La Ruta del Riu Perdut inclou un safari per les reserves de Savuti i Moremi, la franja del Caprivi i el Parc Nacional de Chobe, zones on excepte goril·les, la resta de grans animals solen fer acte de presència, entre ells elefants, hipopòtams, lleons, lleopards, guepards, hienes, xacals, búfals, cocodrils, zebres, girafes, antílops, nyús, llangardaixos, micos... (nosaltres no vam veure rinoceronts; oficialment n'hi ha tant de blancs com de negres).
Aquest post pretén ser una guia d'enllaç a una sèrie de posts dedicats exclusivament al safari fotogràfic. Des d'aquí vull agrair alguns dels companys de viatge armats amb càmares de gran angular i teleobjectiu que m'han cedit gentilment unes instantànies francament sensacionals.
A gaudir...
NOM COMÚ (NOM CIENTÍFIC)
El lleó (Panthera leo)
L'elefant africà de la savana (Loxodonta africana)
L'hipopòtam comú (Hippopotamus amphibius)
El cocodril del Nil (Crocodylus niloticus)
Hervíbors de Botswana (mamífers)
Altres posts relacionats:
Viatge àfrica agost 2007
Així com hi ha diferents espècies de rinoceronts, elefants i búfals segons el seu hàbitat i continent d'origen, en el cas dels grans felins, no és així, de manera que tan sols hi ha UNA espècie de lleó, UNA espècie de tigre, UNA espècie de lleopard i UNA espècie de jaguar. En altres paraules, els grans felins són com l'home, que tenen diferents "races" o subespècies; així, de la mateixa manera que hi ha homes blancs i negres, hi ha lleopards blancs i negres (vulgarment anomenats panteres negres), de la mateixa manera que distingim entre homes africans i homes asiàtics, hi ha qui distingeix entre el lleó africà i el lleó asiàtic... però només és una distinció superficial o racial.
Científicament, no hi ha cap criteri "oficial" a l'hora de dividir una espècie en subespècies o races. Per aquest motiu, segons la font consultada, hom pot trobar més o menys tipus de lleons. Hi ha qui considera ridícul diferenciar més enllà del lleó africà i el lleó asiàtic (força més petit i clar que el primer), mentre que hi ha qui s'atreveix a diferenciar entre lleó del Kruger, lleó del Kalahari, lleó de l'Okavango... De fet, passa exactament el mateix amb l'home, hi ha qui tan sols distingeix entre blancs, negres i grocs, mentre hi ha qui distigeix entre eslaus, nòrdics, alpins, mediterranis...
Al delta de l'Okavango hi ha dos fets excepcionals que condicionen la vida del lleó. En primer lloc, el terreny, sovint empantanegat, obliga els lleons a saber nedar i espavilar-se en el medi aquàtic. I en segon lloc, al delta hi ha sobrepoblació de grans mamífers, tant hervíbors com carnívors, fet que es tradueix en un ecosistema sumament dinàmic. Mentre la majoria de lleons són animals que cacen de nit, a l'Okavango, els lleons cacen tant de dia com de nit. Mentre la majoria de lleons mascles solen descansar i dormir la major part del dia, a l'Okavango, els mascles són força actius. Mentre la majoria de preses solen ser zebres, impales i altres hervíbors de dimensions similars, a l'Okavango predominen les preses de grans dimensions, com els búfals i les girafes, i a vegades fins i tot hipopòtams i elefants (cas únic en el món). Per aquest motiu, hom diu que al Delta hi mana el "lleó de l'Okavango" l'artífex de les caceres més espectaculars del món.
El cas del lleó és un clar exemple de diformisme sexual. Els mascles són molt més grans i forts que les femelles. Pocs animals, a excepció dels grans herbívors, poden resistir l'atac d'un lleó mascle. Encara que normalment cacen les lleones (si bé són els lleons mascles els primers en menjar; les lleones només mengen un cop els mascles s’han atipat), l'autèntic espectacle consisteix en veure dos o més mascles llançar-se al damunt d'un búfal i tomabar-lo per pura força. Mentre les lleones cacen en grup utilitzant l'agilitat i l'astucía sense escatimar força i potència física, els lleons mascles quan ataquen, tan sols utilitzen la força bruta.
