LA REVOLUCIÓ URBANA DELS SUMERIS

Si hem de fer cas als ancestrals escrits sumeris, els orígens de la seva civilització es remunten ara fa uns 7000 anys, que és quan neix Eridú, el primer assentament neolític a la Baixa Mesopotàmia. És més que discutible pensar que els primers pobladors de la Baixa Mesopotàmia eren sumeris però del que no hi ha cap dubte és que durant el V mil·lenni abans de Crist l’home urbanitza per primera vegada la Baixa Mesopotàmia.

El V mil·lenni a.d.C. encara pertany a la prehistòria, en concret a l’últim tram del neolític, també conegut com a Període Ubaid, en honor a un petit turó proper a Ur on hi resten nombrosos jaciments de l’època. El Període Ubaid és un període de grans canvis que a la llarga acabaran amb el neolític i permetran el desenvolupament de la primera civilització coneguda.

Mesopotàmia és i era un indret geogràfic molt particular car es tracta d’una plana al·luvial desèrtica. Un al·luvió és un conjunt de sediments transportats i dipositats per les aigües corrents. Una plana al·luvial és un terreny pla que es caracteritza per tenir un sòl fèrtil gràcies a les aportacions intermitents de sediments provinents d’inundacions superficials (al·luvions). Les planes al·luvials desèrtiques són planes al·luvials enmig d’un desert, com ho són els marges del Nil, el Tigris i l’Eufrates. Són indrets contradictoris per a la vida humana. D’una banda presenten petites àrees amb un sòl extraordinàriament fèrtil que es renova any rere any i que permet viure fàcilment de l’agricultura i crear grans quantitats d’excedents, però per l’altra, el desert i les inundacions dificulten la vida sedentària, el primer per tractar-se d’una gran extensió de terra mancada de recursos que permetin assentar-se permanentment en un mateix indret, i les segones, pel seu poder destructiu sobre les primitives estructures que podien crear els pobladors neolítics.

Per aquest motiu, la Baixa Mesopotàmia trigà força més temps que la major part del Creixent Fèrtil en urbanitzar-se ja que per establir-se a la Baixa Mesopotàmia calia desenvolupar un seguit de mesures o revolucions tècniques i socials que permetessin viure-hi còmodament. Així va néixer l’agricultura d’irrigació –que permetia aprofitar òptimament els recursos de la plana al·luvial, l’enginyeria civil –creació de canals, dics, preses, comportes i altres mecanismes relativament complexes per controlar el pas de l’aigua- i el comerç a gran escala. Com que la majoria de pobles neolítics eren autosuficients, el comerç era relativament limitat. Però la Baixa Mesopotàmia, per trobar-se en una plana al·luvial desèrtica, no era autosuficient. Es generaven grans quantitats d’excedent agrícola però per contra no podien recollir-se ni recursos minerals ni recursos forestals. Per aquest motiu, els primers habitants sedentaris de la Baixa Mesopotàmia aviat van desenvolupar una poderosa xarxa comercial que incloïa intercanvis no només entre els nuclis urbans més pròxims sinó també amb els grangers del nord i est de la Baixa Mesopotàmia, els ramaders nòmades del desert (sud i oest de la Baixa Mesopotàmia) i els pescadors de l’actual litoral àrab del golf Pèrsic (sud-est de la Baixa Mesopotàmia).

En un medi on la supervivència depenia fortament del coneixement i predicció de les grans riuades i inundacions anuals, així com de les èpoques de l’any per adaptar-hi els cicles agraris, era necessari adquirir certs coneixements astronòmics. Per pura necessitat, doncs, sorgí la figura del sacerdot. I amb ell, els primers temples de la història. Els grans temples bé podrien haver tingut finalitats totalment racionals com són l’emmagatzematge de productes, la protecció davant de les inundacions i l’observació dels cels. Des d’aquesta perspectiva, sembla lògic que totes les ciutats de la Baixa Mesopotàmia s’erigissin al voltant d’un temple, no pas per motius supersticiosos sinó tot el contrari, per establir una poderosa base que garantís seguretat i capacitat d’emmagatzematge i des de la qual poder expandir-se i formar nuclis urbans.

Així doncs, mentre els primers nuclis urbans de la història eren societats primitives (comunitats autosuficients amb poca divisió i especialització del treball, poc excedent i poca comunicació amb altres poblats) on hi regnava una relativa igualtat entre membres, per poder sobreviure a la plana al·luvial desèrtica de la Baixa Mesopotàmia calia una societat complexa (forta divisió i especialització del treball, creació de grans construccions, obtenció de grans quantitats d’excedent i establiment de poderoses xarxes comercials) i jerarquitzada (apareixen els primers individus que, gràcies als seus coneixements tècnics i/o astronòmics, dirigeixen el treball). Durant el V mil·lenni a.d.C. s’intensificaren les diferències socials entre els membres que formaven part dels nuclis urbans al voltant del turó Ubaid. En canvi, en altres regions del Creixent Fèrtil, com ho són l’actual Israel, Líban i bona part de Síria, indrets on la gent podia viure sense dependre d’una fèrria disciplina per poder sobreviure, els poblats neolítics no experimentarien la forta jerarquització dels seus veïns de la Baixa Mesopotàmia.

