SÍRIA

Aquest any, a finals d’agost i principis de setembre vaig visitar el Pròxim Orient, una experiència realment aclaparadora. Encara que inicialment el viatge venia motivat per Petra i el demés era un extra, a l’hora de la veritat considero que si es visita el Pròxim Orient, Síria és una parada tan obligatòria com l’antiga llar dels nabateus.

Els sis magnífics a Síria, suposat Eix del Mal... A la foto jardins i antiga entrada del palau del califa de Damasc, actualment Museu Nacional d’Història.

Majestuosa mesquita als afores de Damasc. La bellesa i l’esplendor d’aquesta mesquita jo no la he vist enlloc més del món. A dins hi ha enterrada una néta de Mahoma (Sayyida Zeinab).

Visitar un enclavament tan mític i ancestral com Síria significa gaudir de desenes de cultures: clàssiques com la grega i la romana, ancestrals com la dels babilonis i assiris, bíbliques com la dels hebreus i els arameus, distants com la Persa, comerciants com la fenícia, exòtiques com la cultura dels nabateus i els mamelucs, pròximes com la cultura bizantina i la dels creuats... I és que a Síria hi ha l’origen de les civilitzacions, el primer alfabet, Damasc, la capital més antiga del món (que encara existeixi i sigui habitada), apoteòsiques runes romanes, sinagogues, esglésies catòliques i ortodoxes, castells creuats, basars, la tomba de Saladí, mesquites i més mesquites...

Actualment Síria és una República Àrab que limita amb Turquia al nord (amb qui estan enemistats des de fa segles i amb qui encara avui es disputen un tros de territori), amb Irak a l’est (aliats històrics), amb el Mediterrani i Líbia (aliats històrics) a l’oest, i amb Israel (Estat que no reconeixen i amb qui tenen greus desavinences pels Alts del Golan) i Jordània al sud (en principi aliats, tot i que només per mutu interès; els siris consideren que els jordans són uns traïdors –a la causa àrab- i uns venuts a occident. Però la realitat és que uns –els siris- necessiten mà d’obra qualificada i els altres –els jordans- necessiten certes matèries bàsiques que no tenen). Tot i que com tots els països de la zona Síria és bàsicament un país àrid i desèrtic, a diferència de molts dels seus estats veïns, Síria té grans àrees verdes que viuen de l’agricultura, sobretot a l’oest (clima mediterrani) i a la vora de l’Eufrates. Per desgràcia meva, jo no vaig visitar cap d’aquestes zones.

Pel que fa a població, a Síria hi ha immensa majoria àrab però també hi ha jueus –concentrats a Damasc on viuen amb pau i harmonia per increïble que sembli (“nosotros no estamos en contra de los judíos, no somos antisemitas, jamás lo hemos sido. Nosotros estamos en contra de Israel” em deia el guia), kurds, armenis, turcs, beduins... I encara hi ha més religions que ètnies: musulmans sunnites, xiïtes, drusos –fàcilment identificables, jueus, cristians catòlics, ortodoxos, maronites, arameus...

Foto feta des la meva habitació de l’hotel (Damasc). Imagineu-vos com ens vam sentir al veure el minaret tan a prop! Miraculosament cap dia vam sentir a les 5 del matí el mític “Allah akbar, Allahu Akbar” (literalment “Al·là és gran, Al·là el més gran”) amb el qual es crida a pregar.

Damasc, la capital de Síria i una de les ciutats àrabs més fascinants del món, serà presentada en un capítol a part.






Palmira (del grec Palmyra, literalment “ciutat de les palmeres”) és una parada obligatòria quan es visita Síria. Ubicada a l’interior del país, entre Damasc i l’Eufrates (bastant més a prop del riu que de la capital), Palmira fou una de les ciutats més importants de l’Edat Antiga per la seva posició estratègica. I és que Palmira neix al costat d’un immens oasi, una illa verda i plena de vida enmig del desert. És obvi que Palmira era la parada i centre comercial importantíssim que unia l’est (Babilònia, Pèrsia) amb l’oest (Damasc i la costa mediterrània). Els orígens de la ciutat, com passa amb moltes altres ciutats de la zona, no són gens clars. Hi ha qui parla del rei Salomó i els hebreus. Sigui com sigui, la ciutat va experimentar un notable creixement posteriorment, amb els fenicis primer, després els grecs guiats pel gran Alexandre, i finalment els romans. Fou durant l’ocupació romana que Palmira creix fins a dimensions més que considerables però com va passar amb altres ciutats (com la mítica Carthago o l’encara més mítica Jerusalem), els romans van haver de saquejar-la i destrossar-la per acabar d’una vegada per totes amb els aixecaments de la població local.




Al sud de Damasc hi ha una ciutat mítica: Bosra. Antiga ciutat bíblica d’orígens incerts, Bosra passà a mans de diferents conqueridors. Primer dels nabateus, que la feren capital, després dels grecs liderats per Alexandre i posteriorment pels romans. Quan l’imperi romà s’efondrà passà a mans dels bizantins i poc després als àrabs. A Bosra destaca l’estat de conservació impecable de l’espectacular amfiteatre romà, un dels més grans (sinó el més gran) del món. Durant les creuades, els àrabs van fortificar l’amfiteatre, de manera que actualment quan hom visita Bosra gaudeix d’un amfiteatre romà i una fortalesa àrab a la vegada.

No és Montserrat! A Síria, com en qualsevol país àrab, abunden les mesquites, però també, com en qualsevol país del Pròxim Orient, hi ha comunitats cristianes. Un d’aquests pobles és Maloula, ciutat natal de Santa Tecla. A Maloula també hi ha una comunitat d’arameus, gent que parla la llengua de Jesús.

Sant Jordi també té els seus orígens al Pròxim Orient. Tant a Síria com a Jordània és una imatge present en totes les Esglésies.

