LA MERCÈ 2006

La veritat és que el mal temps i l'empat del Barça contra el València ha tocat els collonets, però no només això. Enguany no hi havia concerts a Plaça Catalunya, la festa no estava al centre sinó al Fòrum, l'esplanada més lletja del món on només hi ha ciment i més ciment, i això que els nostres grans líders municipals són d'esquerres i ecoloxistes... A més, el Fòrum és l'indret de Barcelona més allunyat de casa meva, un espai mal comunicat i sense ambient -on són els baretos? i les terrasses acollidores? per no parlar dels blocs de pisos de la Mina i la Central Tèrmica del Besós que envolten el Fòrum... mmmm què romàntic! Per a més inri, la gran festa, els grans concerts eren dilluns a la nit, l'últim dia de festa. Què intel·ligents!

Definitivament, l'any passat m'ho vaig muntar millor. La Mercè 2005 va tenir una nit apoteòsica, amb bon temps, una gran companyia, molt d'alcohol, gresca, bromes, anècdotes, bars, ambients mítics i un final feliç a Plaça Reial. Què més es pot demanar? Com diria Groucho Marx, allò fou una festa de veritat: dones calentes i cervesa ben freda. Com ha de ser XD

La Mercè del 2006 ha estat força més tranquil·la. De nit memorable només una, la de diumenge, quan vam sortir a muerte amb en Marian de Locksley, àlies Red o Gallardo, i en Big Vic, àlies el Ligre de Sarrià. Quina gran companyia! Feia molt de temps que no veia l'amo del Gran Volvo. Quin paio! Tot allò em va recordar els vells temps, el 2002, quan ell i un servidor anaven de festa sovint. I què puc dir del Ligre? Un depredador letal, un caçador nocturn, un carnívor incansable. Abans d'acabar a Sala B (mig buida però amb un alt percentatge de noies guapes i calentes... si sempre fos així hi aniria cada setmana!), vam fer dos grandíssims cubates a preu familiar (gràcies a la cosina d'en Red) a La Tasca. Vam tocar força temes, tot i que principalment vam parlar de fútbol (sortíem de veure el partit del Barça...) i de dones (como no!).

Schelotto es va quedar a casa fornicant (?). Tenia el mòbil apagat. Fes el que fes, va fer bé. Us puc assegurar, per experiència pròpia, que deixar el mòbil encès quan s'està practicant sexe pot ser un greu error. Llei de Murphy. Us trucaran en el pitjor moment. I no només un servidor ho pot corroborar... oi Fenek? XD (és que en el seu cas vaig ser jo l'autor de la trucada...).

El millor tema de la nit fou el següent: "el roce hace el cariño, per tant, -vaig dir jo- no hi ha dona amb la qual no puguis acabar la nit. Tot és qüestió de l'estat d'ànim i la proximitat física -que no mental- que hi hagi amb una noia". En Marian va estar-hi d'acord. És una realitat, més o menys humiliant o penosa, però és una realitat. Però aleshores va apreixer en Big Vic tot indignat: "per acabar enrollant-se amb una tia cal que hi hagi un seguit d'afinitats". Quin filòsof que estàs fet Vic! I quines mentides que dius! Es clar, al capdavall, ets d'esquerres... XD En realitat, s'estava referint al fet que no és del tot cert que un pugui acabar amb qualsevol, perquè, segons ell, "jo no podria acabar amb una Yeni". Però vet aquí l'error d'en Big Vic: el problema no és l'afinitat mental sinó la proximitat física. Si tant tu com jo no acabem mai amb una Yeni no és perquè una Yeni és vulgar i mentalment nul·la sinó perquè no anem a llocs on hi ha Yenis, i si per casualitat ens creuem amb alguna Yeni ni ens hi acostem. I aquí està la clau de tot: no hi ha proximitat física. Ara bé, espera tu el dia que una Yeni se t'acosti i et busqui... aleshores ni en Xuan Saura et salvarà.

Òbviament, en Vic té raó quan es tracta de de compartir quelcom més que la llengua. Quan se surt amb algú, si no hi ha un seguit d'afinitats la relació estarà abocada al fracàs. Però aquest no era el tema que tractàvem...

També no deixa de ser graciós que algú com en Vic Big parli de llistons i afinitats... XD Després dels dos cubatots i el cubata de rigor a la disco, en Vic va rectificar i va reconeixer el seu error. Ja ho diuen, rectificar és de savis.

Feia temps que no veia el Ligre en acció. Fins i tot corrien rumors que s'havia extingit sense deixar decendència. Però què collons! No va parar de ballar i atacar amb l'elegància i superioritat que el caracteritzen. Sí, definitivament, el Ligre encara és viu i té corda per molts anys XD

L'altra gran anècdota de la nit fou el preu del quart cuabta, el segon a la disco. Agafeu-vos fort: 14 euros. Sí, heu llegit bé. 14 euros l'amic Jack. No ens ho podíem creure. Tant era així que vam estar una bona estona discutint amb el cambrer. En fi, ara ja ho sabem...