El període de transició entre el neolític i l’edat de bronze, entre la prehistòria i la història, se sol anomenar Període Uruk, en honor a aquesta poderosa ciutat sumèria situada no gaire lluny del famós turó Ubaid. Els jaciments d’Uruk són extraordinàriament valuosos ja que mostren el canvi definitiu d’una societat neolítica a una ciutat-estat fortament jerarquitzada i organitzada. A Uruk és on s’han trobat els primers textos escrits de la història i també els primers indicis que demostren el coneixement i ús de la roda i el bronze. D’altra banda, els jaciments d’Uruk ens mostren una ciutat extraordinàriament extensa i complexa, amb una població que deuria superar els 30.000 habitants. Mentre la majoria de ciutats de finals del IV mil·leni a.d.C. amb prou feines ocupaven una desena d’hectàrees, Uruk ocupava una superfície de centenars d’hectàrees.

Si al període Ubaid començava la revolució urbana a la Baixa Mesopotàmia i el comerç amb els pobles propers, durant el Període Uruk les ciutats-estat fortament jerarquitzades crearen petites colònies més enllà de Mesopotàmia, naixeren els primers exèrcits, es conqueriren territoris, s’exigiren tributs i aparegueren els primers esclaus. Tanmateix, encara no es pot parlar ni d’imperis ni de conquestes efectives car la dominació permanent no era possible mentre les ciutats-estat fossin independents.

La naixent civilització sumèria revolucionà els pobles i terres més enllà de Mesopotàmia. Els poblats neolítics del Creixent Fèrtil es jerarquitzaren i es transformaren en ciutats-estat que competien entre sí per erigir-se com a centres comercials d’enllaç entre els sumeris i els pobles de més enllà. Els tres casos més coneguts són Dilmun, Susa i Mari. El primer, un arxipèlag del golf Pèrsic que actualment pertany a Bahrain, unia marítimament, ja des del període Ubaid, Sumèria amb el sud del golf Pèrsic (actual Oman) si bé el seu màxim esplendor arribaria sobretot durant el III mil·leni a.d.C. quan faria d’enllaç marítim entre Sumèria i la civilització de la Vall de l’Indus. Susa, a uns 200 km a l’est del riu Tigris (actualment Iran), una de les ciutats més antigues del món habitades ininterrompudament, sempre estigué dins de l’òrbita sumèria per la seva posició estratègica entre Mesopotàmia i els pobles de les serralades del Zagros i l’altiplà iranià (més enllà del Zagros), si bé la seva màxima esplendor arribaria de la mà dels elamites, que a finals del tercer mil·leni a.d.C. la feren capital del regne d’Elam. Finalment tenim Mari, ciutat siriana ubicada a la riba de l’Eufrates, que unia la Baixa Mesopotàmia amb el nord de Síria. Mari està considerada l’assentament sumeri més occidental. Com Dilmun, el seu màxim apogeu fou durant el tercer mil·leni a.d.C. que és quan la civilització sumèria estava en el seu màxim esplendor.

A finals del període Uruk (finals del IV mil·lenni a.d.C.) hi ha indicis d’un canvi climàtic que va canviar per sempre més la vida i la fauna del nostre planeta. Durant un interval de temps indeterminat (aproximadament tres-cents anys), la temperatura disminuí, l’aire es tornà sec i les pluges i les sequeres augmentaren arreu del planeta. Hom parla de la Oscil·lació Piora, en honor a la Vall de Piora (als Alps suïssos), que és on es descobrí inicialment tal esdeveniment. És difícil generalitzar els efectes d’un canvi climàtic com aquell. Se sap, per exemple, que el nivell d’aigua del Mar Mort va augmentar més de 100 metres i que el Tigris i l’Eufrates van inundar fortament Mesopotàmia, però també que el Sàhara i la península aràbiga s’assecaren. Tals canvis i desastres naturals marcaren profundament els habitants de la zona i possiblement foren l’origen de mites tan coneguts com l’expulsió del paradís i el diluvi universal.

Com a nota curiosa, dir que tant la Bíblia com els sumeris afirmen que Uruk fou fundada després del diluvi (Nimrod, fill de Cush, fill de Ham, fill de Noè, segons la Bíblia, Enmerkar nét d’Utu, déu del Sol, segons la mitologia sumèria). Si el Diluvi Universal ocorregué durant l’Oscil·lació Piora, ara fa uns 5000 anys, aleshores la Bíblia i la mitologia sumèria serien errònies ja que Uruk té jaciments de més de 6000 anys d’antiguitat.