NOVEMBRE CALENT

L'any 2006 serà recordat per la segona copa d'Europa del Barça, pels meus viatges a la Xina i al Pròxim Orient, però també per haver tingut una tardor espectacularment càlida.

Últim cap de setmana de novembre i temperatures properes als 20ºC durant al dia. A la nit potser no són tan altes com al dia però com que no fa vent ni l'aire és fred, la sensació d'estar passant unes nits càlides de novembre és total. Ja el dijous, els mítics dijous de l'any 0 des que faig balls de saló, el clima era anormalment càlid. Els balls són a les 21 h però surto passades les 22 h, i passades les 23 h, perquè solem fer un petit vermut quan acabem. Anava amb camisa i jaqueta... però us asseguro que la jaqueta feia més nosa que servei. Per aquestes dates no recordo haver pogut passejar de nit amb una simple camisa. Tampoc recordo un aire tan benigne.

Dissabte ídem. A les 20 h directes cap al Camp Nou a gaudir del Barça. Des del gener del 2004 que el Barça de futbol és sensacional (llàstima que no poguem dir el mateix de basquetbol). El Camp Nou és un fortí i a tot Europa han provat el nostre futbol brillant (victòries al Bernabeu l'any 2004 i 2005, victòria a Stamford Bridge i San Siro l'any 2006...).

Ahir, la víctima fou el Vila-reial. Sense Eto i Messi, el Barça continua imparable gràcies al lideratge de Ronaldinho, el millor jugador del planeta, un home tan sensacional a nivell tècnic com físic. Llàstima que a vegades faci masses floridures així com certa manca de lideratge a la selecció canarinha perquè sinó estaríem parlant del millor jugador de tots els temps (ràpid i tècnic com Maradona, i alt i fort com un autèntic atleta).

El primer gol fou de penal.

El tercer un autèntic golàs d'Iniesta, una tisora a centre de Zambrotta.

Abans però, Gudy feu el segon gol. L'islandès és un jugador molt limitat tècnicament però molt voluntariòs i tenaç a l'hora d'utilitzar el seu físic imponent per treure petroli dins de l'àrea.

I el quart gol, senyores i senyors.... ah, el quart fou pura màgia. Ronaldinho para amb el pit, la bola se li escapa un xic per darrera i el noi res, es gira, mitja vlta i xilena . Increïble. Les imatges no descriuen la grandesa d'aquest gol que possiblement passarà als annals de la història juntament amb aquell golàs que li va fotre al Sevilla al Camp Nou (el recordeu?) o el golàs que li va fotre al Chelsea (el porter i els defenses encara estan rumiant per on va passar la bola entre aquella munió de cames rivals).

I després de la festa del Camp Nou a la festa nocturna. El sopar fou al Lobo, un local correcte a tocar de les Rambles i de la Plaça Catalunya, al Raval, en un d'aquestsa restaurants de disseny que últimament tan freqüento. D'allí vam pujar cap a Santaló on ens esperaven xaies impacients.

Fou una gran nit. Hi erem tots: Erris, Alvarinho, Vic, Marians, Felip, Nacho, Cornetes i Juli. Només una nota negativa: la calor, dins i fora dels locals -a tocar del mes de desembre i sentint-me imbècil per haver agafat la jaqueta... Be water my friend XD

PASSEJANT PER LAS VEGAS

Enllaç interessant: Passejant per Las Vegas Strip

Home, la veritat és que el cap de setmana anterior no vam passejar precisament per Las Vegas, però déu n'hi do.

Veníem d'un cap de setmana dominat pels orcs i els trolls, els uruk hai i els olog hai. Superar-lo havia de ser fàcil. Però què collons, no només el vam superar sinó que a més fou d'allò més divertit i entretingut.

El divendres vam sopar al casc antic, a tocar del carrer de l'Hospital, davant l'Esgésia del Carme, en un garito d'allò més cool. Un local típic de la Barcelona de disseny, ja sabeu, un restaurant ubicat en una casa vella, molt vella, però amb una decoració interior medernísima.

El menjar fou deliciós. Vam compartir uns entrants (memorables els nachos mexiterranis -ja sabeu que un local de la Barcelona fashion sempre està present la gastronomia mediterrània) i uns segons plats (dues cassoles, una de carn argentina i una altra de verdures si no recordo malament) d'allò més bons i originals. Les postres -sense compartir- també foren delicioses. En Danelor i jo vam rematar la feina amb un còktel marca de la casa (un Daikiri).

I del restaurant al mític Marsella. Vam arribar-hi d'hora i això ens va permetre poder seure i beure com uns autèntics senyors. El ron i la joia entre els presents era evident. Encara faltava un últim cubata abans d'anar al Temple quan en Big Vic va escapolir-se com si fos en Fenek o l'Alvarotos.

Sols i sense cap més companyia que la dels nostres dos cossos calents, en Danelor i un servidor es preparaven per anar al Platform quan de sobte, i encara no sé com, ens vam posar a xerrar amb una parella d'anglesos. Ell era el típic obrer gal·lès. Ella la típica petarda anglesa. Molt bona gent. Molt simpàtica. Ens van ensanyar el manual que donen a Anglaterra. He, he. És d'agrair que sàpigien què és el català i que el respectin (perquè no respecten Irlanda?) tot i que la majoria de coses que deia la guia eren més aviat ridícules. Allí deia que a Barcelona no es pot pixar al carrer i d'altres perles sobre el civisme. Pfffff encara ara ric.

Quins grans diàlegs que vam tenir amb en Michael Collins (sí, es deia així, com el fundador de l'IRA, o com un dels tripulants de l'Apol·lo XIII). Després d'una Entesa de Progués com aquella, només a Platform podíem acabar. I així fou. Una nit memorable. Els detalls són privats. Una altra vegada ja ho sabeu, WHO DARES WINS.