Més coses d'aquesta Mercè 2006. Doncs que he passat força temps amb en Schelotto (un plaer compartir conversa amb l'home elàstic XD ), que vaig veure en Danelor (i diria que ja ha passat el pitjor de l'operació i que d'aquí quatre dies tornarà a ser el Ligre de Plaça del Sol...), que vaig parlar amb en Fenek (a veure si ens veiem), que he passat agradables nits barcelonines (i feia molt de temps que no passava una nit a Barcelona! Entre la Xina, Jordània, Síria i Vilafranca...) i que també he anat bastant al cine.

Per mi, la pel·lícula Alatriste és molt fluixa, amb molts alts i baixos. Hi manca ritme narratiu. Et perds. T'adorms. I de sobte han passat 10 anys. Pel que es veu la pel·lícula, de més de 2 hores, és un mega resum de 5 llibres. El resultat es clar, no podia ser gaire bo. Pel que fa a les caracteritzacions i al vestuari, crec que la feina ha estat molt bona. Genial tres detalls o picadetes d'ullet a la història: 1) la carcaterització d'en Quevedo, el vaig reconeixer abans que diguessin qui era, 2) el fabulós quadre de Velazquez, "La rendició de Breda" amb un Alatriste com a espectador de luxe, i 3) efectivament, les piques de Velazquez són inventades; durant la rendició només hi havia banderes i estandards (per alguna cosa fou una rendició!). Pel que fa a en Viggo Mortensen, com sempre impecable a l'hora de caracteritzar aventurers, però molt fluix a l'hora d'enraonar. Xiujiuejava (no sé si per exigències del personatge). I no tenia accent espanyol. A vegades fins i tot costava entendre'l. És cert que en Viggo va viure la seva infància a Buenos Aires, però alerta: 1) la seva mare era irlandesa, i per tant, la seva llengua materna és l'anglès, 2) el seu pare era l'ambaixador danès a Buenos Aires, de manera que la seva llengua paterna fou el danès; és a dir, el castellà és la tercera llengua de Viggo, i no pas la segona com molts afirmen; i 3) abans de complir la majoria d'edat se'n va anar a viure a Nova York, que és on viu actualment... Amb això vull dir que no tinc gens clar fins a quin punt sap parlar castellà en Viggo. A mi em fa l'efecte que el deu parlar com els francesos que viuen a Catalunya i van al Liceu Francès parlen el castellà... Correctament però no impecable, sobretot fonèticament.

En canvi, la gran sorpresa fou "Mi super exnovia". No és que sigui una gran pel·lícula, però sí que és molt divertida i entretinguda, i fins i tot té alguns gags francament sensacionals (i que no desvelaré aquí per si algú la vol anar a veure). Totalment recomenable si es vol riure una estona.

Pel que fa al Barça, la veritat es que em va fotre ràbia l'empat contra el València. D'una banda ja no sé quants anys fa que no veig el Barça guanyar el València al Camp Nou, i de l'altra, com sol passar sempre, el València és un equip lamentable que només s'emporta punts del Camp Nou per demèrits del Barça. Vam fer una primer part ridícula, sense ni tan sols xutar a porta. A la segona, en canvi, quan per fi vam decidir jugar, el València no va rascar bola. Només vam poder empatar a 1 perquè la sort i l'àrbritre es van aliar amb el València. Tanmateix, la ràbia i l'emprenyamenta no em van durar més que unes hores. Que hem deixat escapar dos punts? I què!!! El Barça, l'actual campió d'Europa (quin plaer poder escriure això), té un autèntic equipàs (tant a nivell col·lectiu com a nivell individual). Sempre ho he dit i sempre ho diré, a la Lliga de Campions, com en una final, no hi ha pronòstics que valguin. Ara bé, a la lliga, al final, sol guanyar el millor equip. I enguany, com l'any passat i l'altre, el Barça és el millor.

En fi, res més. Només comentar que aquest dijous començo les classes de ball i que aquest cap de setmana -l'últim amb 25 anys, snif- espero poder gaudir de la muntanya amb en Red, l'Esmolet i qui ens vulgui acompanyar.

HONG KONG

Ubicada al sud-est de la Xina, la ciutat de Hong Kong és, sense cap mena de dubte, el port franc més famós del continent asiàtic. L'antiga colònia anglesa és, des del 1997, una regió especial de la Xina, amb frontera, aduana, moneda (els Hong Kong Dolars), govern, administració i jurisdicció pròpies. I és que Hong Kong s’assembla més a un país capitalista del primer món amb una classe mitjana majoritària entre la població, que no pas a un país comunista amb una classe pobre majoritària.

La primera sorpresa que vaig tenir a l’arribar a Hong Kong fou comprovar com el territori de Hong Kong és increïblement muntanyós i força més extens del que em pensava: l’illa de Hong Kong més un tros de continent asiàtic (la península de Kowloon), més els anomenats Nous Territoris, que inclouen algunes illes com la de Lantau. La segona, veure com tots els seus habitants (més de 6 milions) viuen super-apretats a la costa, tot deixant el continent i els Nous Territoris gairebé despoblats.

