LA PRIMERA CIVILITZACIÓ: SUMÈRIA

La primera civilització de la qual en tenim constància, és la dels sumeris. Els sumeris eren un poble d’origen incert (possiblement del nord i el nord-est del Pròxim Orient) que van arribar a Mesopotàmia ara fa uns 6000 anys. Desconeixem si es van barrejar pacíficament amb la població neolítica autòctona, o si simplement la van sotmetre per la força (hi ha grans diferències fisiològiques entre els cranis dels sumeris i els de les tribus autòctones ara fa més de 6000 anys), però el què si sabem és que fa uns 5000 anys a la Baixa Mesopotàmia els sumeris havien desenvolupat un conjunt de nuclis urbans on bona part de la població ja no treballava al camp sinó que estava especialitzada en altres activitats (construcció, ceràmica, fusteria, metal·lúrgia, tèxtil, manipulació dels aliments –fermentació de begudes alcohòliques, aprofitament d’olis minerals per il·luminació-, comerç i mercats, escriptura, transport –gràcies al descobriment de la roda, es formen les primeres caravanes, funcionariat –administració i recaptació de tributs, direcció política i espiritual –governadors, legisladors, sacerdots, soldats...), societats urbanes fortament jerarquitzades on existia un poder polític: les primeres ciutats-estats de la història, com Kish, Nippur, Larak, Lagash, Uruk, Ur i Eridu.

En un principi, les ciutats-estats eren independents però a finals del IV mil·leni i principis del III mil·leni a.d.C., que és quan comença l’Edat de Bronze i la història escrita, les diferents ciutats lluitaren per obtenir l’hegemonia de la regió.

Hi ha diferents mites sumeris que expliquen els inicis de la seva civilització però malauradament no hi ha manera de saber què és veritat i què és ficció. Dels ancestrals escrits sumeris destaquen el què hom anomena les llistes dels reis sumeris que, com el seu nom indica, enumeren les dinasties sumèries al llarg de la història. Les llistes comencen atribuint a la ciutat d’Eridu –la ciutat més meridional de Mesopotàmia, a tocar de la desembocadura de l’Eufrates- la primera hegemonia mesopotàmica seguida d’altres ciutats ancestrals –cada cop més al nord- fins que un gran diluvi va acabar amb el món conegut.

Totes aquestes primeres dinasties pre-diluvianes es caracteritzen per presentar reis que regnaren varis milers d’anys cada un. Éssers mitològics que vivien milers d’anys o simplement dies enlloc d’anys? I el mite del diluvi universal, fins a quin punt és verídic? Desgraciadament no tenim cap manera de verificar o desxifrar aquestes dades.

Se sap que a la ciutat de Shuruppak, què és on hi hagué la última dinastia prediluviana segons la llista dels reis sumeris, hi hagué una forta inundació ara fa uns 5000 anys. Així doncs, una simple inundació local seria la causant del mite del diluvi universal (Ziusudra pels sumeris, Noè segons la Bíblia)? Malauradament no tot és tan simple; inexplicablement, vàries civilitzacions ancestrals no originàries de Mesopotàmia també tenen un mite similar al del diluvi universal. ¿Pura casualitat o pel contrari una mateixa explicació a un fenomen comú? Una inundació a nivell mundial en temps prehistòrics (desglaciació)? Desgraciadament, no hi ha manera de verificar què ni quan pot haver creat del mite del diluvi universal, ni perquè és un mite comú a gairebé totes les civilitzacions.

En tot cas, les llistes dels reis sumeris continuen després del diluvi. Els ancestrals escrits sumeris afirmen que fou la ciutat de Kish, al nord de Sumèria, la primera en ostentar certa hegemonia després del diluvi. Si els reis antidiluvians tenien regnats de varis milers d’anys, els primers reis post-diluvians tenen regnats de varis centenars d’anys. Sembla obvi que durant aquells regnats els sumeris deurien utilitzar un calendari lunar per mesurar el temps. D’aquesta manera, un regnat de, per exemple, 500 llunes noves equival a uns 40 anys solars, xifra més o menys raonable.

Els primers reis post-diluvians, com la totalitat dels pre-diluvians, no han quedat registrats enlloc més que en les llistes de reis i alguns texts on comparteixen vida i miracles amb tota mena de criatures sobrenaturals, de manera que no podem, ara per ara, saber fins a quin punt és verídic, mite o llegenda. Tanmateix, sí que sabem del cert que el nord de Sumèria, amb Kish al capdavant, agafà el relleu de les antigues ciutats del sud a principis del III mil·leni a.d.C. I encara més, sabem que la dinastia de Kish sorgeix poc després d’unes fortes inundacions que van sepultar cap allà el 3000 a.d.C, entre d’altres, Shurupakk, la última ciutat que va regnar abans del diluvi segons la llista de reis sumeris. Es pot creure amb més o menys fervor la llista dels reis sumeris, però del que no hi ha dubte és que cada dia que passa l’arqueologia sembla trobar més i més indicis sobre la veracitat, no dels noms i els regnats, però si de les ciutats més ancestrals i els esdeveniments més importants.

A mesura que es van succeint reis, la llista s’apropa cada vegada més a la història comprovada. El primer rei de la història documentada del qual en tenim constància és Enmebaragesi, el 22è rei de Kish (a la ciutat de Nippur hi ha unes inscripcions on s’afirma que el rei de Kish n’era el sobirà). Per aquest motiu, se sol considerar la primera dinastia de Kish com la primera hegemonia documentada de la història, i la figura d’Enmebaragesi com el pas de la mitologia o història indocumentada a la història “real” o documentada. Enmebaragesi va viure al segle XXVII a.d.C.

