima, car els asteques també “visitaren” la ciutat al segle XIV d.C. Quan els espanyols van arribar a Mèxic, la major part de les ciutats maies presentaven l'estat ruinós actual. En altres paraules, les grans matances indígenes no les van fer els espanyols sinó els asteques. Quan els espanyols van arribar al Yucatan es van trobar un poble dominador que oprimia a la immensa majoria. No és que els espanyols fossin uns angelets però tampoc eren el diable com alguns ens volen fer creure (aquest és un dels capítols més falsejats de la història de la humanitat).

A 100 km del sud de Cancun es troba Tulum ("ciutat emmurallada"), una ciutat maia enfilada dalt d’un penya-segat, a la vora del mar. Tulum fou un port molt important. Al llarg de la costa hi ha petites construccions com la de la foto.

El parc natural més bonic del Carib: Xel Ha (“aigües cristal·lines” “indret on neix l’aigua”). A mig camí entre Cancun i Tulum, Xel Ha és l’aquari natural més gran del món. Imagineu-vos un gran llac d’aigua salada que desemboca al Mar del Carib, envoltat de boscos tropicals, coves, cales, rius subterranis i celotes. Imagineu-vos poder fer snorkel amb total llibertat en unes cales d’aigües blau turquesa, càlides i cristal·lines, amb peixos multicolors acompanyant-te, envoltat d’una flora tropical, veure runes maies (fou un antic port maia), banyar-te amb dofins, fer submarinisme, veure bancs de coral, jeure a la platja, compartir espai amb tortugues, o caminar per la selva guaitant lloros, iguanes i altres animals. Tot i que d’una bellesa inigualable (per desgràcia poques fotos vam fer ja que la major part del temps estàvem dins de l'aigua), a mi em va agradar més Xcaret per la seva varietat d’atraccions.

Xcaret, un port maia al segle XV d.C, és l’altre gran parc natural del Carib. No té la bellesa de les cales i el llac de Xel Ha, però disposa d’una atracció única: poder fer snorkel en rius subterranis, passant per coves i cavernes (il·luminades de manera natural per algunes entrades de llum) fins a desembocar al mar. Com a anècdota, recordo que ens va tocar amb unes turistes americanes, una de les quals (d’origen asiàtic) portava un bikini amb la part de baix tanga. Tot i que el cul de la noia era absolutament millorable, l’espectacle fou considerable. Com a part negativa, dir que l’aigua dels rius subterranis està fresqueta, de manera que al principi costa aclimatar-te, que en alguns trams estrets és fàcil fotre’t d’hòsties contra les pedres i les parets, i que si no disposes d’una càmera especial et quedes sense cap foto. Tot i això, és recomanable al 100%. Ni que sigui només per experimentar nedar per un riu tropical subterrani i arribar al mar en una cala plena de flamencs rosats....

També és espectacular veure el poblat maia i les múltiples representacions que s’hi fan (com la de la foto), així com la múltiple fauna de la zona (coves de rat-penats, l’illa dels jaguars, l’illa dels tapirs, papallones gegants, dofins, bancs de coral...).

Per acabar-ho d’adobar, Xcaret fa un mega espectacle nocturn en un immens teatre on s’hi representa la totalitat de la cultura mexicana, des dels maies i els asteques (cerimònies, el vol dels homes-ocell de Papantla, dues versions del Joc de Pilota -un dels quals és una espècie de hockey amb “la pilota” amb flames, brutal), passant per mariachis, balls regionals, intrèpids genets... Imprescindible!

Per acabar, una foto àrea de Isla Mujeres (qui no recorda la meva mítica samarreta?). Un altre paradís caribeny: dofins, esculls naturals, platges i penya-segats increïblement bells, més runes maies... Els espanyols van batejar així la illa perquè mentre s’hi acostaven van “veure” moltes dones. En realitat es tractava de les estàtues d’Ixchel (deesa de la fertilitat dels maies). Déu meu, com deurien anar els pobres!!!