També em va xocar el fet que la immensa majoria de la població és xinesa (ètnia Han) i que d’anglesos, ni un. Els habitants de l’illa parlen un dialecte del cantonès, que no és pas l’idioma oficial de la Xina (és el mandarí), i alguns també parlen l’anglès. I dic alguns perquè jo em vaig trobar amb molts maromos que no tenien ni repajolera idea d’anglès. Era força curiós, o bé em trobava amb xinets que em deixaven en evidència amb el seu anglès impecable o bé em topava amb retardats mentals que feien el ridícul quan jo els preguntava quelcom.

Les vistes des del cim Victòria són espectaculars. A la foto es pot apreciar el centre financer de Hong Kong, el port Victòria i la península de Kowloon. També es pot observar com la població viu amuntegada al voltant de la costa mentre que a les muntanyes del fons, que també pertanyen al territori de Hong Kong, gairebé no hi viu ningú. Antigament (fins a la Segona Guerra Mundial), els xinesos tenien totalment prohibit acostar-se a la muntanya Victòria, territori exclusiu dels nobles anglesos. Actualment, les antigues mansions victorianes s’han substituït per luxoses mansions modernes on hi viuen els habitants més afortunats de Hong Kong. La riquesa i opulència de Hong Kong és més que formidable. Jo vaig veure molts Rolls-Royce, Lamborghinis i Maseratis (només a Londres, Montecarlo i L.A he vist més luxe). Ara per ara, Hong Kong encara està molt per sobre de Shanghai, la segona ciutat més rica de la Xina i la nineta dels ulls del Partit Comunista.

L’ídol també sap fer fotos! Hong Kong és el territori amb més densitat de població del planeta. Per aquest motiu, callejear per la ciutat és un plaer indescriptible. Hi ha tanta vida! Tanta gent! Tantes botigues! Tants carrerons per perdre’s! Imprescindible passejar per Kowloon, sobretot per Nathan Road, el carrer més luxós de la ciutat (una imitació descarada d’Oxford Street de Londres) i pels carrerons de botigues electròniques i mercadillos que moren a Jordan Road. A la foto un d’aquests carrerons. Al fons hi havia un mercadillo de productes d’imitació (rellotges, roba, ...) fantàstic. Com a anècdota dir que a Nathan Road hi havia una megastore de Nike amb uns aparadors plens de roba del Barça i fins una foto gegantina dels seus jugadors més emblemàtics (Ronaldinho, Puyol, Marquez, Valdés...). Quina joia veure el nostre club a l’altra punta del món! Llarga vida als campions d’Europa!

Quin parell de fotos fetes pels vigatans! A la primera hom pot observar l'edifici més alt de Hong Kong, el 2IFC i el seu germà petit, l'IFC. A la segona, el fabulós espectacle de llums –cada vespre el fan i dura escassos minuts- al centre financer de Hong Kong. A la nit destacava l’edifici que a la foto es veu lila (a la dreta). I és que aquest edifici canvia de color cada 15 segons, ara blau, ara verd, ara lila... Magnífica foto cortesia de la parella de viguetans. Sònia, Jordi: una foto com aquesta només es pot fer amb una càmera com la vostre! Portar aquell trasto té l’inconvenient del pes i les molèsties però també té els seus avantatges!

Jo havia tornat de Hong Kong unes hores abans i la visibilitat era totalment diferent... Per cert, el vaixell que et porta de Hong Kong a Kowloon només costa 2 euros, de manera que val la pena agafar-lo i gaudir del trajecte. El metro –el millor del món en la meva humil opinió- és molt més ràpid però passa per sota el mar. L’edifici fosc de l’esquerra, el que té antenes, és el Bank of China, mentre que l’edifici més alt de la foto també és l’edifici més alt de Hong Kong, el famós 2 IFC, de 88 plantes (l’edifici més alt de Shanghai també té 88 plantes. El 8 és el número de la sort dels xinesos, i els xinesos són molt, molt, però que molt supersticiosos, fins al punt que tothom vol matrícules que tinguin el número 8, o que el seu número de mòbil tingui el màxim de números 8...) i 412 metres d’altura.

Així com l’antic port anglès (el Victòria) mira cap al continent xinès, cap a Kowloon, a l’altra banda de l’illa de Hong Kong, mirant cap a l’oceà Pacífic (els xinesos l’anomenen Mar de la Xina) hi ha l’antic port holandès, el port d’Aberdeen (estrictament parlant tampoc mira directament cap a l’oceà car hi ha una petita illa just al davant d’Aberdeen). La bellesa d’aquest port és nul·la. Per molt que els habitants de Hong Kong el considerin el port antic, no queda rastre del passat a Aberdeen. Antigament els pescadors vivien en els seus vaixells de vela (juncs). Actualment tots viuen a terra ferma i, desgraciadament, no hi ha ni un sol vaixell de vela, o almenys jo no en vaig veure cap (en canvi sí que en vaig veure i fotografiar al pot Victòria, i encara més, pels turistes hi ha la possibilitat de fer un tomb amb un d’aquest vaixells per tan sols 8 euros). Durant el segle XX, el port d’Aberdeen fou escenari d’algunes pel·lícules d’acció, entre elles una de James Bond. També era molt famós el restaurant vaixell “Jumbo” (a la fotografia). Actualment no sé quina gràcia pot tenir sopar en un restaurant vaixell en un port extraordinàriament lleig, ple de contaminació i amb una costa que a primera línia de mar només té blocs de 60 pisos.