Tanmateix, les coses no són tan senzilles ja que quan per fi els reis semblen personatges històrics, s’ometen dinasties i d'altres es donen com a successives quan en realitat foren contemporànies. Per tot això, la llista de reis sumeris és un document que s’ha d’analitzar amb molta cura.

Els ancestrals escrits reis sumeris atribueixen a Uruk la segona hegemonia després del diluvi. El poder tornà, per tant, altra vegada al sud de Sumèria. Tant els darrers reis de Kish com els primers reis d’Uruk són també personatges del primer poema èpic de la història: la famosa Epopeia de Gilgamesh. Inicialment ningú considerava creïbles els personatges de l’epopeia, però de la mateixa manera que ningú creia en la veracitat dels relats d’Homer fins que hom descobrí Troia, des que s’ha descobert que un dels personatges de l’epopeia existí realment (el rei de Kish Enmebaragesi), actualment ja no és tant inversemblant pensar que el rei d’Uruk Gilgamesh fou un personatge tan real com el mateix Aquil·les, rei dels mirmidons. Tanmateix, continuen havent-hi moltes llacunes (segons la llista de reis sumeris, després d’Aga, fill d’Enmebaragesi i últim rei de Kish, manaren els reis d’Uruk, dels quals Gilgamesh n’és el quart; a l’epopeia, en canvi, Gilgamesh i els últims reis de Kish –Enmebaragesi i el seu fill Aga- són contemporanis). Com ja s’ha dit anteriorment, res és senzill quan es tracta de desxifrar la història real de Sumèria.

No menys interessant és comprovar com després de Gilgamesh, la majoria dels reis tenen regnats que duren pocs anys. El motiu pel qual de sobte, tant a la Bíblia com a la llista de reis sumeris, els éssers humans passen de viure centenars d’anys a desenes d’anys és amb tota probabilitat el pas d’un calendari lunar a un de luni-solar. En un calendari luni-solar, el temps que triga una fase de la Lluna en repetir-se determina el mes, mentre que el moviment aparent del Sol sobre l'horitzó determina l'any (temps que triga una estació/època de l'any en repetir-se). El calendari luni-solar sumeri fou adoptat per la majoria de pobles i civilitzacions posteriors que van viure en algun moment a Mesopotàmia, entre ells els hebreus, els babilonis i els assiris. Actualment la major part del món civilitzat utilitza calendaris exclusivament solars (amb dies i mesos solars, a diferència del luni-solar que els dies i els mesos venen determinats per la Lluna). Per entendre la diferència entre un calendari luni-solar i un de solar, només cal observar la diferència entre una festa que depèn de la Lluna com la Setmana Santa, amb una festa que depèn del Sol com la Diada de Catalunya. Mentre la Setmana Santa és hereva d'un calendari luni-solar (l'hebreu), la Diada és una festa moderna que està assignada a un dia solar. El resultat: la Setmana Santa cada any cau en un dia diferent, perquè els dies en funció de la Lluna no es mantenen dins de l'any solar, mentre que la Diada sempre cau el mateix dia (11 de setembre).

Segons les llistes de reis sumeris, la ciutat d’Ur (Ur de Caldea, la ciutat d’Abraham segons l’Antic Testament si bé el terme Caldea no es pot aplicar en temps sumeris car Caldea proveé dels caldeus, tribu d’origen semita que dominà l’antiga sumèria durant el primer mil·leni a.d.C) substituí Uruk com a dinastia sumèria. Si fem cas de les llistes de reis sumeris, moltes ciutats van ostentar alguna vegada l’hegemonia a Sumèria però cap d’elles es pot comparar a Kish, Uruk i Ur, que ostentaren el poder en repetides ocasions. Les llistes continuen fins als temps del llegendari Hammurabi (segle XVIII a.d.C), quan Sumèria va desaparèixer finalment com a civilització. Tanmateix, i com es veurà a continuació, la civilització sumèria pròpiament dita, ja estava agonitzant molt abans d’Hammurabi.

Anterior - Següent

WARSZAWA

Pel Pont de Tots Sants vaig visitar Warszawa, Varsòvia en català, una ciutat amb pocs habitants i molta extensió. A la foto, el centre modern de la ciutat, possiblement l'indret més conegut de la ciutat.

Els herois de la visita llàmpec a Varsòvia passejant en un dels magnífics parcs de Varsòvia.


Poca cosa a dir de Varsòvia, ciutat grisa i trista. Excepte el petit i reduït centre històric, la capital de la catòlica Polònia es caracteritza per tenir un estil urbanístic clarament comunista: immenses avingudes i zones públiques exageradament espaioses (i més si tenim en compte que allà el clima no permet fer vida al carrer) coronades per horribles blocs de micro-pisos. Res és bell a Varsòvia, excepte les noies, eslaves primes i atractives com poques en el món.

El passat comunista encara hi és ben present a Varsòvia...

L’edifici més conegut de Varsòvia, o més ben dit, l’únic edifici singular de Varsòvia, és el Palau de la Cultura, un gratacels estalinista situat al bell mig de la capital polonesa. No se li pot negar certa majestuositat a la colossal construcció que durant anys fou l’edifici més alt d’Europa, però tampoc cal fer-se gaires il·lusions. A l’interior de l’edifici, a banda de cinemes i certes exposicions culturals (nosaltres vam veure’n una dedicada a l’Albert Einstein), poca cosa més. I les vistes des de dalt són més aviat patètiques. Varsòvia és una ciutat homogènia carregada d’edificis d’estètica funcional que en dirien els comunistes (o sigui edificis mancats de qualsevol gràcia, elegància, singularitat o bellesa) de manera que és francament difícil gaudir guaitant-la des de dalt.

