Els grans mamífers africans es caracteritzen pel dimorfisme sexual, és a dir, per una clara diferenciació física entre els mascles i les femelles. El cas més conegut és el del lleó, els mascles amb la seva majestuosa crinera, pesen més de 200 kg mentre les femelles, sense crinera, pesen poc més de 100 kg.
De Savuti en guardo tres records inesborrables, tres vivències que no podré oblidar mai i que per sí soles justifiquen el viatge a Botswana. La primera d’elles, la posta de sol, aquell sol rogenc sobre l’horitzó del Kalahari mentre desenes d’elefants bevien i es remullaven en un bassal. La segona experiència, el gran festí: un cadàver recent d’un elefant gegantí donava aliment a dues tribus de hienes (la meva ignorància em feia creure que les hienes eres com els gossos però el cert és que són terriblement més grans i sobretot, imponents) i fins a un parell de xacals (quan les hienes els hi permetien, és clar). Els voltors encara havien d’arribar. Allò era la vida salvatge, on només els més forts sobreviuen. Finalment, en tercer lloc, guardo en un lloc privilegiat del meu cor la nit acampant a Savuti. Vam desafiar els lleons i ells van respondre. Poca conya amb el rei. El seu rugit pot acovardir al més valent dels mortals. Tant de bo els lleons rugissin tan distesament com el de la Metro Golden Mayer. Però no. El rugit del lleó és fort i pesat, dur i penetrant. Tant bon punt es va fer fosc, els rugits ens van gelar la sang. A mesura que passaven les hores s’acostaren més i més. Ja a la nit, dins les tendes, vam sentir els lleons més a prop del què mai m’hagués arribat a imaginar: passos a tocar de les tendes i sobretot, la seva terrible respiració a escassos centímetres de la meva closca. Cap paraula pot descriure allò. L’adrenalina se’t dispara i ja no dorms. Els guàrdies del parc avisen: dins la tenda i allunyat del menjar, el lleó no t’atacarà. Surt de la tenda o dorm amb menjar, i la mort és segura.
Els parents més pròxims del lleopard són el lleó, el tigre i el jaguar. En certa manera, el lleopard és el “germà petit” dels gran felins. El guepard, en canvi, és una espècie exclusiva del peculiar gènere Acinonyx, l’únic gènere de felins que NO tenen les ungles retràctils.
El guepard és l’únic carnívor mamífer que sol tenir èxit gairebé sempre que es proposa caçar, en contraposició amb els lleons, les hienes i els lleopards que amb prou feines tenen èxit un 30% de les vegades que ho intenten. El més sorprenent de tot, però, és que el guepard no només té èxit perquè és el millor corredor del regne animal sinó també perquè és un caçador molt llest que ni malgasta energies (no es llança en carrera si no aconsegueix apropar-se a la víctima) ni comet errors de cap tipus (és silenciós, sap esperar pacientment i selecciona adientment la víctima).
Les femelles dels guepards cacen cries d’antílops i altres herbívors inofensius mentre que els mascles solen caçar preses força més grans. Hi ha varis factors que expliquen aquesta curiosa diferència a l’hora de caçar. En primer lloc, les femelles solen estar soles mentre que els mascles sovint conviuen amb altres germans de la mateixa camada. És evident que dos caçadors poden (i de fet necessiten) caçar una presa més gran que un de sol. En segon lloc està el fet que les femelles solen tenir cries i per tant han d’assegurar teca contínuament arriscant-se el mínim possible. Se sap que els mascles, en canvi, competeixen entre ells arribant a caçar per pura diversió, fet totalment insòlit en la naturalesa (els caçadors només cacen per necessitat).
Savuti fou, sense cap mena de dubtes, la gran estrella del viatge. Encara recordo, com si acabés de passar avui, aquell elefant que ens va visitar la primera nit que vam acampar. Caminava tranquil i impertorbable. No vaig ser capaç de sentir-lo. Era un fenomen de la naturalesa. Un colós més gran que un cotxe caminant a tres metres del nostre foc i sense fer soroll. Ens van avisar els conductors dels nostres cotxes i els cuiners del campament. Tothom va callar i de sobte, com per art de màgia, un elefant es passejava pel nostre campament. Són tan increïblement silenciosos, els elefants! Tan majestuosos! Dubto que en tota la meva vida visqui una experiència semblant. I això que no vaig veure l’autèntica màgia de Savuti: els lleons caçant un elefant. L’elefant africà de la sabana és el mamífer terrestre més gran del planeta. Un mascle adult pesa, de mitjana, 5 tones. Cap animal, a excepció de l’home, té la més mínima possibilitat de tombar un elefant africà. Però a Savuti hi ha sobrepoblació d’elefants i lleons i per aquest motiu a vegades passen coses que enlloc més del món passen. Caceres que desafien tota lògica. A Savuti, i només a Savuti, l’elefant africà té un enemic que no és l’home. L’hervíbor més gran contra el depredador més gran: l’elefant contra el lleó, el duel més increïble que pot oferir-nos la naturalesa al continent africà. Contra l’elefant, les lleones reben l’ajuda dels lleons mascles. Sovint, la cacera agafa dimensions tràgiques car un cop d’elefant és suficient per massacrar el més fort dels lleons. L’elefant, per la seva banda, s’enfronta a una terrible i llarga agonia car els lleons el van matant lentament, en una orgia de fugues i atacs. Mentre uns quants lleons distreuen l’elefant tot atacant-lo feblement, uns pocs se situen a sota les potes del paquiderm per destrossar-li l’abdomen. Suposo que si veus una cosa com aquesta el millor que pots fer és recollir les coses i tornar cap a casa, perquè és evident que després d’allò res t’impressionarà.