El dissabte no fou menys espectacular. A la tarda-vespre vam gaudir de Borat, una pel·lícula fricandó fricandó. Té moments divertits però en general jo la vaig trobar barroera i massa simple comparat al meu estimat humor britànic. Del Cinesa a un xinès entre Aribau i Santaló. Quin cap de setmana tan profitós gastronòmicament parlant!

Les copes van caure a La Tasca i el Punto, un local interessant per la múltiple presència de fèmines de bon veure. Com ja havia passat la nit anterior, al final només quedaven els dos guerrers més coneguts de Barcelona: Sir Danelor de la Palma i Sir Maverick Dobule A, de professió freeriders.

Passaven pocs minuts de les dues quan els dos caçadors nocturns van decidir fer una visita al Sala B. Primera sorpresa de la nit: no hi era en Samaranch! Segona sorpresa: en Suarez i en Valdrick van apareixer per garantir una cacera exitosa. Ah, el Sala B. Quin local tan petit i sovint emprenyador. I tanmateix, un dels indrets amb més densitat de població femenina de tot Barcelona. Com en el cas anterior, els detalls es mantindran amb el més estricte dels secrets. Pacte de cavallers, senyors.

I res, resulta que la setmana ha començat tan forta com el finde. Es veu que en Cornetes, també conegut com Henpecked Husband, ha muntat un sopar que ha esbalotat el galliner. Acabem el post amb unes grans paraules:

"me encanta ver como se alborota el gallinero cuando se vislumbran perspectivas de conocer nuevas féminas. Féminas que nadie conoce, nadie ha visto, y como muy bien apuntan algunos pueden petrificarse con la salida del sol. Sin embargo, se respira en los correos un elevado grado de ilusión, ansias o simplemente ganas, hecho que define perfectamente a los que ya son conocidos como freeriders. Su máxima, el compromiso de no comprometerse. Su legado, cientos o miles de féminas "satisfechas" (sutileza ante todo). Son killers de la noche temidos y admirados a la vez".

VARIS

Aquest cap de setmana ha estat força fluix pel que fa a diversió nocturna. El divendres prometia però, inexplicablement, els meus ulls es negaven a seguir oberts ja a la mitjanit. I el dissabte, després de veure una gran pel·lícula ("Infiltrats") poca cosa més. Vam anar al Temple, però ahir Platform era un hort ple de naps. Decididament no era el meu cap de setmana.

A veure que farà el Barça aquesta tarda...

Canviant radicalment de tema, acabo de penjar un post nou de viatges llegendaris, aquest cop la ciutat de Beijing, la capital de la Xina.

Enllaç per veure el prometedor relat: Beijing

Espero que en breu pugui penjar Síria (em consta que hi ha una gran expectació per veure que ensenyo i què dic sobre un país que alguns consideren que forma part de l'Eix del Mal...), i també començaria a ser hora de penjar el més mític de tots: Nova York (abans però, potser penjo algun de San FRancisco i Las Vegas).

CATALUNYA HA MORT

“E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la vols arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; però que si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà."

Ja fa bastants anys, potser 10, passejava jo pel Fossar de les Moreres un onze de setembre qualsevol quan vaig veure una sèrie de cartells i pamflets que em van xocar. Eren de Terra Lliure. Acusaven a Carod i els seus sequaços de traïdors i botiflers. També deien que el líder d’ERC tenia unes ànsies de poder inimaginables i que seria capaç de qualsevol cosa per tal d’obtenir algun càrrec polític rellevant. La veritat és que totes aquelles acusacions no em van agradar gens. Encara menys me les vaig creure. Més aviat, il·lús de mi, vaig pensar allò que tots els catalans idealistes pensem: “només falta això: pocs i mal avinguts”. No he estat mai de cap partit polític, com tampoc crec, ni creuré mai, en les dretes i les esquerres, simplement perquè cap d’ells m’ha donat mai res. Crec, perdó, creia, en Catalunya –perquè Catalunya em donava la seva llengua, la seva història, la seva cultura, la seva terra- i per tant, simpatitzava amb tots aquells que d’una manera o altra, cada ú a la seva manera, es declaraven, obertament, defensors dels interessos del poble de Catalunya.

Què equivocat que estava! Quanta raó que tenien els senyors de Terra Lliure!

Què irònic, els senyorets d’ERC, que es declaren independentistes, posen de President de la Generalitat a un andalús analfabet que no sap parlar català. A un individu que ni tan sols és capaç de dir la primera estrofa del Virolai l’endemà d’haver assistit a Montserrat. Si en Macià aixequés el cap!

Dissabte vaig agafar un taxi en dues ocasions. En totes dues els conductors resultaren ser andalusos. Sabeu què deien? Doncs que no entenien com un senyor de Còrdova sense estudis (i remarcaven aquest punt) podia ser President de la Generalitat. Perquè després digueu que els andalusos i els extremenys no volen un president nascut a Catalunya... Perquè després digueu que sóc un classista quan dic que per dirigir un país cal que el candidat tingui estudis i hagi fet mèrits per demostrar la seva vàlua.

És que és elemental: qualsevol persona sense estudis, qualsevol persona, quan va a un hospital vol que l’atengui un metge. ¿Per què aquesta mateixa persona voldria que un govern fos dirigit per quatre sense estudis (Montilla, Benach, Puigcercós i el pallús d’UGT a Catalunya –mmmmm quina llibertat de sindicats que es respira en aquest país)? La resposta és: no ho vol ningú que desitgi el millor pel seu país, és a dir, cap ciutadà de cap país del món... excepte alguns ciutandans de Catalunya. Aquells que “passen de política” (paraules seves, tot i que curiosament sempre voten) i “passen del nacionalisme” (però que són forofos de la selección española i que s’autodefineixen “espanyols” quan van a l’estranger o quan els hi preguntes d’on són). Aquells que s’autodefineixen “cosmopolites” perquè viatgen a Espanya i parlen castellà. Aquells que creuen que la culpa de tots els mals d’aquest planeta tenen un únic origen: les dretes, un concepte abstracte que ni ells mateixos són capaços de definir. És en aquest punt final on s’uneixen els tres partits que actualment formen govern.