No és un bosc de l'Europa oriental, és un parc del centre de Varsòvia!!!



El Zamek Królewski, el Castell Reial, marca l'inici de la ciutat antiga.

Coses bones de Varsòvia: jo diria que tres. En primer lloc, el cost de la vida, considerablement més baix que a casa nostra, fet que ens permet gaudir de l’estada sense haver de mirar constantment l’estat de les finances (cosa que no es pot dir de ciutats com Londres, París o Nova York). En segon lloc, els magnífics parcs i jardins de què disposa la ciutat, combinats amb aquest clima continental propi del centre d’Europa, ens permeten gaudir de diferents tonalitats de colors en funció de l’estació de l’any. Nosaltres, que vam ser-hi en plena tardor, vam quedar fascinats de la bellesa de les fulles caigudes i els contrastos de verds, grocs i rogencs entre els diferents arbres que conviuen a Varsòvia. Finalment, en tercer lloc, els serveis de la ciutat són francament correctes, des de restaurants i discoteques fins a transports públics, per no parlar de l’amabilitat de la gent, francament exquisida.

El centre històric de la ciutat fou destruït completament pels nazis i reconstruït meticulosament a finals del segle XX.

I ja per acabar, una foto força xocant: una església ortodoxa a Varsòvia, capital de la catòlica Polònia. Perquè després diguin que els catòlics són intolerants...

HISTÒRIA DE L’ANTIGUITAT: EL CREIXENT FÈRTIL

El Creixent Fèrtil és el conglomerat de regions del sud-oest asiàtic més una petita regió del nord-est d’Àfrica, bressol de l'agricultura i les primeres civilitzacions humanes. Atenent-nos a aquesta definició, el Creixent Fèrtil inclou els estats actuals d'Israel, Líban, bona part de Síria, Irak i de la nació sense estat del Kurdistan (est de Turquia, nord d'Irak, nord-oest d'Iran i sud del Cauques), l’oest de l’Iran i un xic d’Egipte i Jordània. No inclou la major part d’Egipte i Jordània, ni certes regions de Síria, l'Irak i l'Iran ni cap dels països de la península aràbiga per dos motius: 1) a diferència dels territoris que formen el Creixent Fèrtil, la major part d’Egipte i Jordània, la península aràbiga i els deserts de Síria/Irak/Iran eren (i són) regions ermes i desèrtiques on només hi vivien tribus nòmades i 2) en aquestes terres no s'hi desenvolupà mai una civilització pròpiament dita. En definitiva, per Creixent Fèrtil s’entén les regions properes al Nil, el Jordà, el Tigris i a l’Eufrates.

Històricament, els enclavaments més importants del Creixent Fèrtil foren Egipte (Alt i Baix) i Mesopotàmia (Alta i Baixa). No obstant això, el creixent fèrtil incloïa Canaan (i no Palestina com posa a la foto; el terme Palestina és jueu i data del segle II a.d.C, el terme Canaan, en canvi, té més de 5000 anys d’història i inclou la costa mediterrània del Pròxim Orient), Síria, Assíria i Elam.

Les primeres comunitats que practicaren l’agricultura i la ramaderia, activitats claus per a la revolució neolítica, vivien a la zona occidental del rius Jordà i el nord del riu Eufrates (futurs Canaan i Síria), ara fa uns 10.000 anys. Poc després, la revolució s’estengué a Mesopotàmia i Egipte.

Per Revolució Neolítica s’entén el conjunt de canvis i transformacions que van suposar el pas d’una vida nòmada a una vida sedentària.

Antigament, el creixent fèrtil es caracteritzava per ser un conjunt de territoris on hi havia abundància d’aigua (ideal per irrigar els camps), un sòl extraordinàriament fèrtil i un clima benigne que afavoria el creixement de tota mena de plantes i llavors comestibles (blat, ordi, pèsols, cigrons, llenties, etc). A més, al creixent fèrtil també s’hi trobaven animals domesticables com la vaca, la cabra, el porc, l’ovella i el cavall. En definitiva, el creixent fèrtil era un indret ideal perquè aparegués l’agricultura i la ramaderia.

Una altra peculiaritat del Creixent Fèrtil és que es tracta d’un conjunt de petits territoris fèrtils circumdats per grans extensions de terra molt poc aptes per a la vida humana (grans deserts i enormes muntanyes bàsicament). L’home nòmada, caçador i recol·lector, necessitava grans extensions de terra relativament homogènies per sobreviure. Per tant, el creixent fèrtil només deixava dues opcions per a l’home primitiu: o bé passava de llarg i continuava emigrant en busca d’un indret més adient per a la vida nòmada, o bé canviava radicalment el seu estil de vida i es tornava sedentari. En altres paraules, per sobreviure al creixent fèrtil, l’home hagué de tornar-se sedentari gairebé per obligació. Adaptar-se o emigrar.

El domini de l’agricultura i la ramaderia no només otorgà una estabilitat i millor qualitat de vida (el sedentarisme, que permetia viure tota la vida en un mateix indret sense haver de desplaçar-se constantment) sinó que a més redefiní les necessitats de la comunitat. Entre d’altres, al Neolític es van crear utillatges i eines adequades a les noves activitats de llaurar i segar, recipients per emmagatzemar... etc. A mesura que es dominava i s’aprenien més i millors tècniques per aprofitar els beneficis de l’agricultura i la ramaderia, la divisió i especialització del treball evolucionà notablement. D’aquesta manera, naixien les primeres formes de cultura i es formaven els primers nuclis urbans de la història.

