CINQUE TERRE, LA SPEZIA

« Paesaggio roccioso e austero, asilo di pescatori e di contadini viventi a frusto a frusto su un lembo di spiaggia che in certi tratti va sempre più assottigliandosi, nuda e solenne cornice di una delle più primitive d’Italia.Monterosso, Vernazza, Corniglia, nidi di falchi e di gabbiani, Manarola e Riomaggiore sono, procedendo da ponente a levante, i nomi di pochi paesi o frazioni di paesi così asserragliati fra le rupi e il mare. » Eugenio Montale, poeta genovès (1896-1981), premi Nobel de literatura l'any 1975.

A mig camí entre Gènova i Pisa roman La Spezia, una ciutat de poc més de 100.000 habitants que és capital de la província homònima de la regió de la Ligúria. La Ligúria és la regió costera del nord oest d’Itàlia. La seva capital és Gènova però la seva autèntica joia és a la Provincia della Spezia, en concret allò que els italians anomenen la riviera ligure di levante, un dels escenaris més bells –sinó el més bell- que pot oferir la costa mediterrània.

Cinque Terre és possiblement el tros de costa més bonic de la província de la Spezia. Com el seu nom indica, es tracta de cinc porcions de terra mundialment famoses per la bellesa dels seus cinc llogarrets i llur entorn natural.

Monterosso és el poble més gran de Cinque Terre i també el més occidental de tots cinc. A continuació vindrien Vernazza, Corniglia, Manarola i finalment Riomaggiore.

ANDALUSIA

Granada i Sierra Nevada

Màlaga i Frigiliana

LA CERDANYA NEVADA!

Enguany vaig gaudir de la Setmana Santa a la comarca de la Cerdanya, en concret, a l'Entitat Municipal Descentralitzada de Pi, un poblet que forma part del municipi de Bellver de Cerdanya.

Tot just era la penúltima setmana de març i encara es podia esquiar a les pistes. El millor però, arribaria durant la nit del diumenge de Pasqua, quan una forta nevada enblanquí la comarca de la Cerdanya.

Les fotos foren fetes durant el matí del dilluns de Pasqua. Malgrat la forta nevada i el fred inicial, al migdia el sol de primavera féu acte de presència i les temperatures pujaren ràpidament fins al punt que la neu que tan blanca havia deixat la Cerdanya es fongué aquella mateixa tarda.

Documentada des del segle X, Santa Maria de Talló fou una de les esglésies més importants de la Cerdanya durant l'Edat Mitjana. Té una planta trapezoïdal de dimensions notables i un absis semicircular flanquejat per la sagristia i el campanar de torre.

GRANADA I SIERRA NEVADA

El Pont de la Puríssima del 2007 sempre serà recordat per la visita a la ciutat de Granada (amb estança en un apartament de Sierra Nevada) que vàrem fer el Martí, la Cris, la Palmi, la Yani i un servidor. Entranyable tornar a quedar amb 4 ex-companys d'aventures africanes i francament espectacular la rebuda i acollida per part de la Palmira, resident a Màlaga que ens feu d'amfitriona per terres andaluses. Des d'aquí un altra vegada el meu sincer agraïment.


Ubicada als peus de Sierra Nevada, a més de 700 metres del nivell del mar, la ciutat de Granada és bella i acollidora, motiu més que suficient per gaudir-la si hom visita Andalusia. No menys interessant és l’Alhambra, un conglomerat de muralles, jardins i palaus que alguns han intentat elevar a la categoria de meravella mundial.


Potser perquè era el mes de desembre, mes de poca llum i temperatures baixes, potser perquè s'estava restaurant el famós Pati dels Lleons, o potser perquè “callejear” és un dels meus plaers preferits, la qüestió és que a mi em va agradar més perdre’m pels entranyables barris d’Albaicín i Sacromonte que no pas visitar l’Alhambra.