En principi, els votants d’ERC, com jo, se senten catalans i no pas espanyols. Però vet aquí que un enemic conjunt (la malvada dreta), unes ànsies de poder inexplicables, o una ingenuïtat encara més inexplicable, fa possible que espanyolistes que odien tot allò que altres estimen (estimem, perdó, estimàvem), puguin formar govern. Ah, el poder, ja ho deia Buda, corromp. Si ERC és realment un partit independentista no pot, de cap manera, formar un govern estable amb dos partits regionalistes que ja la van fer fora del govern precisament per això, per ser independentista i per tenir unes bases que no estan disposades a baixar-se els pantalons. I si els votants d’ERC es consideren independentistes no poden, de cap manera, estar satisfets amb un govern de la Generalitat presidit per un tal José Montilla. Vol dir això que ERC no pot pactar mai amb partits regionalistes? No. ERC pot pactar puntualment amb els partits regionalistes, però en cap cas pot establir un govern estable i indefinit amb partits que comparteixen amb el PP una defensa a ultrança de la unitat d’Espanya.

I per això jo dic que Catalunya ha mort. La Catalunya que jo vaig estimar ha mort. La Catalunya d’en Prat de la Riba, Macià, Pau Casals, el Doctor Trueta, Antoni Gaudí, Joan Oró, Xavier Sala i Martín. La Catalunya treballadora i orgullosa de ser catalana. La Catalunya que era homenatjada arreu del món (Boccaccio, Cervantes, Voltaire, Orwell...). La Catalunya culta i romàntica (coneixeu algun país que tingui una llegenda més maca que la de les Quatre Barres?).

Senyors d’ERC: heu aconseguit dividir-nos. El que Franco no va aconseguir ho heu fet vosaltres. El què la immigració massiva no va aconseguir, els d’ERC ho heu aconseguit. Heu trencat la corda que unia la mata de jonc. Estem davant del principi del final. A les pròximes eleccions el desencís serà la nota predominant i CiU ja no serà un partit hegemònic. Felicitats! Era el vostre objectiu. Llàstima que cap dels seus vots aniran a parar a vosaltres. Aleshores, quan el fantasme nacionalista hagi estat esborrat del mapa, el següent pas dels socialistes serà prescindir de vosaltres. Perquè, no ens enganyem, cada cop hi ha més Victors, cada cop hi ha més joves “que passen de política” i que es declaren “d’esquerres i ecologistes”. Però, és clar, com sempre, tot haurà estat per culpa de les dretes, fins i tot la destrucció dels partits catalans.

PD: no et pots ni imaginar com t’entenc en aquest moments Ritt!!! El desencís per Catalunya i els seus polítics que sempre mostraves... ara més que mai estan justificats.

TOT SANTS 2006

QUATRE AUTÈNTICS SEX SYMBOLS de farra la matinada de l'1 de novembre

Tot i que la tardor astronòmica comença a finals de setembre, enguany no ha arribat fins al novembre, i la veritat, no crec que ningú es queixi. Resulta còmode i agradable no haver-se d'abrigar.

Em sembla que recordaré tota la vida l'1 de novembre del 2006: jo anant a votar a mitja tarda vestint samarreta de màniga curta i texans. Com si fos gairebé estiu!

En fi, esperem que ara faci una mica de fred... que toca esquiar pel pont d ela Puríssima!

L'última nit d'octubre la vaig passar primer al Camp Nou (un empat, al meu parer, injust. Putu Chelsea i putu àrbrit) i després a ca'l Juli & Nach. Allí em van servir Ron Cacique i la nit es va animar XD

Poc després, va tocar sortir de farra. Els protagonistes, Esmolet, els dos ligres (de Gràcia i de Sarrià), la Celina (o com se digui, era una noia de Madrid que havia portat en Nach) i l'ídol.

Qui collons ens va fotre las foto? No es pot dir que estiguem mirant a l'objectiu precisament...

L'Esmolet no en té prou amb tres noies que ara també s'ho munta amb el Ligre de Sarrià. Ho teníeu molt amagat, parelleta ;-)

ARTICLE D'EN SAVADOR SOSTRES

Us deixo un article que de cap manera pot deixar-vos indiferent.

Divendres anàrem al Tirsa, etcètera. Vaig necessitar anar al lavabo i en una de les taules del fons del bar hi vaig veure aquest comunistot que fa dir-se Jordi Miralles. Els bars, com les esglésies, els hotels i els restaurants, són llocs de pau. Està prohibit, em tinc prohibit de fer-hi cap escena. Vull dir que si al Tirsa hi ha el Jordi Miralles, que hi sigui. Bé, al cap d'una estona el comunista decidí marxar i ja fora del bar es posà a l'altre costat del vidre del meu segment de barra i em començà a mirar. No era una mirada qualsevol. Era una mirada malalta de ràbia.

Era la mirada del vell ressentiment social, d'odi determinista, era la mirada del gulag. Era la mirada de l'escamot d'afusellament just abans de dir-te si vols que et tapin els ulls. Cap altra ideologia com el comunisme ha matat tanta gent: Hitler va ser un becari d'Stalin. I estic segur que si tornessin al poder, tornarien a matar. Hi ha una ràbia terrible dins de cada comunista, una ràbia que respon a la frustració personal. I en lloc de mirar endins d'un mateix per veure en què s´han equivocat i com podrien deixar de ser tan imbècils, projecten aquesta ràbia enfora i amb aquesta mirada em mirava el Jordi Miralles divendres, i amb aquesta ràbia volen destruir les economies i les societats, paral·litzant-les de terror i burocràcia, d'inútils i d'incapaços.