Hong Kong sempre ha estat la meca del cine d'acció. Per aquest motiu, no hi podia faltar un carrer dedicat al setè art... A la foto, el passeig de les estrelles de Hong Kong i l’estàtua de Bruce Lee que hom hi pot trobar. Això d’estrelles és força relatiu (Jackie Chan, Bruce Lee i para de contar)... però pel que fa a "Passeig" sí que ho és, i amb vistes magnífiques.

A l’illa de Lantau hi ha el Buda a l’aire lliure més alt del món: 26 metres d’altura. Per anar a Lantau nosaltres vam fer el següent: 1) agafar un bus que passa pels hotels de Kowloon i que et porta a una estació de metro on pots agafar qualsevulla de les dues línies de metro que van fins a Lantau 2) Agafar la línia taronja i baixar a la última parada: Tung Chung –la penúltima parada és el parc d’atraccions Disneyland 3) Annex a l’estació de Tung Chung, hi ha un bus que et porta al temple budista on hi ha el colossal buda de bronze. Aquest últim trajecte és llarg -40 minuts- però amè car travesses bona part de l’illa de Lantau. Una altra opció per anar a Lantau és anar amb ferri –més car i infinitament més lent que el tren- i després... no sé on et deixa el ferri :-P Per als més comodons hi l’opció d’anar a una agència local, pagar 60 euros i perdre tot un dia per veure el Buda. Nosaltres vam anar-hi al matí i al migdia ja tornàvem a ser a Kowloon, i tot per menys de 5 euros persona.

Altres posts de l'extrem Orient

La Xina

Shanghai

Beijing

Guilin

V de Vilafranca

Cap de setmana alternatiu.

Era el primer cap de setmana des que havia tornat del Pròxim Orient. Em pensava que tornaria a la monotonia però no fou així.

El divendres és el dia dels mails i en Cornetes ens va proposar visitar un amic seu -un fibber- a la bonica localitat de Vilafranca.

Resultat: una nit diferent. Podia haver estat millor? Segur, però què collons, com diria en Danelor: tot suma. Es clar que ell sol utilitzar aquesta frase per justificar altres accions...

L'Esmolet s'ho hagués passat d'allò més bé. Jo m'ho vaig passar prou bé si mai. Feia temps que no sentia els hits del Razz. D'altra banda, en Xavi és un paio collonut.

Anècdotes:

1) l'Schelotto va arribar puntual a l'estació de Sants!!! Inàudit! El món està canviant tan depressa...

2) un col·lega del Xavi va ficar la pota quan va dir que m'havia vist en algunes fotos del FIB... mooooooooooooc.

3) la ucraniana ens va fer una demostració d'un pont (ja sabeu allò de la gimnàstica) a la sortida del "Moderna". Espectacular.

4) Schelotto hauria d'estar mort. Va apostar-se la vida a què seria capaç d'arribar més amunt que jo alçant la cama. Va perdre i de pallissa. Atenció a la gran explicació del psicòleg: "seguro que te gano. Hago esgrima. Subir la pierna es cuestión de abductores. Hago esgrima. Seguro que te gano". Crec que abans de jugar-se la vida i fer comentaris idiotes s'hauria de fotografiar despullat. Potser aleshores veuria que la panxa i unes cames morcillones no solen ajudar gaire a l'hora d'intentar aixecar la cama...

5) Renfe és una merda. El primer tren del dia (a les 6:48), el primer, i va arribar amb 40 minuts de retard. Quan vaig arribar a casa enlloc de dormir, primer vaig esmorzar.

6) qui vulgui saber més i vulgui veure fotos humiliants, que miri el blog de l'Schelotto.

Dissabte fou un dia tranquil i diumenge... també :-P Però la veritat és que nho ecessitava. Xina, Jordània, Síria... masses dies fora. A vegades un també necessita una mica de descans per recuperar forces i preparar-se per la temporada de tardor. I més si li fa mal al coll com en el meu cas... com refresca durant les nits!

Aquesta setmana es preveu mogudeta. M'agradaria, entre d'altres coses, fer una visiteta a en Danelor (ànims xaval!), quedar amb en Ritt i en José (hem de passar-nos les fotos!), fer una visiteta a Lord Fenek (que fa temps que no el veig), i finalment apuntar-me a... a... a... balls de saló! juas! Qui et coneix i qui et veu! Així que si voleu veure el vostre ídol ballant, ja ho sabeu, pròximament, els dimecres a la nit, a la carretera de Sants, Doble A en acció.

JORDÀNIA 2006

Salamo alicom! (que la pau estigui amb tu!)