Tanmateix, hi ha altres esdeveniments que podrien haver causat el Diluvi Universal. La geologia ha demostrat que en els darrers mil·lenis s'han produït desenes de grans inundacions que podrien ser l'origen del Diluvi Universal. I és que fa uns 10.000 anys, que és quan s'acabà la darrera Edat de Gel coneguda, comença un període d'escalfament global que entre d'altres coses, significà la desaparició de grans capes de gel i l'augment significatiu del nivell dels mars. El Mar Roig, el Golf Pèrsic i el Mar Negre patiren grans inundacions sobtades durant l'època del gran desglaç. Fa uns 7.500 anys, el nivell del Mediterrani augmentà espectacularment fent que l'aigua de l'Egeu (el mar que separa les illes grugues de la costa turca) inundés el Mar Negre. És possible que els sumeris i els ancestrals personatges bíblics pre-diluvians fossin habitants de l'Àsia Menor -fa 7.500 anys ja hi havia comunitats neolítiques a la península d'Anatòlia- que per culpa del Diluvi es desplaçaren cap al sud-est, cap a Mesopotàmia. Aquesta teoria seria compatible amb l'origen post-diluvià de la ciutat d'Uruk ja que si el Diluvi Universal fou en realitat la inundació del Mar Negre, aleshores Uruk, fundada fa uns 7000 anys, certament seria post-diluviana. Per contra, aquesta teoria presenta greus incompatibilitats amb la llista dels reis sumeris i alguns dels mites sumeris pre-diluvians ja que, certament, abans de la unindació del Mar Negre no hi haviacap ciutat -i encara menysreis- a la Baixa Mesopotàmia. Eridú, el primer assentament sumeri conegut, és una mica posterior a la Inundació del Mar Negre. En canvi, segons els sumeris, la ciutat d'Eridú dominà la Baixa Mesopotàmia des de molt abans del diluvi.

Si bé el bronze i l’escriptura ja eren coneguts a finals del IV mil·lenni a.d.C., hom considera que no és fins a principis del III mil·lenni a.d.C. que comença la Història registrada, l’Edat de Bronze i la Civilització Sumèria amb tot el seu esplendor.

Anterior - Següent

TORÚN

Torún és una ciutat polonesa de 200.000 habitants ubicada a la part nord del país. Com la majoria de grans ciutats poloneses, Torún fou construïda als marges del Vístula, el riu més important de Polònia i un dels més importants d’Europa. El Vístula és navegable des del seu naixement, al sud de Polònia, fins a la seva desembocadura, ja al mar Bàltic, fet que permet unir fluvialment entre d’altres, Cracòvia, Varsòvia, Torún i Gdansk (Danzig en alemany).

Torún està prou a prop de Varsòvia com per fer-li una visita llampec des de la capital polonesa. Nosaltres vam utilitzar els puntualíssims trens polonesos per plantar-nos a Torún un matí i tornar a Varsòvia aquella mateixa tarda-vespre.

Nicolaus Copernicus, Thorunensis Terrae Motor Solis Caelique Stator

A banda de la proximitat amb Varsòvia, Torún té dos motius poderosos per visitar-la. En primer lloc, Torún és una ciutat encisadora que encara conserva la major part dels seus edificis medievals. A diferència de la majoria de ciutats poloneses, Torún va sobreviure miraculosament a la Segona Guerra Mundial. En segon lloc, i el motiu pel qual jo coneixia la ciutat, Torún és el poble natal de Nicolau Copèrnic, el pare de la teoria heliocèntrica. Monuments, carrers i una casa-museu ens recorden que allí va néixer i viure un dels cervells més privilegiats de tots els temps.

Acabem aquest petit post amb una foto absolutament entranyable (guaiteu el nom dels carrers).

LA PRIMERA CIVILITZACIÓ: SUMÈRIA

La primera civilització de la qual en tenim constància, és la dels sumeris. Els sumeris eren un poble d’origen incert (possiblement del nord i el nord-est del Pròxim Orient) que van arribar a Mesopotàmia ara fa uns 6000 anys. Desconeixem si es van barrejar pacíficament amb la població neolítica autòctona, o si simplement la van sotmetre per la força (hi ha grans diferències fisiològiques entre els cranis dels sumeris i els de les tribus autòctones ara fa més de 6000 anys), però el què si sabem és que fa uns 5000 anys a la Baixa Mesopotàmia els sumeris havien desenvolupat un conjunt de nuclis urbans on bona part de la població ja no treballava al camp sinó que estava especialitzada en altres activitats (construcció, ceràmica, fusteria, metal·lúrgia, tèxtil, manipulació dels aliments –fermentació de begudes alcohòliques, aprofitament d’olis minerals per il·luminació-, comerç i mercats, escriptura, transport –gràcies al descobriment de la roda, es formen les primeres caravanes, funcionariat –administració i recaptació de tributs, direcció política i espiritual –governadors, legisladors, sacerdots, soldats...), societats urbanes fortament jerarquitzades on existia un poder polític: les primeres ciutats-estats de la història, com Kish, Nippur, Larak, Lagash, Uruk, Ur i Eridu.

En un principi, les ciutats-estats eren independents però a finals del IV mil·leni i principis del III mil·leni a.d.C., que és quan comença l’Edat de Bronze i la història escrita, les diferents ciutats lluitaren per obtenir l’hegemonia de la regió.