La mirada de Jordi Miralles és abans que cap altra cosa la constatació del seu fracàs. Del seu fracàs personal, del fracàs personal de no ser ningú i de no haver fet mai res ni haver comptat per a res. El fracàs de ser Jordi Miralles: no cal dir res més. I també el fracàs sistemàtic de totes les coses que ha defensat: totes s'han demostrat, a banda d'estúpides, profundament perjudicials per a la humanitat.

La mirada de Jordi Miralles és, com deia, el gulag, que és allà on tots els trens d'aquesta gentola sempre ens han portat.(Quedi clar que gentola és la paraula catalana que serveix per dir gentuza).

VIATGES LLEGENDARIS

Estimats lectors i lectores (no deixa de ser curiós que aquest blogg tingui més fans femenines que no pas fans masculins... algun dia hauré de reflexionar sobre aquest fet tan divertit):

- com que tinc certs problemes a l'hora de penjar fotos i fer posts llarguets, m'he vist obligat a obrir un altre blog batejat amb el nom de VIATGES LLEGENDARIS

El primer post d'aquest fabulós blog ha estat SHANGHAI i francament val molt la pena visitar-lo. (el recomano especialment a en Ritt -ell que estava malalt quan hi va ser- i també als vigatans -perquè he penjat un parell de fotos seves que són excepcionals. Moltes gràcies parelleta de la plana!!!)

Suposo que no cal ni dir-ho, des del meu blog de sempre, el www.hemanet.blogspot, hom pot trobar enllaços sobre els meus viatges. Shanghai i tots els que han de venir no en seran cap excepció. També sempre que pengi algun viatge prometo avisar com estic fent ara amb el de Shanghai, que repeteixo, és un dels millors posts que he fet mai.

No tinc ganes d'obrir més blogs ni de complicar-me. Simplement m'he vist obligat a penjar els meus viatges a un altra direcció si volia fer posts com Déu mana sobre els meus viatges. Ara només em sap greu que alguns posts, com el de Hong Kong, Jordània o Washignton siguin tan curtets comparats als que vindran.

Recordo a tothom que els enllaços de viatges estan visibles a la dreta (ui, si em llegís en Xuan i les seves joventuts...!!!), en l'apartat corresponent, just per sota dels enllaços dels blogs d'amics.

Pròximament -o no- espero poder penjar el meu post més esperat: The Capital of the World (New York). La meva ciutat preferida per fi podrà ser tractada com es mereix.

PD: Ritt, a veure si pengem alguna cosa de Síria i Jordània!

PD 2: Sònia i Jordi, la colla pessigolla també podria penjar fotos (o més ben dit fotasses) de la Xina, Bali i Austràlia...

PD 3: Nach a veure si penges quelcom del safari (sabíeu que és una paraula suahiri? vol dir viatge) per Kenya i Tanzània

26

Maleït Cronos!!!

Ja m'he polit un quart de segle!!!

Welcome 26

REFUGI A LLES DE LA CERDANYA

Ara fa tot just una setmana, cinc intrèpids pixapins gaudien de la calma i tranquilitat que ofereix el refugi de Lles de Cerdanya. Fou un cap de setmana magnífic. La desconnexió amb el món urbà fou total. El refugi en qüestió es troba a uns 1.500 metres d'altitud, a escassos kilòmetres de Llès (un poble de menys de 100 habitants). Per accedir-hi, s'ha de passar per un camí de carros que sol deixar-te el cotxe nou. Però val la pena. Allà dalt, tot sols, sense soroll ni estrés, amb la naturalesa envoltant-te pels quatre cantons, vam xerrar, vam passejar, vam jeure, vam encendre un foc, vam menjar i sobretot, vam riure molt.

Quins paisatges! Aquest és l'ambient que es respirava al refugi. Ni rastre d'activitat humana! És tan reconfortant veure boscos i prats verds sota un cel tan blau... Al fons, la Serra del Cadí.

Aquí el teniu! El refugi de Llés, també conegut com "El castell de Gundabad" ;-) Els voltants del refugi no eren del tot verds per culpa de les múltiples cagarades de vaca i cavall que assolaven la terra ferma.

Al refugi no hi havia cap de les comoditats a les quals estem acostumats: ni llits, ni aigua, ni electricitat, ni calefacció (i us puc assegurar que a 1.500 metres d'altitud a les nits fot certa rasca!). Per tant, un cop a dins, el que cal fer quan es pon el sol és fer encendre la llar de foc. Per sort per al grup, teníem un intrèpid noble de Loksley, Sir Marian Red Gallardo. A la foto, mostrant el seu domini del foc...

Voilà! El foc és, almenys en el refugi de Llés, la font de llum i escalfor per al grup. També és la base per poder cuinar les botifarres i altres delícies que vam (bé, més aviat van :-P) portar expressament per a l'ocasió. Alguns, com el Ligre i en Marian, es va atrevir a recollir bolets... i posteriorment van tenir el coratge de menjar-se'ls!

Un cop teníem assegurada la supervivència, alguns es van dedicar a fer el pallasso... Bé, de fet, si hem de ser sincers, ja feien el pallasso abans d'encendre el foc... veure imatge.

Aquest era l'aspecte del refugi en plena ocupació... Les cares de felicitat i orgull ho diuen tot.

I aquest era l'aspecte del Ligre de Sarrià, meitat lleó, meitat tigre. És ben sabut que és enmig de la foscor quan es troba més a gust...

Durant l'estada al refugi ens vam trobar alguns boletaires però sobretot, vam haver d'apendre a conviure amb la fauna local, majoritàriament vaques i cavalls. Més imatges.