WE ARE THE CHAMPIONS

Ahir, 17 de Maig del 2006, el Barça es va proclamar per segona vegada en la història, Campió d'Europa. Des d'ahir sempre ens quedarà París. El capità, el català Carles Puyol, l'encarregat d'aixecar la flamant copa de campions, ja és una llegenda del nostre club.

L'estadi de Saint Dennis feia molt de goig. Més de 20.000 culers es van desplaçar per veure el barça.

PETIT RESUM DEL PARTIT PER A LA POSTERITAT

F.C. Barcelona: Valdés, Oleguer (substituit a la segona per Belleti), Puyol, Van Bronkhorst, Van Bommel (substituit a la segona per Larsson), Deco, Edmilson (subsituit a la segona part per Iniesta), Ronaldinho, Eto'o i Giuly.

Quin sofriment. Als primers minuts el Barça va jugar adormit. Thierry Henry, l'estrella dels Gunners, va estar a punt d'obrir el marcador però un immens Víctor Valdès va aturar els seus xuts enverinats. El porter blaugrana va ser un dels millors sobre el terreny de joc.

Al minut 17 va arribar la jugada clau del partit. Ronaldinho va fer una passada màgica que permeté a Eto'o quedar-se tot sol davant el porter Lehmann a la frontal de l'àrea. El camarunès va dribar hàbilment el porter de l'Arsenal que només pogué aturar-lo amb un penal flagrant. Giuly, ràpid i astut de mena, va arribar des del darrera per recollir la bola, xutar a plaer i marcar d'aquesta manera el primer gol del partit. Incomprensiblement, l'àrbrit va anul·lar el gol i va pitar falta a la frontal de l'àrea (i no penal!). Lehmann, com a últim defensor que era, fou expulsat. L'Arsenal es quedava amb deu i el Barça sense el merescut gol. Tot i el gol anul·lat, després d'aquella acció, la Champions quedava més a prop del Barça. L'Arsenal es tancà i esperà a la contra.

El Barça dominava però no aconseguia marcar. En una jugada aïllada, l'àrbrit pità una falta inexistent a favor de l'Arsenal. Henry centrà la bola a l'àrea i el poderós Campbell rematà de cap per obrir el marcador. Quin cop tan dur. El partit canvià per complet a partir d'aquell moment. El Barça semblava tocat i enfonsat. Per a més inri, just abans d'arribar a la primera part, Eto'o envià la pilota al pal. Semblava que la deesa Fortuna s'havia aliat amb l'Arsenal.

La segona part començà amb una pluja que a mesura que passaven els minuts s'anà intensificant. Fins i tot la metereologia s'aliava amb l'Arsenal. El Barça intentà controlar el centre del camp amb Iniesta, que substituí Edmilson, però les coses no acabaven de funcionar. Passaven els minuts i el Barça continuava navegant. No era el dia del crack Ronaldinho, i Puyol tenia problemes per frenar Henry. Davant d'una situació tan adversa, l'entrenador Frank Rijkard decidí jugar-s'ho tot a una carta: doble substitució, Van Bommel i Oleguer per Larsson i Belleti.

Aleshores, quan faltava menys d'un quart d'hora per acabar va arribar el gol de l'empat. Iniesta per Larsson i aquest cap Eto'o que s'internà a l'àrea petita i s'inventà un gol sensacional. Era el gol de l'esperança, el gol que salvava el Barça i condemnava l'Arsenal.

Els anglesos es van enfonsar. Els catalans vam ressucitar. Saint Dennis era blaugrana a la gespa i a les grades. El barça va passar a dominar per complet el partit. Era obvi que la Champions seria nostra. Només era qüestió de minuts. Ara bé, ni el més optimista pensà que el gol de la victòria arribaria tan ràpid. En menys de 5 minuts, Larsson assistí a Belleti i el lateral brasiler no dubtà en internar-se i xutar amb força una pilota que rebotaria al porter i acabaria entrant a porteria.