Hi ha diferents mites sumeris que expliquen els inicis de la seva civilització però malauradament no hi ha manera de saber què és veritat i què és ficció. Dels ancestrals escrits sumeris destaquen el què hom anomena les llistes dels reis sumeris que, com el seu nom indica, enumeren les dinasties sumèries al llarg de la història. Les llistes comencen atribuint a la ciutat d’Eridu –la ciutat més meridional de Mesopotàmia, a tocar de la desembocadura de l’Eufrates- la primera hegemonia mesopotàmica seguida d’altres ciutats ancestrals –cada cop més al nord- fins que un gran diluvi va acabar amb el món conegut.

Totes aquestes primeres dinasties pre-diluvianes es caracteritzen per presentar reis que regnaren varis milers d’anys cada un. Éssers mitològics que vivien milers d’anys o simplement dies enlloc d’anys? I el mite del diluvi universal, fins a quin punt és verídic? Desgraciadament no tenim cap manera de verificar o desxifrar aquestes dades.

Se sap que a la ciutat de Shuruppak, què és on hi hagué la última dinastia prediluviana segons la llista dels reis sumeris, hi hagué una forta inundació ara fa uns 5000 anys. Així doncs, una simple inundació local seria la causant del mite del diluvi universal (Ziusudra pels sumeris, Noè segons la Bíblia)? Malauradament no tot és tan simple; inexplicablement, vàries civilitzacions ancestrals no originàries de Mesopotàmia també tenen un mite similar al del diluvi universal. ¿Pura casualitat o pel contrari una mateixa explicació a un fenomen comú? Una inundació a nivell mundial en temps prehistòrics (desglaciació)? Desgraciadament, no hi ha manera de verificar què ni quan pot haver creat del mite del diluvi universal, ni perquè és un mite comú a gairebé totes les civilitzacions.

En tot cas, les llistes dels reis sumeris continuen després del diluvi. Els ancestrals escrits sumeris afirmen que fou la ciutat de Kish, al nord de Sumèria, la primera en ostentar certa hegemonia després del diluvi. Si els reis antidiluvians tenien regnats de varis milers d’anys, els primers reis post-diluvians tenen regnats de varis centenars d’anys. Sembla obvi que durant aquells regnats els sumeris deurien utilitzar un calendari lunar per mesurar el temps. D’aquesta manera, un regnat de, per exemple, 500 llunes noves equival a uns 40 anys solars, xifra més o menys raonable.

Els primers reis post-diluvians, com la totalitat dels pre-diluvians, no han quedat registrats enlloc més que en les llistes de reis i alguns texts on comparteixen vida i miracles amb tota mena de criatures sobrenaturals, de manera que no podem, ara per ara, saber fins a quin punt és verídic, mite o llegenda. Tanmateix, sí que sabem del cert que el nord de Sumèria, amb Kish al capdavant, agafà el relleu de les antigues ciutats del sud a principis del III mil·leni a.d.C. I encara més, sabem que la dinastia de Kish sorgeix poc després d’unes fortes inundacions que van sepultar cap allà el 3000 a.d.C, entre d’altres, Shurupakk, la última ciutat que va regnar abans del diluvi segons la llista de reis sumeris. Es pot creure amb més o menys fervor la llista dels reis sumeris, però del que no hi ha dubte és que cada dia que passa l’arqueologia sembla trobar més i més indicis sobre la veracitat, no dels noms i els regnats, però si de les ciutats més ancestrals i els esdeveniments més importants.

A mesura que es van succeint reis, la llista s’apropa cada vegada més a la història comprovada. El primer rei de la història documentada del qual en tenim constància és Enmebaragesi, el 22è rei de Kish (a la ciutat de Nippur hi ha unes inscripcions on s’afirma que el rei de Kish n’era el sobirà). Per aquest motiu, se sol considerar la primera dinastia de Kish com la primera hegemonia documentada de la història, i la figura d’Enmebaragesi com el pas de la mitologia o història indocumentada a la història “real” o documentada. Enmebaragesi va viure al segle XXVII a.d.C.

Tanmateix, les coses no són tan senzilles ja que quan per fi els reis semblen personatges històrics, s’ometen dinasties i d'altres es donen com a successives quan en realitat foren contemporànies. Per tot això, la llista de reis sumeris és un document que s’ha d’analitzar amb molta cura.

Els ancestrals escrits reis sumeris atribueixen a Uruk la segona hegemonia després del diluvi. El poder tornà, per tant, altra vegada al sud de Sumèria. Tant els darrers reis de Kish com els primers reis d’Uruk són també personatges del primer poema èpic de la història: la famosa Epopeia de Gilgamesh. Inicialment ningú considerava creïbles els personatges de l’epopeia, però de la mateixa manera que ningú creia en la veracitat dels relats d’Homer fins que hom descobrí Troia, des que s’ha descobert que un dels personatges de l’epopeia existí realment (el rei de Kish Enmebaragesi), actualment ja no és tant inversemblant pensar que el rei d’Uruk Gilgamesh fou un personatge tan real com el mateix Aquil·les, rei dels mirmidons. Tanmateix, continuen havent-hi moltes llacunes (segons la llista de reis sumeris, després d’Aga, fill d’Enmebaragesi i últim rei de Kish, manaren els reis d’Uruk, dels quals Gilgamesh n’és el quart; a l’epopeia, en canvi, Gilgamesh i els últims reis de Kish –Enmebaragesi i el seu fill Aga- són contemporanis). Com ja s’ha dit anteriorment, res és senzill quan es tracta de desxifrar la història real de Sumèria.