L'espectacle sempre el posa un servidor... Foot-volley a Botswana.
Ampliació de la jugada clau del partit...
No menys impagable és aquesta foto...
I ja per acabar, foto d'en Rafa i la seva flamant parella, la Glòria. Sou els millors! 
Però si per algun motiu Victoria Falls em va robar el cor, fou per la seva peculiar geografia i formes. Enlloc del món es poden veure i sentir tan a prop unes cataractes tan impressionants com aquestes. L’espetec de l’aigua, les esquitxades, l’etern Arc de Sant Martí (visible fins i tot amb la llum de la lluna plena, i com no, jo vaig ser un dels afortunats que vaig poder gaudir de tal esdeveniment, si bé haig d’aclarir que l’arc de Sant Martí nocturn és molt més pàl·lid que el diürn)... Ah, Victòria, el meu cor et pertany.
El conjunt global, format per una frondosa vegetació a la vora del riu i les cataractes, juntament amb el canó i el congost per on acaba caient el riu, és, senzillament, increïble. El pont anglès, des del qual es pot fer puenting, també és d’una bellesa notable. I per si amb això no n’hi hagués prou, la nombrosa fauna animal (micos, cocodrils, elefants, hipopòtam...) al voltant de les cataractes no fa més que augmentar la bellesa encisadora de l’indret.
A l’època de pluges és físicament impossible acostar-se tant com ho va fer un servidor, si bé per contra, des de l’aire la visió resulta ser més salvatge i apoteòsica. A l’agost, el nostre estiu, a les zones tropicals de l’hemisferi sud és l’època freda i seca. La gent que ha estat a Victòria durant l’època de pluges afirma que és un espectacle tan diferent que gairebé es pot parlar de dues cataractes durant l’any.
Només des del costat de Zimbawe es poden viure escenes com aquesta.
Com totes les grans cataractes, Victòria no pertany a un únic país. Des de Zambia hi ha la major part de les vistes però les millors cataractes (les més cabaloses) estan a Zimbawe. Mentre que a Zambia les baranes i els camins senyalitzats són presents a totes bandes, a Zimbawe un encara pot passejar lliurament per l’indret. Un dels llocs més emblemàtics i espectaculars és, sens dubte, el Danger Point, un mirador privilegiat i no mancat de cert risc. 
A Xian, antiga capital de la Xina, vaig tenir la sort de conèixer el professor Dong, un fidel i humil servidor del Partit Comunista Xinès amb qual vaig poder parlar llargues estones sobre la seva estimada ciutat i aquest país gegant que és la Xina. La veritat és que poc, molt poc en sabia de Xian. Tan poc, que per no saber, ni tan sols sabia que en realitat és Xi’an. Encara menys sabia que es tractava d’una megapolis de gairebé 10 milions d’habitants ubicada al bell mig de l’antic imperi xinès (la Xina clàssica no contemplava ni el Tibet ni les vastes terres dels uigurs ni bona part de les actuals províncies meridionals que conformen la Xina moderna). 
La capital de la província de Shaanxi es troba enmig d’una immensa plana verda per on hi discorren rius i aiguamolls. Envoltada de fàbriques i centrals que treuen fum a tothora, Xi’an és una ciutat grisa i contaminada, almenys pels estàndards occidentals. I és que Xi’an és una ciutat de l’interior de la Xina, un indret on la major part de la gent és d’origen camperol i desconeix el significat de la paraula luxe i confort. Així com a Beijing i Shanghai els sous mitjans arriben als 500 euros mensuals, a Xi’an amb prou feines arriben als 200. El professor Dong no negava que hi ha certs empresaris que s’aprofitaven dels pobres camperols, però naturalment exculpava de qualsevol culpa els dirigents xinesos. Ans al contrari, m’explicava que el Partit Comunista sempre s’ha caracteritzat per defensar el proletariat i em comentava orgullós com la justícia xinesa no té miraments a l’hora de pelar els indesitjables.