MÀLAGA (I FRIGILIANA)

El pont de desembre del 2007 el vaig passar al sud de la península ibèrica, en concret, a dues províncies d'Andalusia: Màlaga i Granada. Fou una estada molt especial. Res d'hotels ni excursions convencionals. La Palmira, una ex-companya del viatge d'estiu, ens va invitar a mi i uns quants companys d'aventures africanes (la Yanira, el Martí i la Cristina), a gaudir de l'ancestral hospitalitat malaguenya. I de pas, ja que anàvem a Màlaga, també ens va il·lustrar amb tres excursions marca de la casa: el poble de Frigiliana, la ciutat de Granada i una nit en un apartament seu a Sierra Nevada.

Màlaga, la sisena població de l'Estat Espanyol, és una ciutat força grisa. No hi ha res d'especial en aquella ciutat a banda de gent molt amable i bons restaurants. Com a responsable de la Càmara de Comerç de Màlaga, la Palmi ens va oferir una visita completíssima a la ciutat. Entre d'altres, vam gaudir, de manera totalment gratuïta, de l'autobús turístic, el Castell de Gibralfaro i el Museu Picasso. Altres indrets per on vam passejar i endrepar, foren el carrer del Marquès de Larios i el Passeig Marítim.

A la regió més oriental de la província de Màlaga hi ha aquesta petita meravella mediterrània anomenada Frigiliana, un llogarret encisador d'escassos 2500 habitants.

Perdre's pels carrerons de Frigiliana és un autèntic plaer, sobretot si acabes fent una parada i fonda en un restaurant típic andalús que ofereix menjar bo i barat. Era desembre però el temps ens va acompanyar, augmentant encara més la sensació de calma i benestar. A mi, personalment, em va agradar més Frigiliana que la pròpia capital malaguenya.

EL GENERAL MÉS GRAN DE TOTS ELS TEMPS

A la Batalla de Zama, les forces romanes liderades per Publius Cornelius Scipio, conegut com a Escipió l'Africà, aconsiguiren véncer els cartaginesos en el seu propi féu. Era l'any 202 abans de Crist. A petició del mateix Aníbal, general cartaginès, Cartago es rendí incondicionalment a Roma. Finalitzava així la Segona Guerra Púnica (els romans anomenaven púnics, del llatí punici, als fenicis, els avantpassats dels cartaginesos).

Grans foren els tributs que exigiren els romans, però com ja havia passat anteriorment, Cartago els pogué pagar ràpidament i sense grans dificultats. Mentre els romans es concentraren en guerrejar i extendre el seu domini militar, els cartaginesos referen els seus vincles comercials per tota la Mediterrània. Així, set anys després de la Batalla de Zama, els romans, temerosos de l'auge del seu antic enemic, es presentaren una altra vegada a Cartago per exigir l'arrest d'Aníbal.

Però Aníbal s'avançà als romans i s'exilià a Síria, a la Cort d'Antioquia (actualment ciutat turca, durant l'Edat Antiga capital síria). Durant aquest exili, i abans que els romans vencessin també als sirians, Escipió s'entrevistà per última vegada amb el seu antic rival, Aníbal.

Durant la conversa, l'orgullós Escipió li preguntà a Aníbal qui havia estat el millor general de tots els temps. Cap general contemporani a Escipió i Aníbal havia assolit la fama i el reconeixement d'aquests dos genis militars. Com que Escipió havia vençut a Aníbal, l'enemic més gran de Roma, era obvi quina era la resposta que esperava Escipió.

Però Aníbal respongué: Alexandre el Gran.

Escipió acceptà la resposta, al capdavall, el general més gran de tots els temps, el més mític conqueridor de l'Antiguitat, fou el gran Alexandre. Però immediatament, Escipió contratacà amb un "i el segon millor general?"

Aquest cop Aníbal respongué "El segon sempre serà Pirro, Rei d'Epir, vencedor de romans i cartaginesos. No oblidis que fou ell qui ens ensenyà l'autèntic valor de l'estratègia i de com fortificar els campaments". [arran d'aquest comentari, històricament s'atribueix a Pirro la invenció del campament fortificat. Tanmateix, hi ha varis indicis que fan sospitar que els grecs fortificaven els campaments abans del cèlebre Pirro.]

Escipió tornà a acceptar la resposta però insistí una vegada més, esperant aquest cop el seu nom: "i el tercer?"

"Jo mateix" digué Aníbal.

Escipió no es deuria mostrar gaire sorprès amb la resposta perquè segons ha quedat constància, sense immutar-se li clavà a Aníbal el següent comentari: "així que et consideres el tercer millor general de la història per davant meu tot i que jo et vaig véncer?"

I aleshores Aníbal sí que sorprengué a Escipió: "És que si no m'haguessis vençut a Zama, és evident que jo seria el general més gran de tots els temps, per damunt d'Alexandre i Pirro".