Ara fa tot just una setmana que vaig visitar Jordània, el país àrab que més enginyers té i l’únic país del món –que jo sàpiga- on per ser alcalde o polític d’alt rang és obligatori ser enginyer.

Ha estat una setmana realment divertida, intensa i enriquidora, sobretot a nivell d’amistats i de grup. Amb en Ritt sempre hi hagut bon feeling, i amb en Jose i la Sandra crec que també he congeniat. I per si no n’hi hagués prou amb els tres mosqueters d’Abrera, durant l’estada vaig fer amistat amb dues parelles cachondes: el Quim i la Mercè (companys d’aventures també per Síria), i els dos bascos: el Josu i la Patri.

Com a país, Jordània no m’ha marcat gens. Qui sap, potser perquè hi va haver un atemptat durant la meva estada, o potser perquè venia de veure Síria amb un grup reduït de sis persones, o potser perquè a l’agost havia visitat un gegant com la Xina. Jo descriuria Jordània com un país desèrtic (i cada dia més eixut, jo no sé com acabarà tot això, però el cert és que el Jordà cada dia té menys aigua) ple de runes i castells. Aquests últims pels americans potser són espectaculars però pels europeus més aviat fan cagar, per molt que Lawrence d’Aràbia els trepitgés en algun moment de les seva vida. L’únic castell que jo salvaria és el de Karak, una magnífica fortalesa medieval que fou objectiu tant de creuats com de musulmans, si bé no és menys cert que a Síria hi ha castells medievals infinitament més espectaculars. Anàlogament, sóc incapaç d’apreciar la suposada bellesa d’algunes esglésies bizantines i els seus mosaics trencats, com fou el cas de Màdaba.

A nivell de ciutats, Jordània és el país àrab més occidentalitzat i l’únic, juntament amb Egipte, que reconeix l’Estat d’Israel. Fins ben entrat el segle vint, els anglesos controlaven el país (el cap de les forces armades era anglès fins l’any 1.956) i per això són molts els habitants que saben parlar l’idioma de Shakespeare. Encara que això pugui semblar a priori un avantatge pel turista occidental, a l’hora de la veritat hom troba a faltar el caliu i la vidilla d’altres països àrabs com són Síria i Egipte.

Amman és com Santa Co però amb més és àrabs que andalusos...

Amman és la capital del regne (Jordània està governada pels Hashemites, una família àrab descendents de Mahoma) i deu el seu nom a un turó i a un poble: els amonites (segle XIII abans de Crist). Com passa amb totes les ciutats de l’Orient Mitjà, Amman és una ciutat amb una extensa història de guerres, conquestes i destruccions. El mític rei David fou el primer en massacrar la seva població (es diu que va cremar 10.000 persones en un forn especialment construït per a l’ocasió). Hitites i perses també hi van fer diverses “estades”. Els grecs no només hi van fer estada sinó que a més van canviar-ne el nom. Amman fou Filadèlfia fins que els àrabs van decidir tornar-li el nom original.

Dins del món àrab, Amman sempre ha estat una ciutat secundària (Jerusalem i Damasc sempre l’han eclipsat). No hi ha grans mesquites, ni grans mercats, ni cap barri antic que li doni un caràcter especial. Visitar Amman és gairebé una pèrdua de temps. Jo només salvaria les botigues de sabates i roba d’imitació (però a la Xina n’hi ha més i més barates), el teatre romà (però no gaire lluny, a Bosra, n’hi ha un infinitament millor) i el Museu Nacional de Jordània. Aquest últim, tot i ser de mides ridícules, guarda un dels tresors més preuats –per no dir el més preuat- de la humanitat: els manuscrits del Mar Mort (a la foto), o el què és el mateix, els texts de la Bíblia més antiga coneguda fins ara.

Al nord del país hi ha Jerash, una antiga ciutat romana (Gerassa) amb unes runes força espectaculars. L’any 746 d.C, Gerassa fou destrossada per un gran terratrèmol i per això se la sol considerar la Pompeia d’Orient. Tanmateix, creuats i musulmans la van continuar habitant posteriorment, reconvertint alguns temples a esglésies i mesquites. Jerash és una visita obligada si es va a Jordània tot i que també és just dir que Palmira (Síria) té unes runes romanes encara més espectaculars.

El Mar Mort vist des del cantó jordà. Per mi, el Mar Mort era el de menys. La terra era el què m’importava. Per algú que no ha anat a una escola de missa és impossible entendre les sensacions que jo vaig sentir quan vaig trepitjar Terra Santa. Un lloc llegendari i mític que sempre has sentit... i de sobte ets allà. A l’altra banda del Mar Mort, damunt les muntanyes es pot veure Jerusalem, i al fons a la dreta de la foto (al nord) es podia veure el Jordà, Jericó i Ramallah. Una explosió d’emocions em va recórrer el cos mentre caminava a la vora del Jordà i guaitava els seus voltants, tot recordant passatges de l’Antic i el Nou Testament, de la Terra Promesa, de Jerusalem, l’ancestral capital, de les muralles de Jericó, del riu on Jesús fou batejat... Una sensació semblant vaig experimentar quan vaig contemplar Terra Santa des del mirador del Turó Nebo, al sud del Mar Mort. Se suposa que allí hi ha enterrat Moisès, i que des d’allí el poble d’Israel va veure, amb claredat, la Terra Promesa. Després d’haver estat tan a prop, és evident que no puc morir sense haver visitat abans Jerusalem.