No menys interessant és comprovar com després de Gilgamesh, la majoria dels reis tenen regnats que duren pocs anys. El motiu pel qual de sobte, tant a la Bíblia com a la llista de reis sumeris, els éssers humans passen de viure centenars d’anys a desenes d’anys és amb tota probabilitat el pas d’un calendari lunar a un de luni-solar. En un calendari luni-solar, el temps que triga una fase de la Lluna en repetir-se determina el mes, mentre que el moviment aparent del Sol sobre l'horitzó determina l'any (temps que triga una estació/època de l'any en repetir-se). El calendari luni-solar sumeri fou adoptat per la majoria de pobles i civilitzacions posteriors que van viure en algun moment a Mesopotàmia, entre ells els hebreus, els babilonis i els assiris. Actualment la major part del món civilitzat utilitza calendaris exclusivament solars (amb dies i mesos solars, a diferència del luni-solar que els dies i els mesos venen determinats per la Lluna). Per entendre la diferència entre un calendari luni-solar i un de solar, només cal observar la diferència entre una festa que depèn de la Lluna com la Setmana Santa, amb una festa que depèn del Sol com la Diada de Catalunya. Mentre la Setmana Santa és hereva d'un calendari luni-solar (l'hebreu), la Diada és una festa moderna que està assignada a un dia solar. El resultat: la Setmana Santa cada any cau en un dia diferent, perquè els dies en funció de la Lluna no es mantenen dins de l'any solar, mentre que la Diada sempre cau el mateix dia (11 de setembre).

Segons les llistes de reis sumeris, la ciutat d’Ur (Ur de Caldea, la ciutat d’Abraham segons l’Antic Testament si bé el terme Caldea no es pot aplicar en temps sumeris car Caldea proveé dels caldeus, tribu d’origen semita que dominà l’antiga sumèria durant el primer mil·leni a.d.C) substituí Uruk com a dinastia sumèria. Si fem cas de les llistes de reis sumeris, moltes ciutats van ostentar alguna vegada l’hegemonia a Sumèria però cap d’elles es pot comparar a Kish, Uruk i Ur, que ostentaren el poder en repetides ocasions. Les llistes continuen fins als temps del llegendari Hammurabi (segle XVIII a.d.C), quan Sumèria va desaparèixer finalment com a civilització. Tanmateix, i com es veurà a continuació, la civilització sumèria pròpiament dita, ja estava agonitzant molt abans d’Hammurabi.

Anterior - Següent

WARSZAWA

Pel Pont de Tots Sants vaig visitar Warszawa, Varsòvia en català, una ciutat amb pocs habitants i molta extensió. A la foto, el centre modern de la ciutat, possiblement l'indret més conegut de la ciutat.

Els herois de la visita llàmpec a Varsòvia passejant en un dels magnífics parcs de Varsòvia.


Poca cosa a dir de Varsòvia, ciutat grisa i trista. Excepte el petit i reduït centre històric, la capital de la catòlica Polònia es caracteritza per tenir un estil urbanístic clarament comunista: immenses avingudes i zones públiques exageradament espaioses (i més si tenim en compte que allà el clima no permet fer vida al carrer) coronades per horribles blocs de micro-pisos. Res és bell a Varsòvia, excepte les noies, eslaves primes i atractives com poques en el món.

El passat comunista encara hi és ben present a Varsòvia...

L’edifici més conegut de Varsòvia, o més ben dit, l’únic edifici singular de Varsòvia, és el Palau de la Cultura, un gratacels estalinista situat al bell mig de la capital polonesa. No se li pot negar certa majestuositat a la colossal construcció que durant anys fou l’edifici més alt d’Europa, però tampoc cal fer-se gaires il·lusions. A l’interior de l’edifici, a banda de cinemes i certes exposicions culturals (nosaltres vam veure’n una dedicada a l’Albert Einstein), poca cosa més. I les vistes des de dalt són més aviat patètiques. Varsòvia és una ciutat homogènia carregada d’edificis d’estètica funcional que en dirien els comunistes (o sigui edificis mancats de qualsevol gràcia, elegància, singularitat o bellesa) de manera que és francament difícil gaudir guaitant-la des de dalt.

No és un bosc de l'Europa oriental, és un parc del centre de Varsòvia!!!



El Zamek Królewski, el Castell Reial, marca l'inici de la ciutat antiga.

Coses bones de Varsòvia: jo diria que tres. En primer lloc, el cost de la vida, considerablement més baix que a casa nostra, fet que ens permet gaudir de l’estada sense haver de mirar constantment l’estat de les finances (cosa que no es pot dir de ciutats com Londres, París o Nova York). En segon lloc, els magnífics parcs i jardins de què disposa la ciutat, combinats amb aquest clima continental propi del centre d’Europa, ens permeten gaudir de diferents tonalitats de colors en funció de l’estació de l’any. Nosaltres, que vam ser-hi en plena tardor, vam quedar fascinats de la bellesa de les fulles caigudes i els contrastos de verds, grocs i rogencs entre els diferents arbres que conviuen a Varsòvia. Finalment, en tercer lloc, els serveis de la ciutat són francament correctes, des de restaurants i discoteques fins a transports públics, per no parlar de l’amabilitat de la gent, francament exquisida.