Serveixi aquesta conversa històrica per evidenciar un fet incontestable: Escipió era un bon general però de cap manera comparable a Aníbal el Cartaginès. Els ignorants i els analfabets parlen de Zama però qualsevol expert militar sap que, en les condicions d'Aníbal (acabat d'arribar de'Itàlia, sense temps per preparar cap tàctica i amb unes tropes que ni tan sols coneixia s'havia d'enfrontar a un exèrcit d'èlit romà totalment preparat i dirigit per un general competent), véncer només era possible si el general romà cometia algun error greu. Hi ha un altre fet que evidencia la superioritat tàctica i el mèrit de les victòries d'Aníbal vers la resta de generals i llurs victòries, i és el fet que la mare de totes les batalles continua sent la Batalla de Cannes. És arxiconegut l'immens respecte que sentien els romans per la figura d'Aníbal. El mateix Juli Cèsar estudià a fons la batalla de Cannes i no pas la Batalla de Zama. Fins i tot després de Crist, els grans genis militars continuaven reverenciant Aníbal, des del gran Àtila, Rei dels Huns, fins l'ultim gran general romà, Flavius Aecius.

Malauradament, la història l'escriuen els vencedors i per això alguns indsitjables s'atreveixen a comparar Escipió amb Aníbal.

Un altre cas similar és el del sempre competent Montgomery amb el geni de Rommel. El gran mèrit de Montgomery fou el mateix que el d'Escipió, és a dir, no fer cap bestiesa, ser caut, no perdre i per tant no fer el rídicul.

A SIMÓN BOLÍVAR

Magnífic article d'Alfred Bosch al diari Avui,

LIBERTADOR

Es veu que Hugo Chávez, president de Veneçuela i alliçonador de Borbons, ha decidit obrir la teva tomba. Diu que vol comprovar si les despulles són teves de debò, per retre un enèsim tribut a l'heroi que va fer emmudir la Corona espanyola. Sempre m'ha meravellat l'emmirallament de certs líders llatins per la teva figura. Per començar, no veig com es poden sentir reflectits al teu rostre esprimatxat, permanent signe d'exclamació, sobretot aquells que més aviat fan cara de zero (a l'esquerra). Tampoc no entenc la visió romàntica de Libertador que t'atorguen, quan tu vas repescar l'esclavitud (un cop abolida), vas restablir els impostos racials als indígenes, vas silenciar el Congrés i vas decretar una censura fèrria de premsa. Tampoc no és gaire d'admirar la dictadura del sabre que vas imposar, des de Lima fins a Caracas, en la teva Gran Colòmbia -un projecte panamericà que, diguem-ho de passada, no va durar gaires primaveres-. Potser el que vol trobar el bon Hugo són els gens que et van fer passar a la història, havent estat un estudiant mediocre, despatxat als 14 anys a la milícia i acabant per dur a la ruïna, amb una retòrica desbordada i una castigadora mà de ferro, tots els teus ideals polítics (fins al punt que no sabem si les Amèriques es van alliberar gràcies a tu o a pesar de tu). Bé, és un misteri. Potser el petrocabdill Chávez només pretén saber quins ossos cal tenir per fer callar tota una testa coronada.

HERVÍBORS DE BOTSWANA

Vet aquí una petita mostra d'alguns dels mamífers hervíbors salvatges que vam anar veient al llarg del viatge.

Només hi ha una espècie de girafa en tot el món, la giraffa camelopardis, que amb el seu llarguíssim coll és la més alta de les espècies vivents d'animals terrestres (els mascles poden arribar a menjar vegetació situada a més de 5 metres d'alçada respecte el terra).

La família dels porcs es coneix, científicament, amb el nom de suidae i inclou fins a 16 espècies diferents (totes elles omnívores, si bé jo per comoditat els he inclòs dins dels herbívors per no fer un post només parlant de porcs). No deixa de ser curiós el fet que si no hagués estat per l'home blanc a Amèrica i Oceania no hi hauria porcs. I encara més curiós resulta el fet que els parents més propers dels porcs siguin els hipopòtams. Ningú ho diria! A Botswana hi ha vàries espècies de porcs salvatges o senglars si bé jo només recordo haver vist el Phacochoerus africanus.

Un dels hervíbors més forts i perillosos del continent africà és el búfal africà o búfal cafre (Syncerus caffer). El búfal africà pot pesar més 900 kg i per això molt pocs animals depredadors s'atreveixen a desafiar-lo (el lleó i el cocodril del Nil, bàsicament).

La zebra comú o Equus burchelli en honor al naturalista William John Burchell és un animal força més petit que els cavalls que nosaltres estem acostumats a veure a Europa. Les recordo com a animals molt porucs que al mínim soroll marxaven corrents.

El nyú blau o connochaetes taurinus és l'espècie de nyú més comú i coneguda. L'aparença del nyú és força patètica, de fet les tribus africanes el consideraven una espècie inferior a la resta d'herbívors, un creuament entre una vaca (per les banyes i el tronc), un antílop (per la cara allargada i les extremitats primes) i una zebra (per la crinera i la forma de la cua). El nyú no és cap creuament d'espècies però sí que és un parent pròxim tant de les vauqes com dels antílops i les zebres. També se sap que és mamífer força limitat mentalment.

Finalment, tenim unes quantes fotos d'antílops, destacant el Gran Kudú o Tragelaphus strepsiceros, els nombrosos impales o Aepyceros melampus i l'antílop sable o Hippotragus niger (en perill d'extinció). Recordo que vam veure una dotzena d'espècies d'antílops, ara bé, ni tinc fotografies memorables de totes les espècies ni tinc prou coneixements per determinar quines espècies vam veure exactament.

BELLVER DE CERDANYA

A mig camí entre La Seu i Puigcerdà romàn Bellver de Cerdanya, un municipi d'allò més acollidor que inclou, a banda del poble en sí, Talló i Pi. A la foto, les imponents vistes des de la casa de l'Anna, a Pi.