L’Alhambra, literalment “fortalesa vermella” en àrab, fou el centre neuràlgic de l’antic regne de Granada. Els analfabets diuen que la decoració interior és d’una bellesa única en el món però el cert és que l’art islàmic té mesquites, fortaleses i palaus més bells a Turquia, Síria, Israel, Egipte, Irak, Iran, Uzbekistan i evidentment, a la totalitat de la Península Aràbiga. Andalusia, el Marroc i Mauritània sempre foren el llunyà oest per l’Islam. Dir que l’Alhambra és una obra mestre de l’art islàmic és com dir que la catedral de Nova York (Saint Patrick) és una obra mestre de l’art gòtic. Que una fortalesa o una catedral siguin belles no vol dir que siguin obres mestres. Agradi o no agradi als andalusos, Cordova i Granada sempre foren ciutats menors enfront de les autèntiques capitals islàmiques: Damasc, Jerusalem, la Meca, Medina, Bagdad, Shiraz, Samarkanda, Bukhara, Istanbul... Un cop dit això, no és menys cert que l'Alhambra és un goig per a la vista i que val molt la pena visitar-la.

El Palau de Carles I fou segurament un edifici imponent en els seus temps (s XVI) però avui en dia és més aviat un monument ridícul i molest en tant que “embruta” bona part del paisatge i construccions islàmiques de la zona.

El "Palau de Comares" i el seu magnífic Pati de la piscina o pati de les murtes (Patio de la Alberca o de los arrayanes). Tot i que les fotos fetes no són gaire afortunades (no vaig portar càmara de fotos i llavors passa el què passa) penso que es pot intuir la bellesa de l'efecte mirall de l'aigua vers el "Palau de Comares".

Al-Partal, que significa El Portal, és el què en queda de l'antiga residència del Sultà Yusuf III (setzè rei de la dinastia nassarí). És el palau nassarí més septentrional de l'Alhambra i si per alguna cosa destaca és pel fet que no fou aprofitat pels cristians. Per això només es converva aquesta façana, l'Al-Partal.

L'Alhambra és una ciutat emmurallada real (medina) que ocupa la major part del turó de La Sabika. Durant el domini musulmà, l'Alhambra podia funcionar amb autonomia respecte a Granada car a la medina s'hi trobaven tots els serveis propis i necessaris per a la població que vivia allí: mesquites, escoles, tallers, etc.

Història: L'apogeu de l'Alhambra s'inicia al 1238, quan començà la dinastia "nassarí" o "nasraí" segons com es tradueixi de l'àrab. El primer rei nasraí fou Mohamed-Ben-Nasr, conegut com Al-Hamar (literalment el Vermell, car tenia la barba vermella. Nota: ja qui diu que el nom de l'Alhambra ve d'aquí i no pas pel color de les muralles que segurament eren blanques en aquella època). Quan Ben-Al-Hamar (Mohamed-Ben-Nazar) va entrar triomfador a Granada l'any de 1238, la població, cansada de les múltiples lluites internes, el va rebre amb el crit de "Benvingut el vencedor per la gràcia d'Al·là" obtenint la següent resposta per part d'Al-Hamar: Només Al·là és vencedor (Wa lā gāliba illā-llāh). Aquest és el lema de l'escut nassarita i també està escrit per tota l'Alhambra. Ben-Al-Hamar va construir el primer nucli del palau de l'Alhambra i els seus descendents, la fortificaren i l'ampliaren notablement (hom parla de la culminació de l'art Al-Anadalús).

L'últim rei musulmà de Granada fou Boabdil (Abu Abd-Allah), derrotat el 1492 pels Reis Catòlics. Des d'aleshores, l'Alhambra fou un palau reial. Boabdil és el protagonista d'una de les llegendes més divertides que jo hagi sentit mai. Es diu que quan Boabdil fugia camí de l'exili es girà per veure per última vegada la seva preciosa ciutat i es posà a plorar. Aleshores, sa mare, en veure tal espectacle li digué: "Plora com una dona allò que no vas saber defensar com un home".

I ja per acabar, magnífica foto feta des de l'apartament de Sierra Nevada. Al fons, on s'escampa la boira, hi ha la ciutat de Granada.