El centre històric de la ciutat fou destruït completament pels nazis i reconstruït meticulosament a finals del segle XX.

I ja per acabar, una foto força xocant: una església ortodoxa a Varsòvia, capital de la catòlica Polònia. Perquè després diguin que els catòlics són intolerants...

HISTÒRIA DE L’ANTIGUITAT: EL CREIXENT FÈRTIL

El Creixent Fèrtil és el conglomerat de regions del sud-oest asiàtic més una petita regió del nord-est d’Àfrica, bressol de l'agricultura i les primeres civilitzacions humanes. Atenent-nos a aquesta definició, el Creixent Fèrtil inclou els estats actuals d'Israel, Líban, bona part de Síria, Irak i de la nació sense estat del Kurdistan (est de Turquia, nord d'Irak, nord-oest d'Iran i sud del Cauques), l’oest de l’Iran i un xic d’Egipte i Jordània. No inclou la major part d’Egipte i Jordània, ni certes regions de Síria, l'Irak i l'Iran ni cap dels països de la península aràbiga per dos motius: 1) a diferència dels territoris que formen el Creixent Fèrtil, la major part d’Egipte i Jordània, la península aràbiga i els deserts de Síria/Irak/Iran eren (i són) regions ermes i desèrtiques on només hi vivien tribus nòmades i 2) en aquestes terres no s'hi desenvolupà mai una civilització pròpiament dita. En definitiva, per Creixent Fèrtil s’entén les regions properes al Nil, el Jordà, el Tigris i a l’Eufrates.

Històricament, els enclavaments més importants del Creixent Fèrtil foren Egipte (Alt i Baix) i Mesopotàmia (Alta i Baixa). No obstant això, el creixent fèrtil incloïa Canaan (i no Palestina com posa a la foto; el terme Palestina és jueu i data del segle II a.d.C, el terme Canaan, en canvi, té més de 5000 anys d’història i inclou la costa mediterrània del Pròxim Orient), Síria, Assíria i Elam.

Les primeres comunitats que practicaren l’agricultura i la ramaderia, activitats claus per a la revolució neolítica, vivien a la zona occidental del rius Jordà i el nord del riu Eufrates (futurs Canaan i Síria), ara fa uns 10.000 anys. Poc després, la revolució s’estengué a Mesopotàmia i Egipte.

Per Revolució Neolítica s’entén el conjunt de canvis i transformacions que van suposar el pas d’una vida nòmada a una vida sedentària.

Antigament, el creixent fèrtil es caracteritzava per ser un conjunt de territoris on hi havia abundància d’aigua (ideal per irrigar els camps), un sòl extraordinàriament fèrtil i un clima benigne que afavoria el creixement de tota mena de plantes i llavors comestibles (blat, ordi, pèsols, cigrons, llenties, etc). A més, al creixent fèrtil també s’hi trobaven animals domesticables com la vaca, la cabra, el porc, l’ovella i el cavall. En definitiva, el creixent fèrtil era un indret ideal perquè aparegués l’agricultura i la ramaderia.

Una altra peculiaritat del Creixent Fèrtil és que es tracta d’un conjunt de petits territoris fèrtils circumdats per grans extensions de terra molt poc aptes per a la vida humana (grans deserts i enormes muntanyes bàsicament). L’home nòmada, caçador i recol·lector, necessitava grans extensions de terra relativament homogènies per sobreviure. Per tant, el creixent fèrtil només deixava dues opcions per a l’home primitiu: o bé passava de llarg i continuava emigrant en busca d’un indret més adient per a la vida nòmada, o bé canviava radicalment el seu estil de vida i es tornava sedentari. En altres paraules, per sobreviure al creixent fèrtil, l’home hagué de tornar-se sedentari gairebé per obligació. Adaptar-se o emigrar.

El domini de l’agricultura i la ramaderia no només otorgà una estabilitat i millor qualitat de vida (el sedentarisme, que permetia viure tota la vida en un mateix indret sense haver de desplaçar-se constantment) sinó que a més redefiní les necessitats de la comunitat. Entre d’altres, al Neolític es van crear utillatges i eines adequades a les noves activitats de llaurar i segar, recipients per emmagatzemar... etc. A mesura que es dominava i s’aprenien més i millors tècniques per aprofitar els beneficis de l’agricultura i la ramaderia, la divisió i especialització del treball evolucionà notablement. D’aquesta manera, naixien les primeres formes de cultura i es formaven els primers nuclis urbans de la història.