Belleti, un lateral, ens donava la segona copa d'Europa i entrava així a la història del Barça. És curiós perquè Belleti, que no havia marcat cap gol aquesta temporada, ahir en va fer un que va valdre una Champions.

Deu minuts després, el partit s'acabava i el Barça es proclamava campió. Belleti, Eto'o i Valdés nous herois del F.C. Barcelona. Llarga vida al Barça!!!

Per més informació sobre la Final, de com es va viure en un bar i de la celebració posterior a Canaletes veure Amos d'Europa

I per veure com es va celebrar des de Madrid(!) veure l'Oree a Cibeles.

Altres posts del Barça: el Barça es venja del Chelsea, Campions de Lliga.

OBRIGADO LISBOA

Ara fa tot just un any que vaig passar un agradable cap de setmana de tres dies (dilluns era festa – la segona Pasqua) a Lisboa, Portugal.

Lisboa, com la majoria de capitals europees, encara conserva aquell encant que només poden tenir les ciutats que han estat capitals d’imperis. Tot i que ja havia estat a Lisboa, la veritat és que em va agradar molt tornar-hi. És obvi que els viatges amb la parella sempre són divertits (com a mínim quan estàs a l’habitació de l’hotel XD), però també no és menys cert que Lisboa és una ciutat on un servidor sempre podrà gaudir perquè:

1) m’encanta sentir i conviure amb els portuguesos. Quin idioma tan ridícul!!! No cal anar a Portugal per gaudir dels renecs portuguesos (em consta que Lord Filip, el Faisà i en Danelor van poder gaudir a París d’una fabulosa partida de domino en la qual els participants eren portuguesos. Lord Filip sap imitar extraordinàriament bé el portuguès!!!) però sí que cal anar a Portugal per viure plenament en portuguès. Tot i que la majoria de portuguesos entenen el castellà, jo sempre que he estat a Portugal (1.998 i 2.005) “parlo” portuguès. Els resultats sempre han estat divertidíssims. Per exemple, un servidor saludava la gent amb un “Buenossshh diassshh” (allargant les consonants i les vocals sense gairebé pronunciar-les). Els portuguesos, que són una gent molt trempada, tot i que veien clarament com estava jugant amb el seu idioma, reien amb mi i em corregien. “Bom dia” em deien. La meva xicota no parava de riure. El portugués, com l’italià, fonèticament potser s’assembla més al castellà que al català, però a l’hora d’escriure’s la cosa canvia.

2) en Maverick, com en Lord Filip, sempre s’ha sentit atret per les capitals europees que actualment estan en decadència però que encara conserven l’encant d’un passat esplendorós (Berlín, Moscou, Budapest, ...). Lisboa és l’única capital occidental d’aquestes característiques, i només per això, val la pena passejar-hi almenys un cop a la vida.

3) a la facilitat per fer-se entendre (tot i que això també té el seu costat dolent; els portuguesos capten bastant bé el català; quan varem agafar un taxi perquè ens portés a l’hotel, el conductor no va trigar ni cinc minuts a dir-nos: “catalanes, verdade?” –per tant vigileu amb les conyes i dic això perquè un dels plaers amb Lord Filip era insultar a tot déu quan estàvem a Berlín; inclosa la mítica “Next stop: Auschwitz” quan vam haver de compartir un vagó de Metro amb individus no caucàsics) s’hi ha de sumar uns preus més que acceptables per a la nostra economia, cosa que no podem dir de la immensa majoria de ciutats europees. El taxi de l’aeroport a l’hotel, per exemple, ens costà menys de 10 euros, i un fantàstic recorregut amb vaixell (més de 2 hores) tan sols costava 12 euros.

En resum, que Lisboa és una magnífica destinació per passar un cap de setmana tant per motius econòmics i culturals com perquè en tres dies ja ho has vist tot :-P Pel que fa al clima, continental, és bastant benèvol tot i que refresca a les nits. El vent també sol fer acte de presència com es pot veure en algunes fotos.