TURISME A POLÒNIA

Polònia (Polska)

VARSÒVIA, capital de Polònia


TORUN, poble natal del gran Copèrnic

ROMA 2001

PETITA MOSTRA DE FOTOS FETES L'ANY 2001 A LA CIUTAT ETERNA.


El Fòrum Romà o Forum Magnum era la zona on es desenvolupà l’antiga Roma, essent el centre econòmic, polític i religiós de la ciutat. Actualment hom pot passejar i guaitar les runes del Fòrum caminant per la via Sacra, el carrer principal de la Roma Antiga. Pel camí, hom pot contemplar, entre d’altres, temples, basíliques, columnes commemoratives i arcs de triomf, així com el anomenats Fòrums Imperials, que no són res més que ampliacions que varen dur a terme varis emperadors, essent els més coneguts, Gaius Iulius Caesar, Gai Juli Cèsar en català, Caius Octavianus, conegut com a Octavi August i Marcus Ulpius Traianus, Trajà en català.


Alguns dels enclavaments més mítics de la Ciutat Eterna són la Via del Corso, el Castello de San Angello, la Piazza del Popolo, la Fontana de Trevi i la Piazza Spagna.

El Coliseu és un dels símbols de Roma.

El Monumento Nazionale a Vittorio Emmanuele II és una construcció de marbre dedicada al primer rei de la Itàlia unificada.



La piramide de Gaius Cestius data del segle I d.C. Tot i que de mides modestes si les comparem a l'egipcies (la piramide cestiana no arriba als 30 metres d'alçada), no es pot negar que l'exotisme del monument al bell mig de Roma.

Capitoli es el nom d'un dels set turons de Roma. A l'antiga Roma, al cim del turo Capitolium hi havia el centre politic i religios. Posteriorment, hom ha emprat el mot "capitoli" per a designar un edifici monumental destinat generalment a seu administrativa, parlamentaria, etc. Actualment, el poder politic de la ciutat de Roma continua ubicat al cim del turo Capitoli si be els italians l'anomenen Campidoglio. La plaça fou projectada pel gran Micheangelo.

Un dels meus monuments preferits es el Panteo d'Agripa, sobretot per la bellesa de la seva cupula interior. Clica aqui per veure l'interior del Panteo.

POBLES SEMITES: ACCADIS I AMORREUS

Els pobles semites eren tribus nòmades originàries de la península aràbiga que durant l’Edat de Bronze van assentar-se al Creixent Fèrtil. A diferència dels sumeris i la resta de pobles de la zona, els semites s’adaptaren tant a la vida nòmada del desert com a la vida sedentària de les primeres ciutats-estats, tot constituint un complex grup de pobles i cultures unides per un origen i tradicions comunes. Entre els pobles semites més coneguts durant l’Antiguitat hi ha els arameus, els caldeus i els fenicis, i en l’actualitat destaquen els hebreus (jueus) i els àrabs, ambdós descendents dels caldeus.

El terme semita prové de Sem, que segons la Bíblia fou un dels fills de Noè que repoblaren la Terra després del Diluvi. La tradició bíblica diu que Sem repoblà la part central del món conegut, convertint-se d’aquesta manera en el pare dels pobles semites, mentre que els seus germans, Japet i Cam (Ham en hebreu), repoblaren el nord i el sud, convertint-se en els pares dels pobles indoeuropeus i africans respectivament.