Així com a Beijing les autoritats tracten “d’amagar” la misèria, a Xi’an s’estalvien els tràmits. Segurament per aquest motiu –vaig veure centenars d’indigents, carrers bruts i deixats de la mà de Déu, autopistes infames, etc- la visita de Xi’an i els seus voltants –on hi ha els famosos guerrers de terracota- em produí una certa desil·lusió. Tanmateix, com molt bé diu mon pare, a Xi’an, i només a Xi’an, vam poder veure de primera mà la vida diària i els estrafolaris costums –des del nostre punt de vista, es clar- de la major part del poble xinès, la que viu al centre i al nord-oest del país. Que ningú s’enganyi, encara que les llegendes occidentals parlen d’una gran massa xinesa camperola perduda de la mà de Déu, el cert és que al segle XXI a l’interior de la Xina s’estan formant àrees metropolitanes repletes de centenars de milers de ex-camperols. El professor Dong considerava just i necessari que els camperols abandonessin la vida rústica i antiquada del camp i passessin a formar part de la gran massa obrera que estava aixecant el país. Aquesta part del seu discurs era sens dubte la més divertida. Amb tan sols 30 anys havia passat de maoista (defensa a ultrança de la vida camperola sense vicis ni luxes) a capitalista occidental (defensa a ultrança de la vida urbana consumista i individualista) amb matisos xinesos, és clar. Diguem que l’home admira amb sinceritat els europeus i els americans però també ens troba massa tous a l’hora de fer complir les lleis i salvaguardar l’ordre públic.
Xi’an és, per damunt de tot, una ciutat històrica. Fou la primera capital de l’imperi xinès i l’extrem oriental de la Ruta de la Seda. No menys destacable són les seves muralles medievals, de més de 10 metres d'altura i 15 d'amplada o alguns dels seus temples budistes, tal i com es poden apreciar en les fotos. Però si per alguna cosa Xi’an és mundialment coneguda és per albergar el fabulós mausoleu del primer emperador de la Xina: Qin Shi Huang (segle III abans de Crist).
Però si la seva vida és més o menys coneguda, més misteriosa resultà la seva mort i posterior enterrament. Sembla ser que durant tota la seva vida, Qin Shi Huang estigué obsessionat amb la idea de la mort i que ja de ben jovenet es feu construir un mausoleu digne del seu poder. Els xinesos afirmen que hi van participar més de mig milió d’homes per construir el mausoleu i totes les seves cambres annexes. Podria semblar exagerat si no fos perquè a un quilòmetre de la cambra funerària pròpiament dita, hi ha un seguit de salons enterrats que alberguen un exèrcit sencer de figures de terracota a escala natural. Per desgràcia, el temps i el pillatge van enfonsar aquestes cambres, destruint bona part de les figures.
El conjunt en sí, només per l’elevat nombre de figures ja resulta xocant, però és que això només és el principi. I és que a la quantitat hi hem d’afegir qualitat. No hi ha dues figures iguals i cada figura té una quantitat de detalls impressionants (des de la roba al cabell, les armes, l’edat, les ètnies...). La pregunta immediata és: i tot això per a què? Per mostrar poder? Per atemorir aquells que gosessin acostar-se a la seva tomba? Per creences religioses? Fos com fos, el cert és que el mausoleu del primer emperador guardava una sorpresa que va restar amagada durant molts anys. Per pura casualitat, l’any 1974 uns camperols que volien fer un pou van cavar el terra uns centenars de metres més enllà del mausoleu i es van trobar amb aquest autèntic tresor (a banda dels que puguin haver-hi dins la cambra funerària, que encara no ha estat oberta). 5 anys després, s’obria el Museu que un servidor va visitar. El jaciment, per dir-ho d’alguna manera, s’amplia any rere any, així com el nombre de figures restaurades.
Personalment, trobo la història colpidora i apassionant, però no pas el museu en sí. El què hom veu és, simplement, una reconstrucció de figuretes descolorides i moltes sense les armes originals. Per a més inri, els salons que guardaven tal exèrcit també van cedir al pillatge (maleïda costum xinesa de construir amb fusta i no amb pedra...) de manera que el lloc tampoc guarda cap estructura original. 
