A mig camí entre La Seu i Puigcerdà romàn Bellver de Cerdanya, un municipi d'allò més acollidor que inclou, a banda del poble en sí, Talló i Pi. A la foto, les imponents vistes des de la casa de l'Anna, a Pi.
L'Església de Santa Maria de Talló és un monument conegut arreu de la comarca. Les fotos, malauradament, van quedar força malament, però és que el sol i el disparador automàtic sense trípode ja ho tenen això.
Fou un cap de setmana força romàntic que inclogué passejades pel centre històric de Bellver i ràpides ullades a Pi (una entitat municipal descentralitzada de Bellver de menys de 100 habitants) i als pobles veïns d'Isovol i All. I evidentment, com és d'esperar en una parella jove, també hi hagué una nit de gresca per alguns dels locals més mítics de Bellver. No els hi diguis pas als bellverencs anar de festa a Puigcerdà perquè s'ofendran! La rauxa, tan catalana, a Bellver no hi falta mai a les nits dels dissabtes.
Encara que a priori l’elefant i el rinoceront puguin semblar parents relativament pròxims (ambdós són herbívors de grans dimensions i pell dura), el cert és que els rinoceronts pertanyen a l’ordre dels cavalls i els tapirs (herbívors ungulats que es caracteritzen per tenir peülles amb nombre de dits senars on el dit del mig, que serveix de suport, està més desenvolupat que la resta: els perissodàctils) mentre que els elefants pertanyen a l’odre dels mamífers que es caracteritzen per tenir una peculiar prolongació nasal que popularment s’anomena trompa (proboscide científicament). És, per tant, erroni emparentar els elefants i els rinoceronts, si bé històricament s’arribà a crear l’ordre –avui dia invàlid- dels paquiderms (en grec, “pell dura”).
L’elefant africà mascle és l’animal que perd la virginitat més tard: passats els 20 anys i sovint no la perd abans dels 30 anys. El motiu? L’elefant mascle creix i augmenta de volum gairebé tota la vida. Per aquest motiu, els elefants més grans i forts solen ser els més veterans, i com que només copulen els més grans i forts, els joves solen quedar-se amb les ganes.
L'elefant africà de la sabana és l'animal terrestre més gran i pesat del planeta: els mascles poden medir 7 metres de longitud i pesar més de 6 tones. Les femelles són considerablement més lleugeres però tot i això continuen sent uns animals senzillament imponents. Les cries, només neixer, ja pesen al voltant dels 100 kg.
La paraula hipopòtam ve del grec, i vol dir “cavall d’aigua”. No deixa de ser curiós el fet que segons la civilització, l’hipopòtam fou comparat amb un cavall (grecs), amb un porc (els egipcis l’anomenaven “porc de riu”) o amb un búfal (al Pròxim Orient l’anomenaven “búfal d’aigua”).
L'hipopòtam és un animal gregari. La majoria de vegades els vam veure descansant en grup, dins i fora de l'aigua, tant al voltant del riu Chobe com del riu Zambezi, a tocar de les catarates Victòria (des de l'helicòpter) i, evidentment, a la desembocadura de l'Okavango. Suposo que deu ser perquè els que viuen en parcs naturals ja estan acostumats a la presència humana, però el cert és que ens hi vam acostar molt (massa i tot pel meu gust, sobretot quan anavem amb mokoros). 
Una parella feliç ens va obsequiar amb una copulació al bell mig del riu Chobe. 
El Delta de l’Okavango resultà ser un indret tan especial com prometia, tant per la seva particularitat geogràfica (“Where all this water goes is a mystery”) com per l’increïble ecosistema que es forma al voltant de l’immensa desembocadura. A grans trets, l’Okavango és un riu africà que neix a Angola i desemboca a Botswana. Com el Nil i el Niger, l’Okavango neix en un territori tropical i acaba en terres àrides. En canvi, quan arriba l’hora de desembocar no hi ha similituds que valguin car l’Okavango és un cas únic. I és que l’Okavango no desemboca enlloc sinó que s’acaba eixugant a les dunes del Kalahari. Així de brutal és el Delta de l’Okavango: una plana immensa on s’uneixen un desert àrid i un riu cabalós ple de vida salvatge. 
Els grans mamífers africans es caracteritzen pel dimorfisme sexual, és a dir, per una clara diferenciació física entre els mascles i les femelles. El cas més conegut és el del lleó, els mascles amb la seva majestuosa crinera, pesen més de 200 kg mentre les femelles, sense crinera, pesen poc més de 100 kg.
Tot i que no estan dotades amb la força dels grans felins o la velocitat dels guepards, les hienes sobreviuen amb gran èxit a la sabana. El secret de l’èxit de la hiena recau en dos aspectes fonamentals: en primer lloc, la hiena no fa fàstics a res (a diferència dels felins que solen ser més sibarites) i en segon lloc, les hienes formen grans manades perfectament organitzades i estructurades. Viuen i ataquen en grup, són oportunistes i disposen d’una poderosa mandíbula capaç de triturar ossos, fet que els permet tant caçar com acabar amb les restes que els altres carnívors han deixat. 
Cuando uno sueña con recorrer los salvajes territorios de África, su imagen se acerca a la de este parque. El agua del Okavango inunda cada año las pistas que recorren Moremi, y las deja impracticables para la circulación para el resto del año. Esto hace de Moremi un parque off-road, donde uno puede insertarse en las zonas más inhóspitas con el beneplácito de los pocos rangers que protegen la reserva. Por otra parte, su escasez de instalaciones provoca que dormir al raso se convierta en una experiencia que nadie olvidará en su vida: Leones, elefantes y otros animales rodean las tiendas de campaña de camino hacia las corrientes de agua, haciendo de esa noche la más larga que uno jamás hubiera vivido [en el nostre cas foren les hienes. Potser perquè ja havia compartit una nit amb els lleons, potser perquè estava mort de son, el fet és que a mi les hienes no em van treure la son]. 
Certament, a Moremi em vaig sentir com un autèntic explorador imperial de Sa Majestat, un vassall de la reïna Victòria, la reïna de totes les reïnes. De Moremi destacaria el fet que és on vaig veure més elefants (hi va haver-hi un instant en el qual un centenar de paquiderms ens van obsequiar amb la seva presència) i lleons i també més animals poc comuns, com un solitari lleopard o un enorme llangardaix cruspint-se un amfibi d’una sola queixalada. 