Cal dir, però, que actualment el terme semita no equival a dir els pobles fundats pels fills de Sem. La Bíblia diu que els fills de Sem foren Elam, pare dels elamites (però els elamites no eren d’origen semita), Ashur, pare dels assiris (poble d’origen semita), Arpachshad, possible pare dels pobles semites que van ocupar la Baixa Mesopotàmia durant l’antiguitat -accadis, babilonis, caldeus, etc.- però tampoc hem d’oblidar que la Bíblia atribueix als descendents de Cam i no als de Sem, la fundació de vàries ciutats mesopotàmiques (Nimrod descendia de Cam i Abraham d’Arpachshad), Lud, pare de no se sap qui exactament (hi ha teories que apunten cap Anatòlia i n’hi ha que apunten cap a l’altiplà iranià), i Aram, pare dels arameus (poble d’origen semita, la terra d’Aram se situaria a Síria). Mentre els fills de Sem semblen concentrar-se en els pobles del Pròxim Orient (zona on tradicionalment bona part de la població era i és d’origen semita), actualment se sap que bona part dels pobles del nord-est d’Àfrica (especialment Etiòpia i Eritrea, països històricament relacionats amb la península aràbiga) també són d’origen semita.

Ara fa uns 5000 anys, quan els sumeris i les primeres ciutats-estat del Creixent Fèrtil patien els efectes del canvi climàtic conegut com a Oscil·lació Piora, els pobles semites dels deserts d’Aràbia començaren un seguit de migracions cap al nord. Inicialment s’assentaren als deserts de Síria, però ben aviat es dividiren en dues faccions ben diferenciades: els que s’assentaren a la vora del Jordà i els que s’assentaren al nord de la Baixa Mesopotàmia. Els primers se’ls coneix amb el nom d’amorreus, els segons amb el nom d’accadis.

Ambdues faccions acabarien “semititzant” els pobles i ciutats-estats de la zona, arribant a dominar segles després la terra de Canaan (a partir de l’arribada dels pobles semites es pot parlar de la terra de Canaan, literalment “terra baixa”), Síria, Mesopotàmia i els deserts que separen ambdós territoris. Amb el temps, els semites arraconaren les altres llengües del Pròxim Orient fins al punt que avui en dia la majoria de topònims i pobles de l’antiguitat els coneixem pels seus noms semititzats. El terme Sumèria i sumeri per exemple, són paraules accàdies, és a dir, són les paraules amb les quals els semites de la Baixa Mesopotàmia definien aquella regió i llurs habitants.

La irrupció dels semites al nord de la Baixa Mesopotàmia fou, amb tota probabilitat, un procés escalonat que duraria vàries generacions abans de convertir-se en accadis. Kish deuria ser la capital política i cultural dels semites establerts a la Baixa Mesopotàmia. Les llistes dels reis sumeris mostren noms d’origen semita i no pas sumeri. La llengua accàdia, però, no deuria gaudir de gaire prestigi ni tan sols entre els accadis, ja que per a la majoria d’actes públics i cerimonials s’usava la llengua sumèria.

A mesura que la població d’origen semita augmentava, creixia el poder accadi dins la Baixa Mesopotàmia. Tant és així que a mitjans del III mil·leni a.d.C. es pot parlar d’una terra dividida per dues faccions: la facció sumèria i la facció accàdia. Els primers representaven les ancestrals ciutats-estats del sud. Els segons, en canvi, representaven les ciutats-estats del nord, més recents i amb gran part de la població descendent de tribus nòmades del desert. En aquest context, l’ancestral rivalitat entre Kish i Uruk, les dues grans ciutats de la Baixa Mesopotàmia, s’entén com quelcom més que una simple disputa territorial.

Pels accadis, el centre del món es trobava a Kish i la zona nord de la Baixa Mesopotàmia mentre que Sumèria era el sud, Subartu (l’Alta Mesopotàmia) el nord, Elam (literalment “terra alta”) l’est i Amurru (oest en accadi) l’oest. Els hurrites vivien al nord, els elamites a l’est i els amorreus a l’oest.

Els amorreus, que és com la Bíblia anomena el poble d’amurru, eren un conjunt de tribus semites semi-nòmades que s’instal·laren a la franja de Canaan i bona part de Síria al llarg del tercer mil·leni a.d.C. Així com els accadis van canviar radicalment el seu estil de vida, passant de nòmades a sedentaris, només una part dels amorreus va infiltrar-se dins de les ancestrals ciutats de la zona. Els amorreus eren majoritàriament pastors seminòmades.