L'Església de Santa Maria de Talló és un monument conegut arreu de la comarca. Les fotos, malauradament, van quedar força malament, però és que el sol i el disparador automàtic sense trípode ja ho tenen això.

Fou un cap de setmana força romàntic que inclogué passejades pel centre històric de Bellver i ràpides ullades a Pi (una entitat municipal descentralitzada de Bellver de menys de 100 habitants) i als pobles veïns d'Isovol i All. I evidentment, com és d'esperar en una parella jove, també hi hagué una nit de gresca per alguns dels locals més mítics de Bellver. No els hi diguis pas als bellverencs anar de festa a Puigcerdà perquè s'ofendran! La rauxa, tan catalana, a Bellver no hi falta mai a les nits dels dissabtes.

THE HIGHEST IN PRECEDENCE

1) Elizabeth II, Her Majesty the Queen of England, Wales, Scotland and Nothern Ireland (UK), Canada, Australia, New Zealand, Jamaica, Barbados, Bahamas, Grenada, Papua New Guinea, Solomon Islands, Tuvalu, Santa Lucia, Saint Vincent and the Grenadines, Antigua i Barbuda, Belize and Saint Kitts and Nevis; and Supreme Governor of the Church of England.

2) The Royal Family. Els familiars més directes són: His Royal Highness The Duke of Edinburgh (Queen's husband), His Royal Highness The Prince of Wales and Duke of Cornwall (the Queen's eldest son), his wife and his sons, His Royal Highness The Duke of York (Queen's second son), his wife and his daughters, His Royal Highness The Earl of Wessex (Queen's third son), his wife and his daughter, His Royal Highness The Princess Royal (Queen's daughter).

La família reial és molt àmplia car inclou tots els germans i cosins de la reïna (fills i néts inclosos) així com una sèrie de membres "indirectes" que són descendents (germans petits bàsicament) dels avantpassats directes de la Reïna. Oficialment, no hi ha cap criteri a l'hora de catalogar quins són exactament els membres de la família reial. Queda doncs, a criteri de Sa Majestat, decidir qui forma part de la família reial i qui no.

3) Depèn del territori hi ha: A Gal·les i Anglaterra: The Most Reverend, the Archbishop of Canterbury, by Divine Providence Primate of All England, a Escòcia: The Lord High Commissioner to the General Assembly of the Church of Scotland, a Irlanda: The Archbishops of Armagh and Dublin, whether of the Catholic Church or of the Anglican Church of Ireland.

4) Lord Chancellor (of Great Britain) and Secretary of State for Justice. Jack Straw ostenta actualment aquest títol, tot i que ni tan sols és Lord. Una autèntica vergonya. El darrer Lord Chancellor fou Lord Falconer of Thoroton.

5) Depèn del territori. A Anglaterra i Gal·les, The Most Reverend, the Archbishop of York. A Escòcia, The Moderator of the General Assembly. A Irlanda del Nord, diria que no hi ha cap càrrec en aquesta posició.

6) the Prime Minister, Head of the Government and First Lord of the Treasury.

7) Lord President of the Privy Council. Her Majesty's Most Honourable Privy Council is a body of advisors to the British Sovereign. The Council also performs judicial functions. The members of the Council are collectively known as The Lords of Her Majesty's Most Honourable Privy Council.

8) Speaker of the House of Commons, històricament The First Commoner of the Land.

9) Lord Speaker of the House of Lords (since July 2006). Antigament era el Lord Chancellor el qui feia les funcions de Lord Speaker of the House of Lords.

A partir d'aquí encara hi ha uns quants Great Officers com el Lord Chamberlain, Lord Privy Seal, Keeper of the Great Seal of Scotland, Earl of Marshal, Lord High Admiral... Tanmateix, aquests càrrecs ja no tenen un ordre tan directe i establert com els anteriors sinó que depenen del Regne (Anglaterra, Escòcia, Irlanda) i del grau de noblesa del personatge en qüestió.

A continuació, vénen els nobles. Lords rank in the following order:


1) Dukes

2) Marquesses

3) Earls

4) Viscounts

5) Bishops

6) Barons

IMPORTANT: el rang de noblesa només depèn de la categoria del títol (que no del nombre de títols) i dins d'una mateixa categoria, té preferència l'origen (primer Anglaterra, després Escòcia, Irlanda i finalment nobles del Regne Unit) i l'antiguitat de tal títol. Només hi ha una excepció: els nobles de la Família Reial sempre estan per damunt de tots els altres nobles. I dins de la família Reial, hi ha tres títols que superen el de Duke, que són el de King/Queen, Prince/Princess i Queen/King Dowager (title or status generally held by the widow of a deceased king; a Queen Mother is a particular type of queen dowager who is simultaneously a former queen consort and the mother of the current).

Els ducats més antics (i per tant poderosos) són el de Cornwall (creat inicialment el 1337 pel rei Eduard III, el Primer Duc de Cornualles fou el mític Príncep Negre, el primògenit d'Eduard III, i el segon Duc de Cornualles fou el fill gran del Príncep Negre, Ricard II. Des d'aleshores, el títol sempre ha recaigut en el fill gran del Rei -el Príncep Negre no fou mai rei perquè morí abans que el seu pare. Actualment, el Ducat de Cornwall l'ostenta el fill gran d'Elisabeth II. No cal ni dir-ho, el fill gran del sobirà pertany a la Família Reial, per tant, el duc de Cornwall és definitivament superior no ja als altres ducats sinó a tots els altres títols i càrrecs del Regne a excepció de Sa Majestat), el de Norfolk (creat inicialment l'any 1397 pel Rei Ricard II per al nét del germà del seu besavi, el Rei Eduard II) i el de Bedford (creat inicialment l'any 1414 per al germà d'Enric V, Joan Plantagenet). El ducat de Norfolk, tot i ser eliminat i tornat a crear fins a 3 vegades posteriorment, continua sent, actualment, el ducat que porta més temps ostentat per una mateixa família. El segon, en canvi, eliminat i creat fins a 4 vegades posteriorment, actualment és el setè ducat, és a dir, hi ha fins a 6 famílies de ducs que porten més temps ostentant un títol de duc.