El Mar Mort és el punt més baix del planeta, 400 metres per sota del nivell del mar (es considera nivell 0 el nivell del mar Mediterrani). La temperatura a la zona és, francament, insuportable. L’aigua està massa calenta pel meu gust i l’ambient és com un forn, amb temperatures superiors als 40ºC a les 9:00 del matí i de gairebé 40ºC a les nits... al setembre!!! Al Mar Mort molts vam trencar les sabatilles (i alguns el banyador, oi Ritt? XD) per culpa de la maleïda densitat i coloració fastigosa de l’aigua (qui deia que l’aigua es incolora i transparent?) així com del fang increïblement llefiscós i enganxós de la zona. En el meu cas, una de les sabatilles es va quedar “enterrada” al Mar Mort, amb les conseqüents conyes per part del grup. Si tenim en compte que el Mar Mort s’està eixugant, tard o d’hora la meva sabatilla tornarà a ser vista. Esperem que no confongui als arqueòlegs! Com a anècdota final, segons els metges (? no pas el meu germà) els fangs del Mar Mort tenen grans propietats terapèutiques, entre elles l’eliminació de la shoriassis (ja saps Lord Fenek!!!).

El Mont Nebo és triplement sant, car ho és tant pels jueus, com pels cristians i muslmans. Allí se suposa que hi ha enterrat Moisès.



Al sud del país, entre Petra i el Mar Roig, hi ha el desert més bonic del món: Wadi Rum (pronunciat “Guadi Ram” que significa “la Vall del Camí” perquè era el camí d’unió entre Egipte i el Pròxim Orient amb Aràbia). Al principi pot semblar un desert més però a mesura que t’endinses amb els beduïns, te n’adones que estàs gaudint d’una de les meravelles d’aquest món. Per què fan publicitat dient que Lawrence d’Aràbia va pallejar-se a Wadi Rum? Us asseguro que les muntanyes, les dunes, la vall i els seus múltiples colors rosencs justifiquen per si sols la visita. Si a Wadi Rum hi sumem Petra, resulta que Jordània és un país de visita obligada, encara que abans t’hagis d’empassar ciutats, castells i esglésies de dubtosa bellesa.

Més sobre el Pròxim Orient:

Petra

Síria

Damasc

PETRA

La vuitena meravella del món: Petra, l'ancestral capital dels enigmàtics nabateus. Aquesta foto mostra el Tresor amb tot el seu esplendor a última hora de la tarda, quan ja no hi ha turistes... excepte un servidor. Petra fou saquejada i destrossada (com tantes altres ciutats ubicades estratègicament per controlar el comerç), de manera que a dins de les grans sales i tombes no hi ha res de res. Ja ho diem els catalans: "no es pot tenir tot en aquesta vida".

Petra (roca en grec) està ubicada al sud de l'actual Jordània, entre el Mar Mort i el Mar Roig. Antigament, aquestes muntanyes eren un enclavament estratègic per on passaven les caravanes de Jerusalem, Damasc, Egipte, Pèrsia i Aràbia. Els nabateus, un poble nòmada d'orígens poc clars, va establir una fabulosa ciutat amagada entre les valls d'aquestes escarpades muntanyes pocs segles abans del naixament de Crist. Molt abans, però, aquestes valls ja havien estat habitades, temporalment, pel poble d'Israel. La prova més evident n'és la tumba d'Aaron, germà de Moisès, ubicada al cim d'una muntanya (a la foto, el puntet blanc situat damunt de la muntanya més alta).

Seguiu-me! Conec el camí! La única manera d'accedir a Petra és passar pel Sik, un camí estret de gairebé un kilòmetre de llargada.

Mentre passeges pel Silk topes amb múltiples geometries rocoses, algunes tan curioses com la Roca de l'Elefant.

Al final del camí trobarem el Tresor de Petra. Indescriptible. I això només és el principi...

Number 74, Meyer, present! Ja només queda un mes per fer els 26. A veure quina samarreta em regalaran enguany... XDDDDD La dels 25 anys, no us podeu queixar, que l'he duta a Shanghai i a Petra!

Diuen que més val una imatge que mil paraules... En el cas de Petra una imatge també es queda curta. En aquesta immensa vall és on vivien els nabateus.

Pels valents queda pujar al cim, on ens espera el "Monestir". La pujada es espectacular, i se l'anomena l'escala dels mil esglaons.

Això és el "Monestir" (una antiga tomba reial convertida a monestir pels cristians...). Actualment a dins tampoc hi queda res. Llàstima! A més del Monestir, al cim hi ha uns esplèndids miradors, des d'on podem admirar les muntanyes que envolten Petra, la tomba d'Aaron, fabuloses parets verticals de múltiples colors (des de rosa fins a negre) així com el Mar Mort i la Terra Promesa.