A mitjans del tercer mil·leni a.d.C., els amorreus, que dominaven la major part del Pròxim Orient, estaven dividits en dues faccions: els que vivien a la franja de Canaan i el nord de Síria, i els que vivien als deserts que separen el Jordà de Mesopotàmia. Els primers van acabar dominant el nuclis urbans més importants de la zona per viure del comerç mentre que els segons, lenta però inexorablement, començarien a penetrar en territori mesopotàmic.

Ebla, que significa Roca Blanca, fou la ciutat més important dominada pels amorreus que vivien a Síria. Per la seva posició estratègica, Ebla esdevingué ràpidament un centre comercial importantíssim tant pels mesopotàmics com pels egipcis. Tots ells solien obtenir-ne fusta, si bé també hi ha documentats altres intercanvis força més sofisticats com són productes tèxtils i objectes decorats amb pedres de colors.

Però els amorreus que vivien al nord de Canaan acabarien desapareixent del mapa a principis del tercer mil·leni per varis motius. D'una banda, les incursions militars accàdies (Ebla fou arrasada pels accadis al segle XXIII a.d.C.) i les constants pretensions de domini tant pels accadis com pels sumeris impediren formar un estat o estats forts a la zona, i de l'altra, la irrupció d’un altre poble semita, els arameus, acabaria definitivament amb el domini amorreu al nord de Síria. Els origens dels arameus són absolutament incerts. Se sap que el terme arameu ve d’Aram, literalment “terra alta” (noteu la semblança amb l’accadi que per terra alta utilitza el terme “Elam”), però ningú és capaç d’establir d’on surten exactament els arameus. Se sap que, com la totalitat dels pobles semites, els arameus inicialment eren un conjunt de tribus nòmades que en algun moment de la història van començar a poblar Síria i l’Alta Mesopotàmia. Tot i no formar mai cap imperi, els arameus van acabar exportant la seva llengua i la seva cultura a la major part del Pròxim Orient, si bé això ja és una altra història.

Així com els amorreus civilitzats van acabar arraconats al sud de Canaan, entre el mediterrani i el Jordà (i aquests serien els amorreus bíblics, els que vivien a la terra baixa de Canaan, enemics del poble d'Israel, mentre els arameus vivien a l'altra banda del jordà, a la terra alta, a Síria), els amorreus nòmades i menys civilitzats que vivien als deserts no només no van ésser mai arraconats sinó que van acabar dominant la totalitat de Mesopotàmia durant la primera meitat del segon mil·leni a.d.C.

1.000 anys després que els primers semites (futurs accadis) s’introduissin a Mesopotàmia, els amorreus començarien un procés semblant d’assentament i posterior condomini a la Baixa Mesopotàmia. És evident que pels amorreus tot fou més senzill ja que els accadis eren parents llunyans amb qui compartien un origen lingüístic i cultural comú. Amb l’arribada dels amorreus, el poder va canviar de mans però la cultura, la llengua i els mites sumeris es mantingueren tal i com ja havia passat anteriorment amb els accadis.

A les acaballes del tercer mil·leni a.d.C., la Baixa Mesopotàmia era una terra divida en tres faccions: al sud, els sumeris, amb Ur com a centre neuràlgic, al nord, els accadis, amb centre neuràlgic Akkad, i al mig, els amorreus, amb Babilònia com a centre neuràlgic. No cal ni dir-ho, amb el temps, la única capital de Mesopotàmia seria Babilònia, i els únics sobirans, les dinasties d’origen amorreu, amb el gran Hammurabi com a personatge més destacat.

En el pròxim capítol explicarem més detalladament la situació de la Baixa Mesopotàmia a les acaballes del tercer mil·leni a.d.C.. Parlarem del primer imperi de la història, de l’apogeu i la caiguda dels accadis, de la decadència, posterior ressorgiment i finalment altra vegada decadència dels sumeris, i de com els pobles veïns s’aprofitaren la debilitat dels uns i els altres.

Anterior - Següent