Lisboa és coneguda pels seus dos magnífics ponts. A l’oest, el 25 d’Abril (en honor a la Revolució del 1974), de 2 km de llargada, un dels ponts més macos que jo hagi vist (veure la foto) per mi, molt superior al mític Golden Gate). I a l’est el llarguíssim Vasco da Gama, inaugurat l’any 1998, 500 anys després que Vasco da Gama arribés a l’Índia, el pont més llarg d’Europa (més de 17 km). Per cert, no deixa de ser curiós que el pont més curt sigui el que està més pròxim al mar, però l’estuari del Tajo ja ho té això. En el tram final just abans de desembocar, el Tajo s’estreny.

Lisboa no és una ciutat de grans monuments sinó més aviat una ciutat de barris, dels quals jo en destacaria quatre: la Baixa, l’Alta, L’Alfama i Belem.

La Baixa Pombalina és el majestuós barri que ens recorda que Lisboa fou una poderosa ciutat fa tres segles. La major part dels edificis i places que hom pot admirar daten de la segona meitat del segle XVIII. El seu artífex fou el Marquès da Pombal.

La plaça del Rossio, i la fabulosa Praça do Comercio, la plaça que donava la benvinguda als mariners quan arribaven a casa.

Tocant a la Baixa (a l’est) hi ha l’Alfama, el barri més antic de Lisboa, equivalent al gòtic de Barcelona. A l’Alfama hi ha la catedral de Lisboa, una església romànica del segle XII de bellesa limitada. Els tramvies sí que molen.

Coronant l’ancestral barri hi ha el Castelo de Sao Jorge.

Les millors fotos de Lisboa es poden fer des del Castell. Hom pot veure l'Alfama, la Baixa, l'Alta i el pont 25 d'Abril.

Situat a l’oest de la Baixa, i a uns quants metres d’altura per damunt del nivell del mar hi ha l’Alta. L’Alta és el barri bohemi, el predilecte dels amants de la nit. El famós elevador de Santa Justa comunica els barris de l’Alta i la Baixa. La llegenda urbana diu que fou dissenyat per Eiffel, però això no és cert. En realitat fou un enginyer portuguès, el nom del qual no tinc l’honor de recordar. Sí que és d’Eiffel el pont metàl·lic de Porto.

El barri de Belem (a l’oest dels barris històrics i tocant el Tajo) destaca pels seus monuments i museus, a saber: el Monestir dels Jerònims, la Torre de Belem i el Museu Nacional dos coches.

Els portuguesos consideren que els claustres dels Monestir dels Jerònims són els més macos del món. La veritat és que són preciosos (art manelí, segle XV i XVI), tot i que a nivell mundial tenen més fama els claustres romànics catalans (segles XII i XIII).

Ciutat de mariners i descobridors, comerciants i navegants, Lisboa dedica a aquest gremi un monument de dubtosa bellesa: el Padrao dos Descobrimentos, una tifa inaugurada l’any 1.960 per commemorar el 500 aniversari de la mort d’Enric el Navegant.

Per acabar dues anècdotes: 1) mentre era a Lisboa el Benfica es va proclamar campió de lliga, i la celebració fou a la Plaça de del Marquès da Pombal. 2) el viatge el vam fer amb avió de la TAP, Transportes Aereos Portugueses. Els avions no eren d’última generació (no sé si era l’avió o la pista però la veritat és que a l’hora d’enlairar-nos l’avió va fer uns moviments bastant xungos –botava i rectificava la trajectòria contínuament), és cert, però no és menys cert que els pilots i les hostesses portuguesos parlen un anglès perfecte. Admirable diria jo. Ja voldrien els d’Ibèria parlar com els de TAP!!!

L'hora dels adeus. Última foto de Lisboa, des de l'avió. Impressionant el Vasco da Gama.