I va arribar el diumenge i amb ell, s'acabava l'aventura i la gresca rural. Al migdia, després de fer les maletes, vam baixar a Llés i vam dinar com uns senyors al bar del poble. Més informació i més fotos, al blog d'en Sir William de Cornetes i al fotolog d'en Jules III.

Fotos del post cortesia d'Esmolet i Schelotto.

LA MERCÈ 2006

La veritat és que el mal temps i l'empat del Barça contra el València ha tocat els collonets, però no només això. Enguany no hi havia concerts a Plaça Catalunya, la festa no estava al centre sinó al Fòrum, l'esplanada més lletja del món on només hi ha ciment i més ciment, i això que els nostres grans líders municipals són d'esquerres i ecoloxistes... A més, el Fòrum és l'indret de Barcelona més allunyat de casa meva, un espai mal comunicat i sense ambient -on són els baretos? i les terrasses acollidores? per no parlar dels blocs de pisos de la Mina i la Central Tèrmica del Besós que envolten el Fòrum... mmmm què romàntic! Per a més inri, la gran festa, els grans concerts eren dilluns a la nit, l'últim dia de festa. Què intel·ligents!

Definitivament, l'any passat m'ho vaig muntar millor. La Mercè 2005 va tenir una nit apoteòsica, amb bon temps, una gran companyia, molt d'alcohol, gresca, bromes, anècdotes, bars, ambients mítics i un final feliç a Plaça Reial. Què més es pot demanar? Com diria Groucho Marx, allò fou una festa de veritat: dones calentes i cervesa ben freda. Com ha de ser XD

La Mercè del 2006 ha estat força més tranquil·la. De nit memorable només una, la de diumenge, quan vam sortir a muerte amb en Marian de Locksley, àlies Red o Gallardo, i en Big Vic, àlies el Ligre de Sarrià. Quina gran companyia! Feia molt de temps que no veia l'amo del Gran Volvo. Quin paio! Tot allò em va recordar els vells temps, el 2002, quan ell i un servidor anaven de festa sovint. I què puc dir del Ligre? Un depredador letal, un caçador nocturn, un carnívor incansable. Abans d'acabar a Sala B (mig buida però amb un alt percentatge de noies guapes i calentes... si sempre fos així hi aniria cada setmana!), vam fer dos grandíssims cubates a preu familiar (gràcies a la cosina d'en Red) a La Tasca. Vam tocar força temes, tot i que principalment vam parlar de fútbol (sortíem de veure el partit del Barça...) i de dones (como no!).

Schelotto es va quedar a casa fornicant (?). Tenia el mòbil apagat. Fes el que fes, va fer bé. Us puc assegurar, per experiència pròpia, que deixar el mòbil encès quan s'està practicant sexe pot ser un greu error. Llei de Murphy. Us trucaran en el pitjor moment. I no només un servidor ho pot corroborar... oi Fenek? XD (és que en el seu cas vaig ser jo l'autor de la trucada...).

El millor tema de la nit fou el següent: "el roce hace el cariño, per tant, -vaig dir jo- no hi ha dona amb la qual no puguis acabar la nit. Tot és qüestió de l'estat d'ànim i la proximitat física -que no mental- que hi hagi amb una noia". En Marian va estar-hi d'acord. És una realitat, més o menys humiliant o penosa, però és una realitat. Però aleshores va apreixer en Big Vic tot indignat: "per acabar enrollant-se amb una tia cal que hi hagi un seguit d'afinitats". Quin filòsof que estàs fet Vic! I quines mentides que dius! Es clar, al capdavall, ets d'esquerres... XD En realitat, s'estava referint al fet que no és del tot cert que un pugui acabar amb qualsevol, perquè, segons ell, "jo no podria acabar amb una Yeni". Però vet aquí l'error d'en Big Vic: el problema no és l'afinitat mental sinó la proximitat física. Si tant tu com jo no acabem mai amb una Yeni no és perquè una Yeni és vulgar i mentalment nul·la sinó perquè no anem a llocs on hi ha Yenis, i si per casualitat ens creuem amb alguna Yeni ni ens hi acostem. I aquí està la clau de tot: no hi ha proximitat física. Ara bé, espera tu el dia que una Yeni se t'acosti i et busqui... aleshores ni en Xuan Saura et salvarà.

Òbviament, en Vic té raó quan es tracta de de compartir quelcom més que la llengua. Quan se surt amb algú, si no hi ha un seguit d'afinitats la relació estarà abocada al fracàs. Però aquest no era el tema que tractàvem...

També no deixa de ser graciós que algú com en Vic Big parli de llistons i afinitats... XD Després dels dos cubatots i el cubata de rigor a la disco, en Vic va rectificar i va reconeixer el seu error. Ja ho diuen, rectificar és de savis.

Feia temps que no veia el Ligre en acció. Fins i tot corrien rumors que s'havia extingit sense deixar decendència. Però què collons! No va parar de ballar i atacar amb l'elegància i superioritat que el caracteritzen. Sí, definitivament, el Ligre encara és viu i té corda per molts anys XD

L'altra gran anècdota de la nit fou el preu del quart cuabta, el segon a la disco. Agafeu-vos fort: 14 euros. Sí, heu llegit bé. 14 euros l'amic Jack. No ens ho podíem creure. Tant era així que vam estar una bona estona discutint amb el cambrer. En fi, ara ja ho sabem...

Més coses d'aquesta Mercè 2006. Doncs que he passat força temps amb en Schelotto (un plaer compartir conversa amb l'home elàstic XD ), que vaig veure en Danelor (i diria que ja ha passat el pitjor de l'operació i que d'aquí quatre dies tornarà a ser el Ligre de Plaça del Sol...), que vaig parlar amb en Fenek (a veure si ens veiem), que he passat agradables nits barcelonines (i feia molt de temps que no passava una nit a Barcelona! Entre la Xina, Jordània, Síria i Vilafranca...) i que també he anat bastant al cine.