Tot i que no estan dotades amb la força dels grans felins o la velocitat dels guepards, les hienes sobreviuen amb gran èxit a la sabana. El secret de l’èxit de la hiena recau en dos aspectes fonamentals: en primer lloc, la hiena no fa fàstics a res (a diferència dels felins que solen ser més sibarites) i en segon lloc, les hienes formen grans manades perfectament organitzades i estructurades. Viuen i ataquen en grup, són oportunistes i disposen d’una poderosa mandíbula capaç de triturar ossos, fet que els permet tant caçar com acabar amb les restes que els altres carnívors han deixat.
Cuando uno sueña con recorrer los salvajes territorios de África, su imagen se acerca a la de este parque. El agua del Okavango inunda cada año las pistas que recorren Moremi, y las deja impracticables para la circulación para el resto del año. Esto hace de Moremi un parque off-road, donde uno puede insertarse en las zonas más inhóspitas con el beneplácito de los pocos rangers que protegen la reserva. Por otra parte, su escasez de instalaciones provoca que dormir al raso se convierta en una experiencia que nadie olvidará en su vida: Leones, elefantes y otros animales rodean las tiendas de campaña de camino hacia las corrientes de agua, haciendo de esa noche la más larga que uno jamás hubiera vivido [en el nostre cas foren les hienes. Potser perquè ja havia compartit una nit amb els lleons, potser perquè estava mort de son, el fet és que a mi les hienes no em van treure la son]. 
Certament, a Moremi em vaig sentir com un autèntic explorador imperial de Sa Majestat, un vassall de la reïna Victòria, la reïna de totes les reïnes. De Moremi destacaria el fet que és on vaig veure més elefants (hi va haver-hi un instant en el qual un centenar de paquiderms ens van obsequiar amb la seva presència) i lleons i també més animals poc comuns, com un solitari lleopard o un enorme llangardaix cruspint-se un amfibi d’una sola queixalada. Més posts del viatge d'Àfrica: Safari fotogràfic
Els pelicans i els flamencs els vam veure en grans quantitats.
La cigonya més bonica del món (Ephippiorhynchus senegalensis). Magnífica foto!
Aquest tipus d'aus aus, cinetíficament conegudes com Anhinga, s'anomenen vulgarment "aus amb coll de serp" per raons òbvies. El gènere Anhinga el formen 4 espècies repartides per tot el món, una de les quals és exclusiva de Botswana.
Aus exòtiques n'hi havia per tot arreu, algunes amb una varietat de colors vius absolutament sorprenents. 
Els martins pescadors (alcedo atthis) són francament bells, però també difícils de fotografiar i admirar com cal.
Acabem el safari fotogràfic d'aus de Botswana amb els voltors i el Leptoptilos crumeniferus, una espécie de cigonya carnívora que, com els voltors, sol menjar carronya.
Així com hi ha diferents espècies de rinoceronts, elefants i búfals segons el seu hàbitat i continent d'origen, en el cas dels grans felins, no és així, de manera que tan sols hi ha UNA espècie de lleó, UNA espècie de tigre, UNA espècie de lleopard i UNA espècie de jaguar. En altres paraules, els grans felins són com l'home, que tenen diferents "races" o subespècies; així, de la mateixa manera que hi ha homes blancs i negres, hi ha lleopards blancs i negres (vulgarment anomenats panteres negres), de la mateixa manera que distingim entre homes africans i homes asiàtics, hi ha qui distingeix entre el lleó africà i el lleó asiàtic... però només és una distinció superficial o racial.
Científicament, no hi ha cap criteri "oficial" a l'hora de dividir una espècie en subespècies o races. Per aquest motiu, segons la font consultada, hom pot trobar més o menys tipus de lleons. Hi ha qui considera ridícul diferenciar més enllà del lleó africà i el lleó asiàtic (força més petit i clar que el primer), mentre que hi ha qui s'atreveix a diferenciar entre lleó del Kruger, lleó del Kalahari, lleó de l'Okavango... De fet, passa exactament el mateix amb l'home, hi ha qui tan sols distingeix entre blancs, negres i grocs, mentre hi ha qui distigeix entre eslaus, nòrdics, alpins, mediterranis...
Al delta de l'Okavango hi ha dos fets excepcionals que condicionen la vida del lleó. En primer lloc, el terreny, sovint empantanegat, obliga els lleons a saber nedar i espavilar-se en el medi aquàtic. I en segon lloc, al delta hi ha sobrepoblació de grans mamífers, tant hervíbors com carnívors, fet que es tradueix en un ecosistema sumament dinàmic. Mentre la majoria de lleons són animals que cacen de nit, a l'Okavango, els lleons cacen tant de dia com de nit. Mentre la majoria de lleons mascles solen descansar i dormir la major part del dia, a l'Okavango, els mascles són força actius. Mentre la majoria de preses solen ser zebres, impales i altres hervíbors de dimensions similars, a l'Okavango predominen les preses de grans dimensions, com els búfals i les girafes, i a vegades fins i tot hipopòtams i elefants (cas únic en el món). Per aquest motiu, hom diu que al Delta hi mana el "lleó de l'Okavango" l'artífex de les caceres més espectaculars del món.
El cas del lleó és un clar exemple de diformisme sexual. Els mascles són molt més grans i forts que les femelles. Pocs animals, a excepció dels grans herbívors, poden resistir l'atac d'un lleó mascle. Encara que normalment cacen les lleones (si bé són els lleons mascles els primers en menjar; les lleones només mengen un cop els mascles s’han atipat), l'autèntic espectacle consisteix en veure dos o més mascles llançar-se al damunt d'un búfal i tomabar-lo per pura força. Mentre les lleones cacen en grup utilitzant l'agilitat i l'astucía sense escatimar força i potència física, els lleons mascles quan ataquen, tan sols utilitzen la força bruta.