Viatge a Jordània

DEURES

Nanos, l'agost s'acaba i per mi això significa començar un viatge apassionant a l'Orient Mitjà. Aquests dies he estat llegint certs llibrets informatius que en Rittman em va passar la setmana passada. La veritat és que em fa molta il·lusió poder fer un "Seguiu-me, conec el camí!!!".


Deia el mestre que la vida sense música no tindria sentit. Quanta raó que tenia! Aquests dies he tornat a sentir plaer escoltant música en català, en concret Sau.


"Sensual i experta,
estranya i perversa
portes el foc en el cos


Sé que tinc la nit guanyada
sé que en qualsevol racó
d´ara fins la matinada
lleparé la melmelada
del teu cos


M´has deixat el cos mullat
viciós i ple de suor


Sensual i experta,
estranya i perversa
no vull que te´n vagis,
vull menjar-te els llavis
vull viure de pressa abans que s´acabi
deixa córrer el foc pel cos."


Espero que quan torni tots hagueu fet els deures: vull veure els blogs i els fotologs actualitzats! Veuré fotos d'un safari? Un post del viatge que vam fer a Berlín, lord Fenek? Que ens escriuràs Schelotto? I l'Esmolet, quines fotos posarà? Tindrà memòria de peix la Yanira, o bé pel contrari m'apuntarà a classes de ball? La resposta l'onze de setembre.

Apa! A gaudir de 10 dies sense l'ídol.

LA XINA 2006

Un imperi ancestral, una cultura mil·lenària, una terra extraordinàriament rica que permet dues collites a l'any (blat al nord i arròs al sud), rius cabalosos i muntanyes fabuloses, i grans ciutats a la costa: això és la Xina, els país que enguany he visitat a l'agost.

L'espectacular skyline de Shanghai (foto feta amb angular). No menys espectacular és el paisatge natural de la província de Guangxi. Però el millor és sens dubte en Maverick lluint la samarreta que els seus amics li van regalar quan va fer 25 anys (cliqueu la foto de Shanghai per veure-la ampliada) o amb barret de pescador zhuang, una piloteta de promès i un cormorà al braç.

El meu viatge ha consistit en visitar:

- Beijing, la capital política i cultural de la Xina
- la muralla Xina a Badaling
- Xian, la primera capital de la Xina, una ciutat històrica de l'interior
- Shanghai, la ciutat més gran i moderna de la Xina
- Guilin, una petita ciutat del sud de la Xina, de majoria ètnica zhuang (a la Xina hi ha 56 nacionalitats reconegudes).
- Turisme rural a la província de Guangxi, amb els mítics paisatges verds, muntanyes boiroses, camps d'arròs, rius cabalosos i camperols que cultiven la terra amb búfals d'aigua i que pesquen amb cormorans. Fou sens dubte un dels moments més mítics del viatge, i la gran diferència entre el meu tour i els que fan la majoria de gent, que surten de la Xina sense haver vist la Xina rural
- Hong Kong, l'antiga colònia anglesa i la única ciutat de la Xina on hi predomina la classe mitjana

La Xina és el gegant asiàtic, el país més poblat del planeta (més de 1.300 milions de persones) i un dels països més grans del món (juntament amb Rússia, Canadà i U.S.A). En conseqüència, seria impossible que en dues setmanes un servidor pogués visitar i conèixer la totalitat del país, i més si tenim en compte la dificultat per entendre una llengua i una cultura tan diferents a la nostra. Ara bé, dues setmanes, si s'aprofiten, donen per molt. Si un disposa d'un mínim de cultura, i el què és més important, un cert nivell de "vida viatgera", si un es preocupa per saber de primera mà què pensen els natius i s'atreveix a "callejear" (com diu un psiquiatra mexicà que ha viatjat moltíssim al llarg de la seva vida), i es busca un viatge complet i variat (com en el meu cas), pot arribar a desxifrar certs aspectes de la vida de Xina així com constatar si els tòpics i la imatge que tenim aquí és certa o no. Personalment he constatat que la ignorància és molt atrevida.

Dues visions simples i contràries sobre la Xina: una és la que té la gent que el seu primer i únic viatge ha estat a la Xina, que es pot resumir en: la Xina és la òstia i Shanghai és la millor ciutat del món. L'altra és la que tenen tots els que opinen sense haver trepitjat mai la Xina, visió que es pot resumir en: la Xina és com Afganistan i Cuba és molt millor (tot i que l'illa caribenya té una renta per càpita que no arriba a la meitat de la xinesa). Totes dues opinions em semblen rídicules i absurdes (Shanghai i Beijing molen però per arribar al nivell de Londres i Nova York encara els falta un llarg camí per recórrer... i de l'altra, algú es pensa que els camperols cubans tenen assistència mèdica i medicaments a l'abast? I suposo que la prostitució a Cuba deu ser lúxuria i no necessitat...). La Xina ni és la superpotència que molts es volen creure, ni és el país més pobre i cruel del món com molts altres també ens volen fer creure. Què és la Xina? Doncs la veritat: no ho sé del cert. Com deia Sòcrates: només sé que no sé res.