Per mi, la pel·lícula Alatriste és molt fluixa, amb molts alts i baixos. Hi manca ritme narratiu. Et perds. T'adorms. I de sobte han passat 10 anys. Pel que es veu la pel·lícula, de més de 2 hores, és un mega resum de 5 llibres. El resultat es clar, no podia ser gaire bo. Pel que fa a les caracteritzacions i al vestuari, crec que la feina ha estat molt bona. Genial tres detalls o picadetes d'ullet a la història: 1) la carcaterització d'en Quevedo, el vaig reconeixer abans que diguessin qui era, 2) el fabulós quadre de Velazquez, "La rendició de Breda" amb un Alatriste com a espectador de luxe, i 3) efectivament, les piques de Velazquez són inventades; durant la rendició només hi havia banderes i estandards (per alguna cosa fou una rendició!). Pel que fa a en Viggo Mortensen, com sempre impecable a l'hora de caracteritzar aventurers, però molt fluix a l'hora d'enraonar. Xiujiuejava (no sé si per exigències del personatge). I no tenia accent espanyol. A vegades fins i tot costava entendre'l. És cert que en Viggo va viure la seva infància a Buenos Aires, però alerta: 1) la seva mare era irlandesa, i per tant, la seva llengua materna és l'anglès, 2) el seu pare era l'ambaixador danès a Buenos Aires, de manera que la seva llengua paterna fou el danès; és a dir, el castellà és la tercera llengua de Viggo, i no pas la segona com molts afirmen; i 3) abans de complir la majoria d'edat se'n va anar a viure a Nova York, que és on viu actualment... Amb això vull dir que no tinc gens clar fins a quin punt sap parlar castellà en Viggo. A mi em fa l'efecte que el deu parlar com els francesos que viuen a Catalunya i van al Liceu Francès parlen el castellà... Correctament però no impecable, sobretot fonèticament.

En canvi, la gran sorpresa fou "Mi super exnovia". No és que sigui una gran pel·lícula, però sí que és molt divertida i entretinguda, i fins i tot té alguns gags francament sensacionals (i que no desvelaré aquí per si algú la vol anar a veure). Totalment recomenable si es vol riure una estona.

Pel que fa al Barça, la veritat es que em va fotre ràbia l'empat contra el València. D'una banda ja no sé quants anys fa que no veig el Barça guanyar el València al Camp Nou, i de l'altra, com sol passar sempre, el València és un equip lamentable que només s'emporta punts del Camp Nou per demèrits del Barça. Vam fer una primer part ridícula, sense ni tan sols xutar a porta. A la segona, en canvi, quan per fi vam decidir jugar, el València no va rascar bola. Només vam poder empatar a 1 perquè la sort i l'àrbritre es van aliar amb el València. Tanmateix, la ràbia i l'emprenyamenta no em van durar més que unes hores. Que hem deixat escapar dos punts? I què!!! El Barça, l'actual campió d'Europa (quin plaer poder escriure això), té un autèntic equipàs (tant a nivell col·lectiu com a nivell individual). Sempre ho he dit i sempre ho diré, a la Lliga de Campions, com en una final, no hi ha pronòstics que valguin. Ara bé, a la lliga, al final, sol guanyar el millor equip. I enguany, com l'any passat i l'altre, el Barça és el millor.

En fi, res més. Només comentar que aquest dijous començo les classes de ball i que aquest cap de setmana -l'últim amb 25 anys, snif- espero poder gaudir de la muntanya amb en Red, l'Esmolet i qui ens vulgui acompanyar.

HONG KONG

Ubicada al sud-est de la Xina, la ciutat de Hong Kong és, sense cap mena de dubte, el port franc més famós del continent asiàtic. L'antiga colònia anglesa és, des del 1997, una regió especial de la Xina, amb frontera, aduana, moneda (els Hong Kong Dolars), govern, administració i jurisdicció pròpies. I és que Hong Kong s’assembla més a un país capitalista del primer món amb una classe mitjana majoritària entre la població, que no pas a un país comunista amb una classe pobre majoritària.

La primera sorpresa que vaig tenir a l’arribar a Hong Kong fou comprovar com el territori de Hong Kong és increïblement muntanyós i força més extens del que em pensava: l’illa de Hong Kong més un tros de continent asiàtic (la península de Kowloon), més els anomenats Nous Territoris, que inclouen algunes illes com la de Lantau. La segona, veure com tots els seus habitants (més de 6 milions) viuen super-apretats a la costa, tot deixant el continent i els Nous Territoris gairebé despoblats.

També em va xocar el fet que la immensa majoria de la població és xinesa (ètnia Han) i que d’anglesos, ni un. Els habitants de l’illa parlen un dialecte del cantonès, que no és pas l’idioma oficial de la Xina (és el mandarí), i alguns també parlen l’anglès. I dic alguns perquè jo em vaig trobar amb molts maromos que no tenien ni repajolera idea d’anglès. Era força curiós, o bé em trobava amb xinets que em deixaven en evidència amb el seu anglès impecable o bé em topava amb retardats mentals que feien el ridícul quan jo els preguntava quelcom.

Les vistes des del cim Victòria són espectaculars. A la foto es pot apreciar el centre financer de Hong Kong, el port Victòria i la península de Kowloon. També es pot observar com la població viu amuntegada al voltant de la costa mentre que a les muntanyes del fons, que també pertanyen al territori de Hong Kong, gairebé no hi viu ningú. Antigament (fins a la Segona Guerra Mundial), els xinesos tenien totalment prohibit acostar-se a la muntanya Victòria, territori exclusiu dels nobles anglesos. Actualment, les antigues mansions victorianes s’han substituït per luxoses mansions modernes on hi viuen els habitants més afortunats de Hong Kong. La riquesa i opulència de Hong Kong és més que formidable. Jo vaig veure molts Rolls-Royce, Lamborghinis i Maseratis (només a Londres, Montecarlo i L.A he vist més luxe). Ara per ara, Hong Kong encara està molt per sobre de Shanghai, la segona ciutat més rica de la Xina i la nineta dels ulls del Partit Comunista.