Aquesta és la llista dels ducs més importants actualment:

1) His Grace The Duke of Norfolk (ostentat per la família Howard des del 1483). The Duke of Norfolk is is the Premier Duke in the Peerage of England and also as Earl of Arundel, the Premier Earl (creat l'any 1138, si bé la família Howard no l'ostentà fins ben entrat el segle XV). A banda de molts altres títols, the Dukes of Norfolk also hold the hereditary position of Earl of Marshal, which has the duty of organizing state occasions such as the State Opening of Parliament. Durant la cerimònia, the Duke of Norfolk is among the four individuals that precede the monarch, and one of the two of these that walks always facing the sovereign (thus backwards). Com a curiositat, dir que la família Howard sempre ha estat catòlica.

2) His Grace The Duke of Somerset (ostentat per la família Seymour des del 1547; inicialment fou creat per a la família Beaufort l'any 1443; ambdues cases eren "simples nobles"). El ducat de Somerset segurament no té el glamour d'altres ducats però actualment ocupa la segona posició.

3) His Grace The Duke of Richmond, Lennox and Gordon (ostentat per la família Gordon-Lennox des del 1675). Aquest ducat té una història francament apassionant. En primer lloc, cal dir que és un Ducat Triple, l'únic existent en el Regne Unit. Tanmateix, com ja s'ha dit anteriorment, no importa el número de títols sinó l'antiguitat. El Ducat de Richmond data de l'any 1525 i fou creat pel mític Enric VIII. El destinatari fou un fill bastard del rei però el títol no pedurà gaire car el bastard morí sense descendència. El títol acabaria en mans del segon Duc de Lennox, del clan escocès Stuart (Stewart) de Darnley (per ser escocès, el ducat de Lennox, que data del 1581, és "inferior" als ducats anglesos) l'any 1623, que d'aquesta manera es convertia en doble duc. Tanmateix, el flamant recent creat primer duc de Richmond i segon Duc de Lennox tampoc tindria descendència, de manera que ambdós ducats es tornarien a crear de nou per al seu nebot l'any 1641. Però el bi-ducat continuava gafat i poc després, tornava a desapareixer car el 3r Duc de Richmond i 6è de Lennox morí sense descendència. No fou fins al 1675 que el bi-ducat fou creat una altra vegada, aquest cop el destinatari fou un fill bastard del rei Carles II. I des d'aleshores fins ençà que els desendents d'aquell bastard (conegut com a Charles Lennox) ostenten ambdós ducats. La família Lennox s'amplià a Gordon-Lennox l'any 1876, quan el 6è Duc de Richmond i Lennox heretà per part d'àvia paterna un tercer títol de Duc, el de Gordon. El Ducat de Gordon -inicialment d'origen escocès, creat l'any 1684- s'havia extingit el 1836. D'aquesta manera, des del 1876, els Ducs de Richmond i Lennox són també Ducs de Gordon.

4) His Grace The Duke of Grafton (creat el 1675 i ostentat ininterrompudament des d'aleshores per la família FitzRoy). El primer Duc de Grafton fou el segon fill bastard del rei Carles II, Henry FitzRoy.

5) His Grace The Duke of Beaufort (creat el 1682 pel rei Carles II i ostentat ininterrompudament des d'aleshores pels descendents d'un fill il·legítim del Duc de Somerset). Com a nom familiar, els descendents il·legítims del 3r duc de Somerset van adoptar el nom de Somerset. No deixa de ser curiós doncs, que els Ducs de Somerset siguin la família Seymour i els Ducs de Beaufort siguin la família Somerset. No menys curiós és el fet que Beaufort és un castell que pertany a l'Estat Francès. El ducat de Beaufort és l'únic ducat anglès que es refereix a un territori lluny de les Illes Britàniques.

6) His Grace The Duke of St Albans (creat el 1684 pel rei Carles II i ostentat ininterrompudament des d'aleshores per la família Beauclerk, descendents d'un fill bastard del rei).

7) His Grace The Duke of Bedford (ostentat per la família Russell des del 1694). La família Russell començà a ostentar poder durant els regnats d'Enric VIII i Eduard VI, ara bé, el títol de Ducs de Bedford no l'obtingueren fins a finals del segle XVII, després de la Revolució Gloriosa, quan el protestant Guillem III (d'Orange-Nassau) es coronà rei d'Anglaterra. Com a anècdota que demostra l'immens poder dels ducs de Bedford, destaca el fet que la dona del setè Duc de Bedford instaurà el ritual tan anglès del tè a la tarda. Actualment, el Duc de Bedford és una de les 100 persones més riques del Regne Unit, amb unes propietats calculades (segons el Sunday Times l'any 2004) en més de 600 milions de lliures esterlines (uns 1000 milions d'euros). Bedford Estates owns 170 properties in and around Bedford Square, Woburn Square [la seu dels Ducs de Bedford és la Woburn Abbey] and Tavistock Square [els Ducs de Bedford són Marquesos de Tavistock]. No cal ni dir-ho, Russell Square i tots els voltants d'aquest mític indret de Londres (on hi ha, entre d'altres, el British Museum), és en honor a la família Russell.

