Us deixo un article que de cap manera pot deixar-vos indiferent.
Divendres anàrem al Tirsa, etcètera. Vaig necessitar anar al lavabo i en una de les taules del fons del bar hi vaig veure aquest comunistot que fa dir-se Jordi Miralles. Els bars, com les esglésies, els hotels i els restaurants, són llocs de pau. Està prohibit, em tinc prohibit de fer-hi cap escena. Vull dir que si al Tirsa hi ha el Jordi Miralles, que hi sigui. Bé, al cap d'una estona el comunista decidí marxar i ja fora del bar es posà a l'altre costat del vidre del meu segment de barra i em començà a mirar. No era una mirada qualsevol. Era una mirada malalta de ràbia.
Era la mirada del vell ressentiment social, d'odi determinista, era la mirada del gulag. Era la mirada de l'escamot d'afusellament just abans de dir-te si vols que et tapin els ulls. Cap altra ideologia com el comunisme ha matat tanta gent: Hitler va ser un becari d'Stalin. I estic segur que si tornessin al poder, tornarien a matar. Hi ha una ràbia terrible dins de cada comunista, una ràbia que respon a la frustració personal. I en lloc de mirar endins d'un mateix per veure en què s´han equivocat i com podrien deixar de ser tan imbècils, projecten aquesta ràbia enfora i amb aquesta mirada em mirava el Jordi Miralles divendres, i amb aquesta ràbia volen destruir les economies i les societats, paral·litzant-les de terror i burocràcia, d'inútils i d'incapaços.
La mirada de Jordi Miralles és abans que cap altra cosa la constatació del seu fracàs. Del seu fracàs personal, del fracàs personal de no ser ningú i de no haver fet mai res ni haver comptat per a res. El fracàs de ser Jordi Miralles: no cal dir res més. I també el fracàs sistemàtic de totes les coses que ha defensat: totes s'han demostrat, a banda d'estúpides, profundament perjudicials per a la humanitat.
La mirada de Jordi Miralles és, com deia, el gulag, que és allà on tots els trens d'aquesta gentola sempre ens han portat.(Quedi clar que gentola és la paraula catalana que serveix per dir gentuza).
Com a país, Jordània no m’ha marcat gens. Qui sap, potser perquè hi va haver un atemptat durant la meva estada, o potser perquè venia de veure Síria amb un grup reduït de sis persones, o potser perquè a l’agost havia visitat un gegant com la Xina. Jo descriuria Jordània com un país desèrtic (i cada dia més eixut, jo no sé com acabarà tot això, però el cert és que el Jordà cada dia té menys aigua) ple de runes i castells. Aquests últims pels americans potser són espectaculars però pels europeus més aviat fan cagar, per molt que Lawrence d’Aràbia els trepitgés en algun moment de les seva vida. L’únic castell que jo salvaria és el de Karak, una magnífica fortalesa medieval que fou objectiu tant de creuats com de musulmans, si bé no és menys cert que a Síria hi ha castells medievals infinitament més espectaculars. Anàlogament, sóc incapaç d’apreciar la suposada bellesa d’algunes esglésies bizantines i els seus mosaics trencats, com fou el cas de Màdaba. 
Amman és la capital del regne (Jordània està governada pels Hashemites, una família àrab descendents de Mahoma) i deu el seu nom a un turó i a un poble: els amonites (segle XIII abans de Crist). Com passa amb totes les ciutats de l’Orient Mitjà, Amman és una ciutat amb una extensa història de guerres, conquestes i destruccions. El mític rei David fou el primer en massacrar la seva població (es diu que va cremar 10.000 persones en un forn especialment construït per a l’ocasió). Hitites i perses també hi van fer diverses “estades”. Els grecs no només hi van fer estada sinó que a més van canviar-ne el nom. Amman fou Filadèlfia fins que els àrabs van decidir tornar-li el nom original. 
Al sud del país, entre Petra i el Mar Roig, hi ha el desert més bonic del món: Wadi Rum (pronunciat “Guadi Ram” que significa “la Vall del Camí” perquè era el camí d’unió entre Egipte i el Pròxim Orient amb Aràbia). Al principi pot semblar un desert més però a mesura que t’endinses amb els beduïns, te n’adones que estàs gaudint d’una de les meravelles d’aquest món. Per què fan publicitat dient que Lawrence d’Aràbia va pallejar-se a Wadi Rum? Us asseguro que les muntanyes, les dunes, la vall i els seus múltiples colors rosencs justifiquen per si sols la visita. Si a Wadi Rum hi sumem Petra, resulta que Jordània és un país de visita obligada, encara que abans t’hagis d’empassar ciutats, castells i esglésies de dubtosa bellesa.
Seguiu-me! Conec el camí! La única manera d'accedir a Petra és passar pel Sik, un camí estret de gairebé un kilòmetre de llargada. 
Al final del camí trobarem el Tresor de Petra. Indescriptible. I això només és el principi...
Pels valents queda pujar al cim, on ens espera el "Monestir". La pujada es espectacular, i se l'anomena l'escala dels mil esglaons.