L’ídol també sap fer fotos! Hong Kong és el territori amb més densitat de població del planeta. Per aquest motiu, callejear per la ciutat és un plaer indescriptible. Hi ha tanta vida! Tanta gent! Tantes botigues! Tants carrerons per perdre’s! Imprescindible passejar per Kowloon, sobretot per Nathan Road, el carrer més luxós de la ciutat (una imitació descarada d’Oxford Street de Londres) i pels carrerons de botigues electròniques i mercadillos que moren a Jordan Road. A la foto un d’aquests carrerons. Al fons hi havia un mercadillo de productes d’imitació (rellotges, roba, ...) fantàstic. Com a anècdota dir que a Nathan Road hi havia una megastore de Nike amb uns aparadors plens de roba del Barça i fins una foto gegantina dels seus jugadors més emblemàtics (Ronaldinho, Puyol, Marquez, Valdés...). Quina joia veure el nostre club a l’altra punta del món! Llarga vida als campions d’Europa!

Quin parell de fotos fetes pels vigatans! A la primera hom pot observar l'edifici més alt de Hong Kong, el 2IFC i el seu germà petit, l'IFC. A la segona, el fabulós espectacle de llums –cada vespre el fan i dura escassos minuts- al centre financer de Hong Kong. A la nit destacava l’edifici que a la foto es veu lila (a la dreta). I és que aquest edifici canvia de color cada 15 segons, ara blau, ara verd, ara lila... Magnífica foto cortesia de la parella de viguetans. Sònia, Jordi: una foto com aquesta només es pot fer amb una càmera com la vostre! Portar aquell trasto té l’inconvenient del pes i les molèsties però també té els seus avantatges!

Jo havia tornat de Hong Kong unes hores abans i la visibilitat era totalment diferent... Per cert, el vaixell que et porta de Hong Kong a Kowloon només costa 2 euros, de manera que val la pena agafar-lo i gaudir del trajecte. El metro –el millor del món en la meva humil opinió- és molt més ràpid però passa per sota el mar. L’edifici fosc de l’esquerra, el que té antenes, és el Bank of China, mentre que l’edifici més alt de la foto també és l’edifici més alt de Hong Kong, el famós 2 IFC, de 88 plantes (l’edifici més alt de Shanghai també té 88 plantes. El 8 és el número de la sort dels xinesos, i els xinesos són molt, molt, però que molt supersticiosos, fins al punt que tothom vol matrícules que tinguin el número 8, o que el seu número de mòbil tingui el màxim de números 8...) i 412 metres d’altura.

Així com l’antic port anglès (el Victòria) mira cap al continent xinès, cap a Kowloon, a l’altra banda de l’illa de Hong Kong, mirant cap a l’oceà Pacífic (els xinesos l’anomenen Mar de la Xina) hi ha l’antic port holandès, el port d’Aberdeen (estrictament parlant tampoc mira directament cap a l’oceà car hi ha una petita illa just al davant d’Aberdeen). La bellesa d’aquest port és nul·la. Per molt que els habitants de Hong Kong el considerin el port antic, no queda rastre del passat a Aberdeen. Antigament els pescadors vivien en els seus vaixells de vela (juncs). Actualment tots viuen a terra ferma i, desgraciadament, no hi ha ni un sol vaixell de vela, o almenys jo no en vaig veure cap (en canvi sí que en vaig veure i fotografiar al pot Victòria, i encara més, pels turistes hi ha la possibilitat de fer un tomb amb un d’aquest vaixells per tan sols 8 euros). Durant el segle XX, el port d’Aberdeen fou escenari d’algunes pel·lícules d’acció, entre elles una de James Bond. També era molt famós el restaurant vaixell “Jumbo” (a la fotografia). Actualment no sé quina gràcia pot tenir sopar en un restaurant vaixell en un port extraordinàriament lleig, ple de contaminació i amb una costa que a primera línia de mar només té blocs de 60 pisos.

Hong Kong sempre ha estat la meca del cine d'acció. Per aquest motiu, no hi podia faltar un carrer dedicat al setè art... A la foto, el passeig de les estrelles de Hong Kong i l’estàtua de Bruce Lee que hom hi pot trobar. Això d’estrelles és força relatiu (Jackie Chan, Bruce Lee i para de contar)... però pel que fa a "Passeig" sí que ho és, i amb vistes magnífiques.

A l’illa de Lantau hi ha el Buda a l’aire lliure més alt del món: 26 metres d’altura. Per anar a Lantau nosaltres vam fer el següent: 1) agafar un bus que passa pels hotels de Kowloon i que et porta a una estació de metro on pots agafar qualsevulla de les dues línies de metro que van fins a Lantau 2) Agafar la línia taronja i baixar a la última parada: Tung Chung –la penúltima parada és el parc d’atraccions Disneyland 3) Annex a l’estació de Tung Chung, hi ha un bus que et porta al temple budista on hi ha el colossal buda de bronze. Aquest últim trajecte és llarg -40 minuts- però amè car travesses bona part de l’illa de Lantau. Una altra opció per anar a Lantau és anar amb ferri –més car i infinitament més lent que el tren- i després... no sé on et deixa el ferri :-P Per als més comodons hi l’opció d’anar a una agència local, pagar 60 euros i perdre tot un dia per veure el Buda. Nosaltres vam anar-hi al matí i al migdia ja tornàvem a ser a Kowloon, i tot per menys de 5 euros persona.

Altres posts de l'extrem Orient

La Xina

Shanghai

Beijing

Guilin