8) His Grace The Duke of Devonshire (ostentat per la família Cavendish des del 1694, any de la seva creació per part del rei Guillem III d'Anglaterra). Poques famílies poden presumir de tenir un passat tan esplendorós com els Cavendish, sobretot durant els segles XVII i XVIII, quan van ostentar càrrecs tan importants com els de Lord President of the Council, Lord Privy Seal, Lord Lieutenant of Ireland, First Lord of the Treasury o Prime Minister of Great Britain. Al segle XIX i XX la seva influència es va extendre per tot l'Imperi Britànic, amb càrrecs de la categoria de Secretary of State for India o Governor General of Canada.

9) His Grace The Duke of Malborough (ostentat per la família Churchill des de l'any de la seva creació, el 1702). Actualment, l'ostenta John Spencer-Churchill, Earl of Sunderland and Marquess of Blandford. De la família Spencer-Churchill, el mític primer ministre Winston Churchill n'és el membre més famós, si bé NO era Duke of Malborough perquè tot i que era de la família, no era l'hereu primogènit. Malauradament, poca gent coneix el Primer Duke of Malborough, el General John Churchill, un dels talents més grans de tots els temps en el camp militar. Tot i no ser mai derrotat en combat, i tot i ser admirat per tot Europa, el títol de Duc no el guanyà tant per les seves increïbles victòries militars sinó més aviat gràcies a la seva dona, la preferida de la Reïna Anna. Ja ho diem en català "més val caure en gràcia que ser graciós". Com a nota final, dir que el Primer Duc de Malborough no tingué descendència masculina però que tot i això, la filla gran pogué heretar el títol (un cas únic dins dels ducats anglesos). Com que la filla es casà amb Lord Charles Spencer, 3rd Earl of Sunderland, des d'aleshores tots els descendents del Duc de Malborough adopten el nom de Spencer-Churchill. Desconec perquè coneixem el mític primer ministre simplement com a Winston Churchill i no com a Winston Spencer-Churchill, el seu cognom real.

Ja per acabar, comentar el fet que al 1687, el rei Jaume II va crear el Ducat de Berwick-upon-Tweed per al seu fill bastard James FitzJames. Actualment el descendent masculí més directe de James FitzJames és el Duque de Peñarrada, Jacobo FitzJames Stuart. Malauradament, el Duque de Peñarrada no pot ésser de cap manera Duke of Berwick-upon-Tweed ja que oficialment el ducat de Berwick va desapareixer l'any 1695, any en què James FitzJames s'exilià d'Anglaterra.

L'ELEFANT AFRICÀ DE LA SABANA

L’elefant és l’animal terrestre més gran del planeta, un colós de la natura que no té cap més enemic que l’home. Nobles i majestuosos, els elefants són els únics supervivents tant de la família elephantidae (que fa 10.000 anys incloïa, a banda dels elefants actuals, els mítics Mamuts) com de l’ordre Proboscidea.

Encara que a priori l’elefant i el rinoceront puguin semblar parents relativament pròxims (ambdós són herbívors de grans dimensions i pell dura), el cert és que els rinoceronts pertanyen a l’ordre dels cavalls i els tapirs (herbívors ungulats que es caracteritzen per tenir peülles amb nombre de dits senars on el dit del mig, que serveix de suport, està més desenvolupat que la resta: els perissodàctils) mentre que els elefants pertanyen a l’odre dels mamífers que es caracteritzen per tenir una peculiar prolongació nasal que popularment s’anomena trompa (proboscide científicament). És, per tant, erroni emparentar els elefants i els rinoceronts, si bé històricament s’arribà a crear l’ordre –avui dia invàlid- dels paquiderms (en grec, “pell dura”).

Fins fa poc es considerava que només hi havia dues espècies d’elefants, l’africà i l’indi, però en realitat n’hi ha tres, que són: l’elefant africà de la sabana (el més gran de tots i el que nosaltres vam veure), l’elefant africà de la selva (molt semblant al primer però de dimensions més petites) i l’elefant indi (es diferencia de l’elefant africà tant per les orelles com per la forma del cap, entre d’altres). L’elefant indi, més petit que l’africà, és dòcil i pacífic, i per això se’l domestica. L’elefant africà, per contra, se’l considera indomesticable. Tanmateix, se sap amb total seguretat que a l’edat antiga els cartaginesos van domesticar elefants africans. Es desconeix com ho van aconseguir o si senzillament hi havia una quarta espècie d’elefant que actualment estaria extingida (l’elefant cartaginès o elefant de l’Atles).

L’elefant africà mascle és l’animal que perd la virginitat més tard: passats els 20 anys i sovint no la perd abans dels 30 anys. El motiu? L’elefant mascle creix i augmenta de volum gairebé tota la vida. Per aquest motiu, els elefants més grans i forts solen ser els més veterans, i com que només copulen els més grans i forts, els joves solen quedar-se amb les ganes.

L'elefant africà de la sabana és l'animal terrestre més gran i pesat del planeta: els mascles poden medir 7 metres de longitud i pesar més de 6 tones. Les femelles són considerablement més lleugeres però tot i això continuen sent uns animals senzillament imponents. Les cries, només neixer, ja pesen al voltant dels 100 kg.

L’acte sexual de l’elefant és un dels més curts: dura menys d’un minut. El motiu d’aquesta ínfima durada és que les femelles no poden aguantar gaire estona el pes descomunal del mascle.