MÀLAGA (I FRIGILIANA)

El pont de desembre del 2007 el vaig passar al sud de la península ibèrica, en concret, a dues províncies d'Andalusia: Màlaga i Granada. Fou una estada molt especial. Res d'hotels ni excursions convencionals. La Palmira, una ex-companya del viatge d'estiu, ens va invitar a mi i uns quants companys d'aventures africanes (la Yanira, el Martí i la Cristina), a gaudir de l'ancestral hospitalitat malaguenya. I de pas, ja que anàvem a Màlaga, també ens va il·lustrar amb tres excursions marca de la casa: el poble de Frigiliana, la ciutat de Granada i una nit en un apartament seu a Sierra Nevada.

Màlaga, la sisena població de l'Estat Espanyol, és una ciutat força grisa. No hi ha res d'especial en aquella ciutat a banda de gent molt amable i bons restaurants. Com a responsable de la Càmara de Comerç de Màlaga, la Palmi ens va oferir una visita completíssima a la ciutat. Entre d'altres, vam gaudir, de manera totalment gratuïta, de l'autobús turístic, el Castell de Gibralfaro i el Museu Picasso. Altres indrets per on vam passejar i endrepar, foren el carrer del Marquès de Larios i el Passeig Marítim.

A la regió més oriental de la província de Màlaga hi ha aquesta petita meravella mediterrània anomenada Frigiliana, un llogarret encisador d'escassos 2500 habitants.

Perdre's pels carrerons de Frigiliana és un autèntic plaer, sobretot si acabes fent una parada i fonda en un restaurant típic andalús que ofereix menjar bo i barat. Era desembre però el temps ens va acompanyar, augmentant encara més la sensació de calma i benestar. A mi, personalment, em va agradar més Frigiliana que la pròpia capital malaguenya.

EL GENERAL MÉS GRAN DE TOTS ELS TEMPS

A la Batalla de Zama, les forces romanes liderades per Publius Cornelius Scipio, conegut com a Escipió l'Africà, aconsiguiren véncer els cartaginesos en el seu propi féu. Era l'any 202 abans de Crist. A petició del mateix Aníbal, general cartaginès, Cartago es rendí incondicionalment a Roma. Finalitzava així la Segona Guerra Púnica (els romans anomenaven púnics, del llatí punici, als fenicis, els avantpassats dels cartaginesos).

Grans foren els tributs que exigiren els romans, però com ja havia passat anteriorment, Cartago els pogué pagar ràpidament i sense grans dificultats. Mentre els romans es concentraren en guerrejar i extendre el seu domini militar, els cartaginesos referen els seus vincles comercials per tota la Mediterrània. Així, set anys després de la Batalla de Zama, els romans, temerosos de l'auge del seu antic enemic, es presentaren una altra vegada a Cartago per exigir l'arrest d'Aníbal.

Però Aníbal s'avançà als romans i s'exilià a Síria, a la Cort d'Antioquia (actualment ciutat turca, durant l'Edat Antiga capital síria). Durant aquest exili, i abans que els romans vencessin també als sirians, Escipió s'entrevistà per última vegada amb el seu antic rival, Aníbal.

Durant la conversa, l'orgullós Escipió li preguntà a Aníbal qui havia estat el millor general de tots els temps. Cap general contemporani a Escipió i Aníbal havia assolit la fama i el reconeixement d'aquests dos genis militars. Com que Escipió havia vençut a Aníbal, l'enemic més gran de Roma, era obvi quina era la resposta que esperava Escipió.

Però Aníbal respongué: Alexandre el Gran.

Escipió acceptà la resposta, al capdavall, el general més gran de tots els temps, el més mític conqueridor de l'Antiguitat, fou el gran Alexandre. Però immediatament, Escipió contratacà amb un "i el segon millor general?"

Aquest cop Aníbal respongué "El segon sempre serà Pirro, Rei d'Epir, vencedor de romans i cartaginesos. No oblidis que fou ell qui ens ensenyà l'autèntic valor de l'estratègia i de com fortificar els campaments". [arran d'aquest comentari, històricament s'atribueix a Pirro la invenció del campament fortificat. Tanmateix, hi ha varis indicis que fan sospitar que els grecs fortificaven els campaments abans del cèlebre Pirro.]

Escipió tornà a acceptar la resposta però insistí una vegada més, esperant aquest cop el seu nom: "i el tercer?"

"Jo mateix" digué Aníbal.

Escipió no es deuria mostrar gaire sorprès amb la resposta perquè segons ha quedat constància, sense immutar-se li clavà a Aníbal el següent comentari: "així que et consideres el tercer millor general de la història per davant meu tot i que jo et vaig véncer?"

I aleshores Aníbal sí que sorprengué a Escipió: "És que si no m'haguessis vençut a Zama, és evident que jo seria el general més gran de tots els temps, per damunt d'Alexandre i Pirro".