Visitar la Gran Muralla (l'obra d'enginyeria més gran que mai hagi realitzat l'home, més de 6.000 km de construcció) a Badaling és com pujar al Pedraforca: absurd però divertit, cansat però reconfortant. El desafiament era doble en el meu cas; d'una banda en Mao i la seva cèlebre frase "no ets un home si no has pujat la Gran Muralla" i de l'altra el fet que ara fa un any un cèlebre enginyer d'Abrera la va pujar ;-) A l'hora de la veritat l'ascensió és bastant més que simple. Els meus pares (més de 50 anys) la van pujar amb mi com si res. El pitjor és, si de cas, com el Pedraforca, la baixada, on t'hi deixes els genolls.

Per cert, la Gran Muralla NO es veu des de la Lluna .

A mi la Xina m'ha semblat un país molt interessant: mà d'obra barata, una gran cultura de treball i un govern fort que amb repressió aconsegueix els índexs de criminalitat més baixos del planeta. M'encanta que a la Xina la corrupció es pagui amb la mort, i que fins i tot els membres del partit siguin ajusticiats sense pietat ni òsties. Com em va dir el professor Dong, un exprofessor del partit afincat a Xian: "los europeos sois de palabras, los chinos somos de acciones". Conyes a part, el cert és que jo diria que la Xina és un país semblant al Brasil, és a dir, amb forts contrastos i amb grans diferències, amb gent rica i pobre, i amb poquíssima classe mitjana. En altres paraules, millor que Cuba (on només hi ha pobres i molt pobres) però bastant pitjor que un país occidental.

Els famosos guerrers de terracota de Xian foren, sens dubte, la gran decepció del viatge. És una mica com el partenó d'Atenes: un mite, una obra extraordinària... però en runes. Personalment vaig gaudir més de la ciutat (impressionant les muralles) que no pas de la cèlebre tomba del primer emperador de la Xina.

El comunisme, gràcies a déu, comença a ser cosa d'un passat llunyà que més val oblidar. Tant és així, que la gent de Xina amb prou feines sap explicar-te que significa la "seva" bandera, el fons vermell amb una estrella gran i quatre de petites al voltant. A tots els que vaig preguntar em van donar respostes diferents. Només coincidien en una cosa: que l'estrella gran significa el partit. Per les altres estrelles les respostes foren: "no ho sé", "no ho recordo", "l'exèrcit, els camperols, els obrers i els funcionaris" i "l'exèrcit, els camperols, els obrers i els estudiants". No sé quina de les dues últimes és la correcta.

Hong Kong vista des del Passeig de les Estrelles de Kowloon. L'antiga llar d'en Danelor té una badia francament al·lucinant, amb un skyline semblant al de Manhattan vist des de Brooklyn (sense els grans ponts però amb més gratacels a la línia de mar). No menteixen els habitants de Hong Kong quan diuen que la seva ciutat té la silueta nocturna més maca del món.

Més coses: a la Xina és on hi ha més McDonalds i on es consumeix més tabac americà. És a la Xina on la gent més vol consumir i més vol viure com un occidental. En definitiva, que a la Xina el partit dicta lleis i governa amb mà de ferro, però com als Estats Units, qui mana no és ni el poble ni els seus representants; manen els grans lobbies, les grans empreses.

Però el què més ens sobta a tots els occidentals és el peculiar comportament que tenen els xinesos quan es troben grans aglomeracions. Com deia el meu pare "els xinesos no tenen el concepte d'espai vital que tenim els occidentals". No veureu gaires xinesos fent cues. Més aviat es llancen com bojos i s'intenten colar sempre. Tampoc respectaran un turista fent una foto. Passaran pel davant o es plantaran al mig i es quedaran tan amples. Es clar que tampoc s'enfaden si tu et coles, els passes pel davant, els hi fots un cop de colze "sense voler" o els hi espatlles una foto. Són així. No és mala educació, és simplement la seva manera de viure. Suposo que hi fa molt el fet que el seu sigui en un país amb excedent de persones.

I ja per acabar, una altra sorpresa que vaig tenir: molts xinesos només poden tenir un fill però també n'hi ha molts que no tenen restriccions. En concret, el 58% de la població, que és camperola, pot tenir tants fills com vulgui. El control de la natalitat tampoc s'aplica a minories ètniques com són tots aquells xinesos musulmans. I per això la població de la Xina continua creixent espectacularment any rera any. La Xina és i serà el país amb més habitants del planeta per molts anys.

JULIOL 2006 (SEGONA PART)

Més fotos d'aquest juliol ple de farres per Barcelona... Ja no hi haurà més sortides nocturnes aquest mes, car el pròxim cap de setmana viatjo a Madrid i d'allí cap a la Xina!!!

Acabem amb un depredador de la nit. Extremadament perillós en espais foscos i tancats.