Serveixi aquesta conversa històrica per evidenciar un fet incontestable: Escipió era un bon general però de cap manera comparable a Aníbal el Cartaginès. Els ignorants i els analfabets parlen de Zama però qualsevol expert militar sap que, en les condicions d'Aníbal (acabat d'arribar de'Itàlia, sense temps per preparar cap tàctica i amb unes tropes que ni tan sols coneixia s'havia d'enfrontar a un exèrcit d'èlit romà totalment preparat i dirigit per un general competent), véncer només era possible si el general romà cometia algun error greu. Hi ha un altre fet que evidencia la superioritat tàctica i el mèrit de les victòries d'Aníbal vers la resta de generals i llurs victòries, i és el fet que la mare de totes les batalles continua sent la Batalla de Cannes. És arxiconegut l'immens respecte que sentien els romans per la figura d'Aníbal. El mateix Juli Cèsar estudià a fons la batalla de Cannes i no pas la Batalla de Zama. Fins i tot després de Crist, els grans genis militars continuaven reverenciant Aníbal, des del gran Àtila, Rei dels Huns, fins l'ultim gran general romà, Flavius Aecius.

Malauradament, la història l'escriuen els vencedors i per això alguns indsitjables s'atreveixen a comparar Escipió amb Aníbal.

Un altre cas similar és el del sempre competent Montgomery amb el geni de Rommel. El gran mèrit de Montgomery fou el mateix que el d'Escipió, és a dir, no fer cap bestiesa, ser caut, no perdre i per tant no fer el rídicul.

A SIMÓN BOLÍVAR

Magnífic article d'Alfred Bosch al diari Avui,

LIBERTADOR

Es veu que Hugo Chávez, president de Veneçuela i alliçonador de Borbons, ha decidit obrir la teva tomba. Diu que vol comprovar si les despulles són teves de debò, per retre un enèsim tribut a l'heroi que va fer emmudir la Corona espanyola. Sempre m'ha meravellat l'emmirallament de certs líders llatins per la teva figura. Per començar, no veig com es poden sentir reflectits al teu rostre esprimatxat, permanent signe d'exclamació, sobretot aquells que més aviat fan cara de zero (a l'esquerra). Tampoc no entenc la visió romàntica de Libertador que t'atorguen, quan tu vas repescar l'esclavitud (un cop abolida), vas restablir els impostos racials als indígenes, vas silenciar el Congrés i vas decretar una censura fèrria de premsa. Tampoc no és gaire d'admirar la dictadura del sabre que vas imposar, des de Lima fins a Caracas, en la teva Gran Colòmbia -un projecte panamericà que, diguem-ho de passada, no va durar gaires primaveres-. Potser el que vol trobar el bon Hugo són els gens que et van fer passar a la història, havent estat un estudiant mediocre, despatxat als 14 anys a la milícia i acabant per dur a la ruïna, amb una retòrica desbordada i una castigadora mà de ferro, tots els teus ideals polítics (fins al punt que no sabem si les Amèriques es van alliberar gràcies a tu o a pesar de tu). Bé, és un misteri. Potser el petrocabdill Chávez només pretén saber quins ossos cal tenir per fer callar tota una testa coronada.

HERVÍBORS DE BOTSWANA

Vet aquí una petita mostra d'alguns dels mamífers hervíbors salvatges que vam anar veient al llarg del viatge.

Només hi ha una espècie de girafa en tot el món, la giraffa camelopardis, que amb el seu llarguíssim coll és la més alta de les espècies vivents d'animals terrestres (els mascles poden arribar a menjar vegetació situada a més de 5 metres d'alçada respecte el terra).

La família dels porcs es coneix, científicament, amb el nom de suidae i inclou fins a 16 espècies diferents (totes elles omnívores, si bé jo per comoditat els he inclòs dins dels herbívors per no fer un post només parlant de porcs). No deixa de ser curiós el fet que si no hagués estat per l'home blanc a Amèrica i Oceania no hi hauria porcs. I encara més curiós resulta el fet que els parents més propers dels porcs siguin els hipopòtams. Ningú ho diria! A Botswana hi ha vàries espècies de porcs salvatges o senglars si bé jo només recordo haver vist el Phacochoerus africanus.

Un dels hervíbors més forts i perillosos del continent africà és el búfal africà o búfal cafre (Syncerus caffer). El búfal africà pot pesar més 900 kg i per això molt pocs animals depredadors s'atreveixen a desafiar-lo (el lleó i el cocodril del Nil, bàsicament).

La zebra comú o Equus burchelli en honor al naturalista William John Burchell és un animal força més petit que els cavalls que nosaltres estem acostumats a veure a Europa. Les recordo com a animals molt porucs que al mínim soroll marxaven corrents.

El nyú blau o connochaetes taurinus és l'espècie de nyú més comú i coneguda. L'aparença del nyú és força patètica, de fet les tribus africanes el consideraven una espècie inferior a la resta d'herbívors, un creuament entre una vaca (per les banyes i el tronc), un antílop (per la cara allargada i les extremitats primes) i una zebra (per la crinera i la forma de la cua). El nyú no és cap creuament d'espècies però sí que és un parent pròxim tant de les vauqes com dels antílops i les zebres. També se sap que és mamífer força limitat mentalment.

Finalment, tenim unes quantes fotos d'antílops, destacant el Gran Kudú o Tragelaphus strepsiceros, els nombrosos impales o Aepyceros melampus i l'antílop sable o Hippotragus niger (en perill d'extinció). Recordo que vam veure una dotzena d'espècies d'antílops, ara bé, ni tinc fotografies memorables de totes les espècies ni tinc prou coneixements per determinar quines espècies vam veure exactament.